Aquesta setmana ha fet cinquanta anys de la retirada dels Estats Units del Vietnam. Va ser el final d’una guerra que va durar quinze anys, que va suposar la mort de tres milions de vietnamites i de cinquanta-vuit mil estatunidencs. Una atrocitat que hem vist en desenes de pel·lícules i sèries. La ficció ha servit per modelar la imatge d’aquell conflicte, en molts casos per honorar i donar sentit a totes les vides que es van perdre en aquell conflicte inútil. AppleTV+ intenta ara acostar-s’hi d’una manera una mica més honesta amb una sèrie documental de sis capítols. Més que en cap altra guerra, la televisió va seguir tan de prop els soldats nord-americans enmig de la batalla que la quantitat de material que se’n conserva és ingent. I s’han recuperat moltes d’aquelles filmacions per localitzar persones que hi surten i demanar-los que expliquin la seva experiència. Les històries són demolidores i el plantejament narratiu d’alternar les imatges d’arxiu amb el relat actual dels protagonistes, seixanta o cinquanta anys després, és molt impactant. “Li vaig clavar el meu matxet al coll i ja va estar fet. Després em vaig sentir ple de força. Estava enfadat amb Déu i amb tothom per posar-me en aquella situació. Per fer-me sentir bé. Així és com em vaig adonar que m’havia tornat boig”, diu un veterà. “Aquell dia em van atorgar tretze assassinats. Tothom em deia que era un heroi, però jo no m'hi sentia”, diu un altre després d’haver alliberat l’ambaixada nord-americana a Saigon. “L’exèrcit t’ensenya a matar, però no t’ensenya com pensar després d’haver matat una persona. I em va agafar una pena immensa per haver disparat contra una persona”, diu un altre. Commou veure la vivesa del trauma malgrat el pas de les dècades. També es recupera, en un pla més secundari, el testimoni del poble vietnamita i de persones alienes a l’exèrcit que van haver d’intervenir en el conflicte en circumstàncies insòlites.

'Blonde'

La controvertida mirada sobre Marilyn Monroe del biopic Blonde és l'estrena més comentada de la setmana, que ja està disponible a Netflix. A la crítica de l'ARA, Maria Adell apunta que al director Andrew Dominik "no sembla interessar-li el talent de Monroe com a actriu o les seves característiques singulars com a estrella (...), sinó la seva condició d'imatge eternament reproduïble i, per tant, consumible i d’un sol ús". En canvi, Adell lloa "l'increïble exercici de transmutació actoral" de l'actriu Ana de Armas, que es converteix en Marilyn i, alhora, insufla vida, emoció i calidesa a aquesta imatge gastada, grapejada per tots". En el darrer Festival de Sant Sebastià vam parlar sobre Blonde amb Dominik i De Armas, que assegura que a Hollywood "és tan difícil aconseguir bons papers com tenir una vida privada".

]]>

Antic profeta del gag porc juntament amb el seu germà Bobby, Peter Farrelly (Alguna cosa passa amb la Mary) s’ha abonat als projectes oscaritzables. Amb Green book, la broma va acabar amb un premi de l’Acadèmia a la millor pel·lícula. Yo me encargo de la cerveza no repetirà la gesta, malgrat que també és un film històric que aborda temes seriosos i escenifica una certa transformació. Tracta de l’aventura absurda de Chick Donohue, un jove mariner que pren una decisió en una nit d’alcohol i patriotisme: anirà al Vietnam en guerra per entregar unes cerveses als joves del seu veïnat que hi lluiten. La idea de fons és escenificar que l’Amèrica d’ordre, a diferència dels pacifistes malèvols, dona suport als soldats.

]]>

Em vaig criar en un poblet del Vietnam del Sud, Trang Bang. La meva mare deia que de petita jo era molt riallera. Fèiem una vida senzilla però no ens faltava el menjar, perquè la meva família tenia terres i la meva mare portava el millor restaurant de la ciutat. Recordo que m’encantava anar a l’escola i jugar amb els meus cosins i els altres nens del poble: saltàvem a corda i ens empaitàvem amb alegria.

]]>