El subscriptor Josep Roca m’envia una queixa sobre dos temes relatius al disseny gràfic. En primer lloc, assenyala: “Una cosa que agraeixo de la premsa més referenciada dels països anglosaxons o francesos és el costum d’acompanyar les notícies amb bons mapes, quan es considera que aquestes es donen en llocs pocs coneguts pel lector mitjà. I aquesta és una gran deficiència que, per mi, té l’ARA: manca de mapes i, a més a més, de bons mapes”. En acabat ho precisa amb un exemple: “En la pàgina 20 de l'edició del diumenge 26 d’octubre, en el text se citen diversos topònims d'Ucraïna com, per exemple, Pokrovsk, Kúpiansk, el riu Oskil, Vovtxansk, Kramatorsk o Sloviansk. Incomprensiblement, cap d’aquests apareix en el mapa adjunt. Quin sentit té acompanyar la crònica d’un mapa on no hi són els topònims que apareixen en el text? Tampoc apareixen en el mapa els límits de Donetsk ni Luhansk, malgrat que apareixen en totes les converses de “pau” de Trump”.

La zona del Fòrum de Barcelona és plena de joves sobre rodes. Uns van amb bicicleta, altres amb patinet i la Valentina, amb el seu skate. Sembla una jove més que passa l'estona a l'aire lliure, però mentre bromeja amb la seva germana, ja pensa en el cap de setmana. "L'any passat vaig guanyar aquí. Tocarà repetir", diu amb una rialla mig tímida mirant les pistes de salt. Valentina Krauel és una de les millor skaters catalana. Amb 16 anys ja forma part de les 30 millors del món i aquest cap de setmana ha brillat tot i no repetir triomf a casa, a l'Extreme Barcelona, el tercer esdeveniment d'esports urbans més longeu a escala mundial. Ha acabat segona.

Cada vegada que un skater feia un bon salt i el públic l'aclamava, un dels organitzadors es treia un bitllet de 50 euros i li donava enmig de l'eufòria de la gent. Aquesta tarda s'ha celebrat a la plaça Joan Coromines de Barcelona un concurs de salts, amb un premi total de 10.000 euros, sense el permís de l'Ajuntament de Barcelona. El districte de Ciutat Vella, coneixedor dels problemes de soroll que provoca un esdeveniment d'aquesta mena per als veïns del Raval, va denegar l'autorització als organitzadors i els ho va comunicar. No obstant això, la competició s'ha desenvolupat sense problemes i sota l'atenta mirada d'una patrulla d'agents de la Guàrdia Urbana.

Ara fa vint anys, Barcelona era un dels grans reclams d'una nova edició de la saga de videojocs de la llegenda de l'skate Tony Hawk. Entre els escenaris que el joc oferia per patinar destacava una versió comprimida de la capital catalana on, a més de patinar pel Park Güell, la Pedrera i les Rambles, es podien fer flips i ollies per la plaça dels Àngels, els jardins de les Tres Xemeneies del Paral·lel i la plaça dels Països Catalans, a Sants. Són tres escenaris emblemàtics per als patinadors de la ciutat i també per als moltíssims patinadors que venen de fora, però avui dia ja no s'hi pot patinar o aviat deixarà de poder-s'hi patinar.

La pista d'un antic aeròdrom de Gulu, al nord d'Uganda, és gairebé l'única zona per anar en skate al país africà. Les carreteres, tot i estar asfaltades, estan plenes de cotxes i la resta són cases i sorra. L’urbanisme en moltes ciutats africanes és força precari i els slums –assentaments no controlats de població– provoquen que hi hagi carències de serveis i espais públics. Mubiru Jackson, Jack, és un dels pioners a patinar al país africà. I ho feia a Gulu.

Quan Larry Clark va debutar al cinema amb Kids (1995) tenia 50 anys i cert prestigi com a fotògraf per àlbums com Tulsa, un recull d'instantànies de la joventut heroïnòmana de la seva Oklahoma natal. El director va voler mantenir aquest to d'autenticitat a la seva opera prima, un retrat dels joves skaters de la Nova York de principis dels noranta que va escandalitzar per la cruesa en les escenes de sexe i drogues. Excepte Chloë Sevigny i Rosario Dawson, els protagonistes eren intèrprets no professionals, molts d'ells menors. L'australià Eddie Martin es pregunta a Una vez fuimos Kids què se'n va fer d'aquesta canalla després de convertir-se en el focus d'atenció mediàtica per un dels films més polèmics de l'època. El documental calibra l'impacte d'un rodatge en un entorn no professional, planteja fins a quin punt els cineastes s'aprofiten d'unes persones sense experiència en aquest camp, i assenyala com l'èxit fulminant pot generar unes expectatives fora mida que provoquen un efecte rebot en forma d'immensa frustració. I ho fa amb entrevistes a tots els actors i actrius no professionals supervivents. Clark, que va declinar participar al film, no hi surt gaire ben parat. Els testimonis dibuixen un adult introduint-se en un territori juvenil per treure'n un profit econòmic i artístic, però sense assumir cap responsabilitat amb unes persones molt vulnerables. A més de denunciar la naturalesa depredadora de certes estratègies artístiques que apel·len a l'autenticitat, Una vez fuimos Kids ofereix una immersió en l'escena skater a la Nova York dels vuitanta i noranta que contraresta el retrat sensacionalista que en va fer Clark. I homenatja el llegat dels qui ja no hi són.