En una escena de la pel·lícula La fiera, que s’estrena aquest divendres, la dona d’un dels protagonistes –un grup d’amics amants de l’esport de risc– li explica a la nova parella d’un dels amics què és la Fatality List: una llista anual de les morts que es produeixen entre els practicants de salt base, la modalitat extrema i molt perillosa de salt en paracaigudes des d'un lloc fix –i no des d'un avió– que practiquen els protagonistes. La Fatality List va deixar de ser una abstracció per a l’equip de la pel·lícula l’abril de l’any passat quan Carlos Suárez, l’alpinista i pioner a l’Estat del salt base amb vestit d’ales (que allarga la caiguda simulant el vol d’un ocell), va morir en un accident fent un salt en paracaigudes que formava part dels preparatius del film.

Marina Salas (Cornellà de Llobregat, 1988) va anar sense gaires esperances al càsting de la pel·lícula También esto pasará, l’adaptació de la novel·la de Milena Busquets que s’estrena aquest divendres. El paper principal, alter ego de l’autora, és la filla d’una gran editora (Esther Tusquets va ser la mare de Busquets) que ha crescut en un ambient privilegiat, envoltada d’intel·lectuals i artistes i passant els estius a la casa familiar de Cadaqués. “El meu univers és el contrari –explica Salas–. Jo soc de Cornellà i el meu avi era pastor, pensava que no m’agafarien per fer de Milena Busquets”. I, tanmateix, el seu treball complex i creïble és un dels millors actius del film. “Les distàncies se salven empatitzant i deixant enrere els prejudicis –afegeix–. Al final som el mateix: tots morim, tots caguem i tots plorem. I això no vol dir deixar de tenir consciència de classe”.

El col·lectiu gai (i també el dels drogodependents) va ser la principal víctima de la pandèmia de la sida als anys vuitanta. Tony Kushner va retratar la hipocresia i el rebuig de la societat vers els malalts de sida en la magnífica Àngels a Amèrica, de la qual Josep Maria Flotats va fer una esplèndida versió al Teatre Nacional de Catalunya (1996) que li va suposar el rebuig del matrimoni Pujol.

Les expectatives per a L'herència de Matthew López estan pels núvols. El Teatre Lliure pràcticament ja ha exhaurit totes les entrades per a aquest espectacle mastodòntic de sis hores que va causar sensació en l'estrena el 2018 a Londres i que, des d'aleshores, ha rebut una pluja de premis –entre els quals el Tony a millor obra, el Laurence Olivier i l'Evening Standard– i s'està representant arreu del món. "Més que un espectacle és un esdeveniment, una experiència per al públic. No voldran que s'acabi: des del primer minut s'enamoraran dels personatges i se'ls estimaran molt", afirma el director del muntatge, Josep Maria Mestres. L'herència s'estrena el 20 de febrer i es podrà veure fins al 16 de març, tot i que davant de l'èxit de venda d'entrades el Lliure no descarta poder-lo reprogramar més endavant. El text teatral, traduït per Joan Sellent, està editat per Comanegra dins de la col·lecció Llum de guàrdia.

Tenen menys de 30 anys i el seu impacte artístic o esportiu, però també mediàtic, els ha convertit en referents entre les noves generacions. Des de futbolistes com Aitana Bonmatí i Lamine Yamal fins a cantants com Bad Gyal i Julieta, passant per escriptors com Pol Guasch i actrius com Míriam Moukhles, hem fet una tria dels noms que més sonen entre els joves i que, amb trajectòries professionals sòlides i brillants d'àmbits molt diferents, marcaran tendència aquest 2025.

Cartells penjats als carrers, un compte d'Instagram (@carloscuevasetstu) i el boca-orella. Aquesta ha estat la fórmula per trobar la persona que més s'assembla a l'actor català Carlos Cuevas en un concurs que ha tingut lloc aquest divendres a la tarda. La convocatòria era clara: totes aquelles persones que s'assemblessin a l'intèrpret del film El 47 estaven citats aquest divendres a les cinc de la tarda a la plaça del Diamant del barri de Gràcia de Barcelona. La crida popular, de la qual a priori es desconeixien els organitzadors, ha tingut una gran resposta d'assistència.

El pensador nord-americà Henry David Thoreau pren el relleu de Jean-Jacques Rousseau en la segona i última lectura de textos filosòfics a la Sala La Planeta de Girona. Els dos autors, escollits a consciència pel Festival Clàssics i Temporada Alta, comparteixen, des de dos plantejaments diferents, l'elogi ferm i sincer per una vida als boscos, en estat salvatge, lluny de les normes, les lleis i els vicis congènits de la societat. Dues postures, cadascuna amb les seves raons, que posen en qüestió els principis de progrés, ordre i felicitat sobre els quals es construeix l'ideal de civilització humana, entesa (falsament) com una evolució lògica, positiva i inevitable respecte a la vida primitiva entre arbres i animals.

Sota el pretext d'una conversa íntima, a la penombra de les llums tènues i la pausa d'una entrevista fora estudi, Roger Escapa furga els pensaments dels seus convidats a L'eclipsi. Fa uns dies, va ser el torn de l'actor Carlos Cuevas, que va visitar el plató de 3Cat per parlar de l'amistat, de l'èxit professional prematur i com aquest fet l'ha condicionat a l'hora de forjar els seus vincles.

A Carlos Cuevas i Sisó (Montcada i Reixac, 1995) li coincideixen aquests dies l’estrena de la pel·lícula El 47, en què interpreta el paper de Pasqual Maragall, i la tornada als teatres catalans de Jauría, l’obra documental sobre la violació en grup comesa per la Manada. Té 28 anys, l’edat en què alguns s’incorporen al mercat laboral, però ell ja en fa més de 20 que treballa sota els focus. Cuevas ha reconduït la popularitat precoç de Ventdelplà o Merlí en una trajectòria intensa i compromesa. Aquesta conversa la comencem a les perifèries de sempre i l’acabem amb les noves masculinitats.

A Carlos Cuevas i Sisó (Montcada i Reixach, 1995) li coincideixen aquests dies l’estrena de la pel·lícula El 47, on interpreta el paper de Pasqual Maragall, i la tornada als teatres catalans de Jauría, l’obra documental sobre la violació en grup comesa per la Manada. Té 28 anys, l’edat en què alguns s’incorporen al mercat laboral, però ell ja en fa més de 20 que treballa sota els focus. Cuevas ha reconduït la popularitat precoç de Ventdelplà o Merlí en una trajectòria intensa i compromesa. Aquesta conversa la comencem a les perifèries de sempre i l’acabem amb les noves masculinitats.

El 7 de maig del 1978, el conductor d’autobús Manuel Vital, que feia la línia 47 de la plaça Catalunya a la Guineueta, va baixar del vehicle un moment i va anar a una cabina per trucar a la dona. “Vaig cap allà”, va dir. I en lloc de continuar per la ruta habitual, es va desviar i va enfilar per la carretera Alta de Roquetes fins a Torre Baró, allà on tothom a l’Ajuntament de Barcelona assegurava que un autobús no podia circular. Tot de veïns es van afegir a la reivindicació i allò es va convertir en una festa que va acabar amb Vital detingut per segrestar un autobús.

Després de guanyar dos premis Gaudí i estar nominada dues vegades als Goya per les pel·lícules Chavalas i La maternal, l'actriu Ángela Cervantes (Barcelona, 1993) entoma aquest any "el repte més gran" de la seva carrera: posar-se a la pell de la víctima de la Manada, la noia de 18 anys que el 7 de juliol del 2016 va patir una violació grupal per part de cinc homes durant les festes de San Fermín. Després d'una gira breu per diferents sales catalanes, la nova versió de Jauría, escrita per Jordi Casanovas i dirigida per Miguel del Arco, arriba al Teatre Romea del 4 d'abril al 5 de maig.

El 7 de juliol del 2016 una noia de 18 anys va ser víctima d'una violació grupal per part de cinc joves en una porteria qualsevol de Pamplona. El cas de la Manada va començar amb la denúncia d'una noia, sola, en estat de xoc, a les 3 de la matinada, durant les festes de San Fermín. L'impacte i la violència del cas va fer que el dramaturg Jordi Casanovas s'interessés per les transcripcions del judici, com abans havia fet amb el cas de corrupció del PP Ruz-Bárcenas. I es va trobar que "hi havia una sèrie de detalls que no havien transcendit a la premsa i que parlaven de l'educació dels nois, de la cultura masclista", recorda. "Volia explicar per què aquells homes eren criminals i ells no n'eren conscients. Aquell judici era paradigmàtic per explicar el canvi de pensament de la relació entre homes i dones", diu el dramaturg. Va acabar l'obra el març del 2018, fins i tot abans de la primera sentència, i la va entregar al director Miguel del Arco, que llavors dirigia el Teatro Pavón de Madrid.

Dos desconeguts es troben i tenen una cita romàntica (o no) en una Barcelona de postal. Aquest era i és el punt de partida de Cites, una de les sèries més populars de TV3, que ara ha decidit recuperar la ficció canviant-li el títol per Cites Barcelona. La nova temporada, que s'estrena aquest dilluns a les 22.00 h, manté elements de les entregues anteriors, com l'amor i els pisos espectaculars que pocs barcelonins poden pagar, però arriba amb polèmica al voltant de la llengua: el projecte és compartit entre TV3 i Amazon i la sèrie ara és bilingüe (les dues primeres temporades eren íntegrament en català). La versió que es veurà a TV3 serà doblada al català, tot i que els espectadors també tindran l'opció de veure-la en versió original triant l'emissió en dual.

Dissabte a la nit Ricard Ustrell entrevistava Jorge Javier Vázquez, el presentador del Sálvame de Telecinco. Coincidint amb la promoció d’un llibre en què parla de les seves vicissituds personals, se li va fer una entrevista com si fos un representant de la intel·lectualitat i un proveïdor de la cultura més elevada. Ustrell li va fer qüestions sobre aspectes existencials i les fragilitats de la psicologia humana. Vázquez, amb el seu narcisisme victimista habitual, va confessar les penúries de l’edat, especificant que els homes de la seva edat no li agraden i que prefereix els noiets joves. Sobre el Sálvame i Telecinco, en canvi, Ustrell només li va comentar que és líder d’audiència, que és “un format de televisió únic a Espanya i a Europa” i li va consultar si n’està orgullós. En cap moment es va fer referència a la teleporqueria i a l’explotació de les misèries humanes que practica. I, com sempre, Vázquez va esplaiar-se en la dificultat brutal del programa i la genialitat professional que exigeix el seu format. Un hipotètic espectador que no sabés què és Sálvame podria pensar que és una exquisidesa. 

Carlos Cuevas (Montcada i Reixac, 1995) va topar amb la fama interpretant el Biel Delmàs de Ventdelplà amb només vuit anys i una dècada després el fenomen ha estat encara més esclatant, global i multimèdia amb el personatge del Pol Rubio de Merlí. "Quan em van començar a parar pel carrer jo anava amb mons pares i ells frenaven el cop. Els amics actors que van fer-se famosos amb 15 o 16 anys es van passar més, llavors ets altament perillós. Jo no conec la vida sense que em parin pel carrer. Ho tinc molt metabolitzat", afirma.