Fetival de Sant Sebastià
Cultura  /  Cinema 24/09/2022

Ana de Armas: “Aconseguir bons papers és tan difícil com tenir una vida privada”

L'actriu presenta el 'biopic' sobre Marilyn Monroe 'Blonde' al Festival de Sant Sebastià

4 min
Ana de Armas i Andrew Dominik a Donòstia

Enviat especial a Sant SebastiàEls seus papers a Punyals a l'espatlla o al darrer Bond, on feia una aparició tan breu com contundent, van convertir Ana de Armas en un nom a l'alça a Hollywood, però és el seu treball al biopic sobre Marilyn Monroe, Blonde , un tour de force prodigiós ple de força i emoció, el que està aplanant el camí de l'actriu hispanocubana per convertir-se en una estrella global. Ella sembla conscient del rebombori que s'està generant al seu voltant, però també reticent a prendre-s'ho seriosament, així que es limita a riure i presumir de la seva col·lecció “d'Oscars verbals” –“Ja en tinc set!”, diu– quan un periodista li comenta que el seu paper mereix l'estatueta.

Presentada aquest dissabte a Sant Sebastià, Blonde és un biopic audaç dirigit per Andrew Dominick que s'endinsa amb mil recursos formals en la tragèdia personal de Monroe, des de la infància marcada per l'absència del pare i els abusos d'una mare pertorbada fins als avortaments de l'actriu o la seva relació amb els homes i un Hollywood depredador. Una pel·lícula magnífica que, tanmateix, ha rebut moltes crítiques que aclamen el treball de De Armas alhora que ataquen la pel·lícula. Dominik ho atribueix a les “fantasies de rescat” que envolten Marilyn Monroe. “Els crítics la volen protegir de mi, arrencar-la de les garres del monstre que soc!”, ironitza. “Ja m'esperava reaccions furioses dels Estats Units. Ells tenen les seves icones i no els agrada que ningú les toqui ni faci coses rares amb elles”.

I de “coses rares” no en va escassa, Blonde: fetus que parlen amb Monroe, escenes de sexe explícit amb Kennedy... “La pel·lícula és forta i provoca reaccions fortes, és normal, però és que fer una pel·lícula que perpetués la idea idealitzada i romàntica de Marilyn i les seves relacions seria invisibilitzar la persona i seguir explotant la icona”, diu l'actriu. Dominik matisa també que la pel·lícula és “una ficció” basada en una novel·la de Joyce Carol Oates: “No estem fent cinema històric. Però entre el divorci amb Arthur Miller i la seva mort només passa un any, i va ser l'any de la relació amb Kennedy. Entenc que la gent s'emprenyi, perquè ens estem carregant imatges idealitzades, com la de Joe DiMaggio. Però volem mostrar, des del seu punt de vista, la vida d'una persona que es va suïcidar. I no és una vida feliç”.

Paral·lelismes amb Marilyn

Tot i haver viscut experiències “molt menys dramàtiques” a Hollywood, De Armas assegura que es reconeix en algunes de les frustracions professionals que sentia Monroe. “Ella volia ser considerada una actriu seriosa, però se la va encasellar en una mena d'infantilisme sexualitzat –diu–. I era una gran actriu, podria haver fet papers dramàtics increïbles. Puc entendre aquesta lluita per construir la carrera que vols i no la que se t'imposa, és una situació que he viscut”. De Armas apunta als inicis de la seva carrera a Espanya, molt marcada pel seu treball a la sèrie El internado. “És l'efecte que té començar molt jove en una sèrie i portar un uniforme escolar durant molts anys. Com a Blonde, no et veuen a tu, sinó al personatge”. El salt a Hollywood, assegura, no va ser per fugir d'aquesta dinàmica. “Va ser una oportunitat que va sorgir quan vaig anar a Panamà a rodar una pel·lícula, però ni m'havia passat pel cap establir-me allà”.

Sobre Hollywood, l'actriu reconeix que té un costat bo, el de les “oportunitats i el talent al qual tens accés”, però que el costat difícil és, com explora també Blonde, la dificultat per “gestionar la separació entre la persona privada i la pública”. “Els mitjans t'atribueixen coses falses i qualsevol detall es magnifica –diu–. I tu no pots corregir la narrativa, és una batalla perduda. És tan difícil aconseguir bons papers com tenir una vida privada”. En comparació amb el Hollywood en què va viure Marilyn, on els estudis feien i desfeien com volien les vides i carreres dels actors, segons De Armas els culpables “ja no són els estudis sinó les xarxes socials i els mitjans, que tant poden posar-te pels núvols com destruir-te en dos minuts; és una bogeria”. Dominik afegeix que el Hollywood d'ara és millor per als actors, que “tenen més poder i guanyen més diners” que en el sistema d'estudis clàssic, però reconeix la gran influència de les xarxes. “Netflix no s'ha gastat gaires diners en promocionar Blonde, però ja s'ha encarregat de fer-ho internet –ironitza el director–. Ja no necessites màrqueting, només drama”.

Un accent polèmic?

Una de les polèmiques que acompanyen Blonde des d'abans i tot de presentar-se a Venècia té a veure amb l'accent que utilitza al film Ana de Armas, que alguns no reconeixien com el de Monroe. “Són comentaris de gent que no ha vist Blonde, i ni tan sols les pel·lícules de Marilyn –s'encén–. La veu amb què la gent està familiaritzada és la de les pel·lícules, però en la vida real no parlava així. A més, la canviava d'una pel·lícula a l'altra, perquè va treballar amb molts coaches de veu. Per influència de Brando i l'Actors Studio la interpretació es va fer més realista aquells anys, així que l'entonació dels actors va anar canviant”.

També ha canviat l'accent de l'actriu des dels temps en què vivia a Madrid: el seu castellà d'ara té girs anglosaxons i una cantarella llatina, però tampoc és el cubà dels seus orígens. I, per cert, el debat sobre si una actriu llatina ha d'interpretar una icona de l'Amèrica blanca com Marilyn no li interessa. “Representar una comunitat és important i estic a favor de la inclusió i les oportunitats a minories, soc un exemple del seu èxit –diu–. Però de vegades oblidem que l'art és una expressió individual. Blonde era un repte personal i un somni, i això és independent del que la pel·lícula reflecteixi, inspiri o ofengui”.

L'actriu no amaga l'esperança que, a partir de Blonde, li arribin papers similars amb personatges tan exigents com el de Marilyn. “Les oportunitats venen com venen. Després de fer la pel·lícula de James Bond [Sense temps per morir] em van arribar més papers en la mateixa línia, perquè si fas una cosa i té èxit sempre t'ofereixen més del mateix. Però tant de bo passi el mateix amb Blonde, que sigui com obrir una porta per fer altres coses. Jo no tinc manies, puc fer de tot, només ha de ser especial”. Fins i tot una pel·lícula espanyola? “M'encantaria, i espero tornar a treballar aquí –diu–. Si no ho he fet encara és perquè no m'ha arribat cap oferta. Cap ni una”.

stats