"L'artista té el dret, fins i tot el deure, d'escandalitzar si ho considera necessari", deia l'escriptor britànic Anthony Burgess. Prou que va escandalitzar quan el 1971 el cineasta Stanley Kubrick va convertir en pel·lícula la novel·la La taronja mecànica (1962). Tornarem més endavant a Burgess, el lliure albir i la violència aparentment arbitrària. Avui l'escàndol cotitza a la baixa perquè el poder de debò fa temps que va aprendre a desactivar, assimilar i monetitzar les pretensions subversives de l'artista. De fet, quan alguna institució s'escandalitza fins a l'extrem de treure a passejar l'espasa de la censura, com va fer el Macba amb una obra d'Ines Doujak a l'exposició La bèstia i el sobirà (2015), o la fira d'art Arco amb Presos polítics a l'Espanya contemporània de Santiago Sierra, en realitat mostra feblesa i inseguretat.

Els parlaré del cantó amable de la vida perquè, com deia la meva àvia, “quan passeu una bona estona, arreplegueu-la, que les dolentes prou que venen soles”, consell especialment indicat aquests dies que mires el món i et dius que això acabarà malament.

En el llibre recent coescrit per Àlex Ollé i Pablo Ley sobre el muntatge de Lady Macbeth de Mtsensk que inaugura la temporada 2024-25 del Liceu, llegim: “La violència que exerceix Katerina és el resultat de la impotència que sent davant d’un entorn hostil. El sentiment de buit total l’ha convertit en una bomba de rellotgeria”. Aquest concepte, que reforça la idea que la protagonista no és la Lady Macbeth del relat original de Leskov sinó la víctima d’un entorn virulent i salvatge, és la clau de volta del muntatge del director català que, no obstant això, pica l’ullet a la senyora Macbeth shakesperiana en un apunt escènic en què Katerina es renta les mans després de cometre un dels seus crims. Ollé presenta un muntatge amb bones idees, no totes prou desenvolupades –una producció així i nova demana més assajos–, però el competent equip que lidera ha mantingut l’edifici dempeus, bastit sobre l’excel·lència. L’escenografia d’Alfons Flores es veu sustentada per un terra amb aigua, que sotmet els personatges a la seva deriva, mullant-se i remullant-se en un líquid on es pixa i es vomita. Això i l’esplèndida il·luminació d’Urs Schönebaum dona peu a quadres d’innegable bellesa, com el dels presoners al quart acte, enmig de la immundícia moral dels protagonistes.

"Quan em vaig incorporar com a artista resident del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, el director artístic, em va demanar quina òpera m'agradaria dirigir", recorda Àlex Ollé. La resposta va ser Lady Macbeth de Mtsensk, la segona i última òpera de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975), que només s'havia representat al Liceu el maig del 2002. "Sempre m'havia semblat extraordinària, tant des del punt de vista musical com dramatúrgic. I continua sent de gran actualitat", afegeix sobre el títol que inaugura la temporada 2024-2025 del Liceu, de la qual es faran vuit funcions del 25 de setembre al 7 d'octubre, amb Josep Pons al capdavant de l'orquestra i l'aigua com a protagonista escènica. Efectivament: un escenari entollat per interpretar l'òpera que el 1936 va dur Stalin a exclamar que "era caos en comptes de música" i a Xostakóvitx a témer per la seva vida.

Fa unes setmanes parlàvem del gran projecte del Palau de la Música amb la culminació de la integral de les sonates per a piano de Franz Schubert a càrrec de Paul Lewis. Ara podem parlar d’un altre gran projecte, el que han dut a terme aquesta temporada els membres integrants del Quartet Casals amb els quinze quartets de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975). Quatre mesos abans de la inauguració de la nova temporada del Liceu amb l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk, la darrera vetllada amb els dos últims quartets del compositor rus ha suposat un fermall d’or a un cicle extraordinari –que lamentablement no hem pogut seguir completament– a càrrec d’Abel i Arnau Tomàs, Vera Martínez Mehner i Jonathan Brown, els quatre integrants del Quartet Casals.

Nou òperes escenificades, tres òperes en versió concert, tres ballets, una quinzena de concerts i recitals i una àmplia oferta familiar configuren el gruix de la temporada 2024-2025 del Gran Teatre del Liceu. Entre els plats forts, la inauguració amb una nova producció dirigida per Àlex Ollé de l'òpera Lady Macbeth de Mtsensk, de Xostakóvitx, i la recuperació del muntatge de Lohengrin amb direcció escènica de Katharina Wagner que es va haver de cancel·lar el març del 2020 a causa de la pandèmia de coronavirus. Cal destacar també l'estrena de Benjamin a Portbou, d'Antoni Ros-Marbà, i una nova producció de Giulio Cesare, de Händel, amb la signatura escènica de Calixto Bieto.

“Xostakóvitx és un dels compositors clau de la història del segle XX juntament amb Bartók. Té un corpus de quinze quartets impressionant i no podíem dir que no”, explica Miquel Jordà, viola del Quartet Gerhard. No podien negar-se a la proposta que els va fer la Quinzena Musical de Sant Sebastià d’interpretar la integral dels quinze quartets de corda del compositor rus Dmitri Xostakóvitx (1906 -1975). “Una proposta així no arriba dos cops a la vida”, afegeix Jordà. Tanmateix, el Festival de Torroella de Montgrí ha seguit el camí de la cita basca i també acull la integral a càrrec del Quartet Gerhard. L’aventura comença aquest any amb dos concerts a l’Auditori Espai Ter de Torroella aquest dimecres (amb els quartets número 5 i 3) i el 17 d’agost (l’1, el 6 i el 9), i continuarà els dos anys següents.