L'entusiasme era tan gran com el vertigen davant el repte. Fa sis mesos, quan ja ho tenien tot gairebé lligat, Sigfrid Quer i Joan Manel Coco explicaven a l'ARA la nova aventura de la Fundació Cor Canta: Mar de mars, l'espectacle coral simfònic que s'estrena el diumenge 15 de març a L'Auditori de Barcelona (12 h) i que també es farà el 18 de març a Valls i el 17 d'abril a la catedral de Girona. L'entusiasme és lògic, tant per la volada conceptual com pel talent artístic implicat: l'estrena de tres obres d'encàrrec als compositors Feliu Gasull, Ferran Cruixent i Anna Campmany; la participació de l'Orquestra de Cambra Terrassa 48, solistes com el tenor Roger Padullés, el baríton Germán de la Riva i la soprano Irene Mas, i Àngels Gonyalons com a rapsoda; les batutes d'Elisenda Carrasco, Jordi Lluch i Eva Martínez, i el material poètic d'autors com Manuel Forcano, Joan Vinyoli, Jacint Verdaguer, Joan Maragall. I, esclar, els 120 cantaires del Cor Canta. "És el projecte més ambiciós que hem fet en vuit anys", constata Quer pocs dies abans de l'estrena.

Poc més de trenta anys han passat des de la poderosa, càustica i tensa proposta que Ariel Garcia Valdès va dirigir de La corona d’espines al Teatre Romea el 22 de desembre de 1994. Molts anys per a una obra que sense ser de les més conegudes de Josep Maria de Sagarra és, sens dubte, una de les més profundes i tràgiques i que constata la qualitat lingüística, poètica i dramàtica d’aquest poema dramàtic escrit el 1930 i que ara, en la mirada de Xavier Albertí, rep l’aplaudiment de tota la platea del TNC a peu dret.

El càncer de mama afecta milers de dones a les quals, d'un dia per l'altre, els canvia la vida per complet després d'un control rutinari en què es noten un petit bony al pit. Aquesta malaltia, sovint estigmatitzada com un càncer de segona, poc important, ocupa l'eix central de l'obra Dones de ràdio, que aquest cap de setmana, de divendres a diumenge, s'estrena al Teatre de Salt. Més endavant, a partir del mes de març, farà temporada a la sala Villarroel de Barcelona i després iniciarà una gira per tot Catalunya.

Pressió estètica, normativitat o trastorn de conducta alimentària són algunes de les paraules que més han ressonat dilluns a la tarda a l'Espai Texas de Barcelona. Més de 140 persones no s'han volgut perdre la preestrena de Sempre (im)perfectes, el documental del Sense Ficció que s'estrena aquest dimarts i que recull diferents testimonis amb projecció pública que narren les cares diverses que pren la pressió social per adaptar-nos a cànons de bellesa normatius.

Diumenge, TV3 estrenava Guimerà, el Nobel sense premi, un documental d’investigació sobre les raons que van impedir que Àngel Guimerà guanyés el prestigiós guardó de l’acadèmia sueca. La producció s’estructurava en tres actes, com un drama teatral. El primer era el més fràgil. El relat es construïa fingint la ignorància del procés de recerca i el resultat final. Un dels primers rètols introductoris anunciava: “Hi ha qui diu que va estar a punt de guanyar el Premi Nobel de Literatura”. Aquest “hi ha qui diu” és una imprecisió periodística que no pot ser l’esperó d’una tesi d’investigació. Si saben que Josep Miracle, el biògraf de Guimerà, ho va escriure, és una font prou sòlida per citar-la. El documental també parla de “llegenda” i de “cronologia d’una fake news”, conceptes que confonen i contradiuen el resultat final, forçant el desencís o la incredulitat de l’espectador que després capgiraran. Ni les vaguetats lingüístiques ni jugar a despistar són el que donen emoció al relat. I més quan l’exploració està tan ben feta i les proves són irrefutables. Àngels Gonyalons assumeix la conducció i narració del documental, un encert per la seva capacitat de comunicar i perquè afegeix un valor simbòlic en tant que intèrpret emblemàtica de la Blanca de Mar i cel. L’actriu aportava una expectativa personal més enllà de l’execució d’un treball periodístic.

Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) és actriu, coneguda per musicals tan aclamats com Mar i cel, o la darrera producció de Dagoll Dagom, L’alegria que passa. També ha treballat en cinema, televisió i doblatge. Aquest any celebra el 30è aniversari de l’escola de teatre musical Memory, de la qual és fundadora. Del 9 de maig al 2 de juny la podem veure a l’obra Llegat, al Teatre Akadèmia.

Àngels Gonyalons sempre va saber què volia fer encara que no en fos conscient. “Em van enxampar quan tenia tres anys amb tots els ninos a terra i jo damunt del llit explicant-los coses. L’escenari m’agradava molt”. Malgrat que el seu avi matern era escultor i els cosins de la mare, músics, ella era filla d’acadèmics. “Els meus pares havien fet tots dos humanitats, història de l’art i filosofia, dues carreres, en una època en què no era habitual. Moltes mares eren mestresses de casa. La meva mare es va casar als 19 anys. El meu pare en tenia 32 i li va dir «ja m’ocupo jo de les nenes: fes una carrera, tingues un grup d’amigues, tingues una joventut». Era un home fora de sèrie”.

]]>

Aquest cap de setmana, Albert Om conversa amb l'actriu Àngels Gonyalons, que fins a finals de mes protagonitza l'Alegria que passa de Dagoll Dagom al teatre Poliorama.

]]>

Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) té seixanta anys acabats de fer, quaranta-tres dels quals treballant com a actriu. Va ser la icona de l’esclat del teatre musical en català a finals dels anys vuitanta i començaments dels noranta, amb obres com Mar i cel, Estan tocant la nostra cançó o Memory. Sobretot Memory, un musical que li va donar moltes alegries i que li va servir per batejar l’escola de teatre en què forma alumnes des de 1994. Ara disfruta de la professió, treballant amb el rigor de sempre, però sense el peatge de ser l’actriu de moda. Aquestes setmanes es tanca el cercle: Àngels Gonyalons protagonitza L’alegria que passa, l’últim musical de creació pròpia que farà Dagoll Dagom.

]]>

L'actriu Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) admet que té tres columnes de llibres que l'esperen perquè se'ls llegeixi. Els últims mesos han estat intensos per a la intèrpret: primer amb el musical L'alegria que passa, el musical de Dagoll Dagom que es va estrenar al març amb èxit, i ara amb els assajos de The party, un espectacle dirigit per Sergi Belbel que obrirà la temporada vinent al setembre al Teatre Poliorama. "Cada vegada que estic fent una feina m'absorbeix molt mentalment. Com que he encadenat aquests dos projectes, he destinat els últims mesos a estudiar text i a repassar moviments", explica Gonyalons.

]]>

Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) ha tornat al musical i ho ha fet de la mà de Dagoll Dagom, la companyia amb qui el 1988 va parir un dels espectacles més vistos de la història del teatre català, Mar i cel. Trenta-cinc anys després, l'actriu capitaneja el repartiment de L'alegria que passa (al Teatre Poliorama fins al 28 de maig), que serà l'última estrena de Dagoll Dagom. Després d'aquells febrils anys 90 en què Gonyalons era l'estrella de tots els musicals, després de l'èxit a Madrid i de la fugida a Menorca, l'intèrpret encara la seva tercera vida teatral enlluernant de nou els espectadors.

]]>

A Cristina Clemente i Marc Angelet no els ha anat gens malament en la seva col·laboració a Lapònia (2019), una comèdia escrita i dirigida a quatre mans que ha fet força gira per Catalunya. Ara hi tornen amb Una teràpia integral, una altra comèdia, més esbojarrada, sobre la manera d’alliberar-se dels traumes de la mà d’un guru en una producció de Velvet Events afavorida pel recent Premi Nacional de Cultura i acreditat autor, director i productor Jordi Casanovas, aquí responsable de la direcció artística de producció.

]]>