Cinema
Cultura  /  Cinema 08/09/2022

Ana de Armas invoca el fantasma de Marilyn Monroe a Venècia

L'actriu protagonitza 'Blonde', d'Andrew Dominik, l’adaptació de la novel·la homònima de Joyce Carol Oates

4 min
L'acriu Ana de Armas a la catifa vermella de Venècia abans de l'estrena de 'Blonde'

VenèciaDos dies abans de l’anunci del guanyador o guanyadora del Lleó d’Or del 2022, la Mostra de Venècia ha presentat finalment la pel·lícula més esperada de la programació: Blonde, la producció de Netflix en què Andrew Dominik porta a la pantalla la novel·la homònima de Joyce Carol Oates, una biografia ficcionada de Marilyn Monroe. No és la primera vegada que Dominik porta a Venècia una meditació sobre els mites de la nació nord-americana. Fa quinze anys el cineasta neozelandès va meravellar la crítica amb L'assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford, per la qual Brad Pitt va marxar del Lido amb la Copa Volpi al millor actor. Ara Pitt li retorna el favor a Dominik produint Blonde, un projecte que, segons va reconèixer el director, va estar a punt de naufragar en diverses ocasions.

A la presentació de Blonde a Venècia no hi ha faltat Ana de Armas, l’actriu cubanoespanyola que, després de fer de noia Bond a Sense temps per morir (2021), s’encarrega de donar vida a les múltiples cares de Marilyn Monroe que explora el film. En la seva esgarrifosa novel·la, Oates va escriure que l’única manera d’arribar a comprendre el misteri de Monroe era estudiar-lo com “un puzle en què les peces encaixen a la força”, una idea que el director de Mata'ls suaument (2012) assumeix a través d’una escriptura fílmica el·líptica i esquiva.

En el laberint de Marilyn

Trencant amb la idea d’una personalitat compacta, transitant contínuament entre les imatges en blanc i negre i en color, o entre el format quadrat i el panoràmic, Dominik compon el tràgic retrat d’una personalitat laberíntica i esquinçada. “Volíem ser detallistes en la recreació de les aparicions públiques de Marilyn, però vaig sentir molta llibertat a l’hora d’abordar la seva intimitat, que hem construït com si fos una ficció, intentant fer justícia al seu patiment”, ha explicat De Armas en roda de premsa a Venècia. Des d’aquesta perspectiva, Blonde presenta Monroe com un dramàtic entramat de frustracions: una actriu brillant encasellada en el paper de bomba sexual, una romàntica empedreïda castigada per la violència i la incomprensió de les seves parelles, una persona progressista colpejada pel conservadorisme de la societat nord-americana de mitjans del segle XX, i una dona que anhelava ser mare, però que no va poder superar els traumes provocats per l’absència d’un pare, el trastorn mental de la seva mare i els seus avortaments.

Ana de Armas a la pel·lícula 'Blonde'.

La màscara de la felicitat

A Blonde, la novel·la, Oates va descriure l’imaginari vinculat a la figura de Monroe com “una cruïlla entre la patologia privada i l’apetència insaciable d’una cultura capitalista de consum”. Per la seva banda, el director de Chopper (2000) vincula la neurosi de la protagonista d’Els senyors prefereixen les rosses (1953) amb la seva tendència a amagar-se darrere de la lluent màscara que li va imposar la indústria del cinema, preludi dels avatars virtuals que defineixen moltes de les interaccions socials en el món contemporani. Segons Adrien Brody, que a Blonde encarna al dramaturg Arthur Miller, l’últim marit de Monroe, "és terrible pensar en l’abisme que hi havia entre la Marilyn autèntica, sempre compromesa amb l’art de l’actuació, i la imatge d’ella que adorava el gran públic". "El que han fet l’Andrew [Dominik] i l’Ana [de Armas], destapant la tristesa de la intimitat de Marilyn, em sembla valuós per al llegat de l’actriu i per a tots nosaltres com a comunitat", diu Brody. De Armas, que passa les més de dues hores i mitja de marató dramàtica de Blonde com si es tractés d’un esprint actoral, ha assegurat que encarnar Monroe l’ha ajudat a "tenir més empatia i respecte als actors i actrius que viuen sota la pressió dels mitjans": "Ningú està preparat per viure d’aquesta manera".

L’infern patriarcal de Hollywood

En el procés de relectura crítica del mite de Marilyn Monroe que proposa Blonde, la que en surt més mal parada és la dictadura del patriarcat. La indústria de l’espectacle, i en particular el Hollywood clàssic, es presenta com un niu de depredadors sexuals, encantats de disposar de la profitosa imatge de Marilyn i del vulnerable cos de Norma Jean, el nom real de l’actriu. En aquest sentit, Blonde posa en escena un terrorífic carrusel d’imatges que denuncien la cosificació de la rossa: rostres d’homes que udolen com animals davant la presència de l’actriu, productors que la violen abans de concedir-li un paper o marits que l’exhibeixen com un trofeu abans de trencar-li la cara.

Abraçant les formes del grand guignol, convertint el Hollywood daurat en una espècie de malson sorgit del sinistre imaginari de David Lynch, Dominik construeix Blonde com una obra fascinant i incòmoda, tocada per una modernitat rutilant i abonada a les imatges d’impacte, una pel·lícula que no té por a caure en la vulgaritat (el director gosa filmar un pla des de l’interior de la vagina de Monroe) per destapar les contradiccions del seu popular objecte d’estudi.

Adrien Brody i Ana de Armas a Venècia.

L’esperit present de Marilyn

Segons explica Dominik, el rodatge de Blonde es va assemblar a una sessió d'espiritisme: “Vam començar el rodatge un 4 d’agost, que és la data en què se celebra l’aniversari de la mort de la Marilyn. No ho vam planejar d’aquesta manera, però va ser així”. El director reconeix que van sentir la presència de la mítica protagonista de Ningú no és perfecte (1959) quan rodaven a l’edifici on Monroe va viure amb la seva mare o a l’habitació on va morir: “En realitat, pots sentir l’ombra de Marilyn per tot Los Angeles”. De Armas se suma a l’esoterisme del director: “Penso que la Marilyn ens va acompanyar al llarg del rodatge. No podia parar de pensar en ella, de somniar amb ella, de parlar sobre ella... La Marilyn estava amb mi i sento que estava contenta. Pot sonar a deliri místic, però sento que ella va aprovar el que estàvem fent”.

stats