En plena era de l'estríming i de les pantalles omnipresents, una part creixent de la joventut està mirant enrere. Vinils, cassets, càmeres de rodet o cintes VHS, formats que fa només uns anys semblaven condemnats a la desaparició, tornen a circular entre els joves com a objectes de consum cultural i símbols d’identitat. Lluny de ser una moda passatgera, el fenomen reflecteix una relació cada vegada més complexa entre la generació digital i la tecnologia que domina el seu dia a dia.

Feia quatre anys que Maria Espeus i Javier de las Muelas volien refrescar-nos la memòria de fa més de quaranta anys. La memòria que porta el nom Hola Barcelona, l’exposició fotogràfica que Espeus va fer l’any 1982 durant tan sols un mes a l’Institut d’Estudis Nord-americans, a la Via Augusta. Cent seixanta-cinc retrats d’homes i dones que en aquell moment marcaven la modernitat de la ciutat. Una modernitat que estava naixent, florint, després de quatre dècades de grisor, encarnada en joves creadors i creatius que llavors vorejaven la trentena. A De las Muelas –un dels retratats per Espeus– se li va ficar entre cella i cella que aquella exposició havia de tornar a la vida per il·luminar de nou la ciutat i propiciar el seu retrobament –real o simbòlic– amb tots els retratats. I preguntar-se, alhora, per la Barcelona del present. Què se n'ha fet, d’aquella ciutat preolímpica i d'aquell grapat de persones que van contribuir a fer-la créixer? Li va costar poc convèncer Espeus. Encomanats els dos d’entusiasme van moure la idea per institucions i galeries. Entre ells el MACBA. Però res va fructificar. Interès, poc. “I si ho fem al Dry?”, la idea tenia tot el sentit. Un dels emblemes de la marca de fàbrica de De las Muelas i un bar, un lloc natural per exhibir de nou aquelles fotos que tant simbolitzen un esperit festiu i creatiu. “Els anys 80 Barcelona va ser una bogeria!”, exclama Espeus al recordar la ciutat que l’havia acollit després de marxar de la seva Suècia natal i passar per París. Un dia de 1977 va visitar a Barcelona els seus sogres –els pares del dissenyador Peret, un altre dels retratats– i l’impacte de la ciutat va ser enlluernador per a ella: “Jo no torno a París ni boja, em quedo aquí!”. Aquella Barcelona la va enamorar: “Era una festa, les revistes, l’art, el cinema, les botigues, el disseny, els il·lustradors, la fotografia, el comerç, la restauració... Tot estava en ebullició, tot era entusiasmant”.

37 anys després del seu llançament, la cançó Running up that hill ha arribat al número 1 del Regne Unit, una posició a la qual mai va arribar en el seu moment. De fet, Kate Bush, l'autora i cantant d'aquest hit, només va assolir el número més alt de la llista d'èxits en una ocasió i això va passar fa 44 anys i va ser amb la cançó Wuthering heights. El que ho ha canviat tot ha sigut que la cançó Running up that hill fos inclosa en la quarta temporada de la sèrie de Netflix Stranger things, on actua com a salvavides de la Max, interpretada per l'actriu Sadie Sink, quan l'assetja el dimoni Vecna. Arran d'aquí, les reproduccions de la cançó a Spotify s'han disparat i és la banda sonora d'una enorme quantitat de publicacions a les xarxes socials, on la generació Z s'ha abocat massivament fent vídeos de TikTok o també reels a Instagram.