Per fora, el prestigiós Col·legi Montserrat de Barcelona sembla una escola com qualsevol altra. Per dins, és una altra història: abans de les vacances de Nadal, un reguitzell d’alumnes d’infantil feien classe asseguts, o drets, en un hemicicle de colors. És un dels ecosistemes, que no aules, que formen part de la "metàfora de Barcelona" on aprenen aquestes criatures, explica Montserrat del Pozo, superiora general de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret. Els diversos àmbits estan dedicats al mar, a una muntanya evocadora de Montserrat i a un bosc, que és l'espai més experimental. Tot plegat és fruit del Flow, el mètode pedagògic innovador que les Missioneres de Natzaret van començar a desenvolupar fa uns vint-i-cinc anys i en el qual les instal·lacions juguen un paper cabdal.

Barcelona és una ciutat líder en l'edificació en fusta: està en construcció el bloc d'habitatges de fusta més alt de Catalunya i d'Espanya, dels arquitectes Vicente Guallart i Daniel Ibáñez, promogut per l'Institut Municipal de l'Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB). L'edifici, ubicat al carrer Lola Iturbe Arizcuren, al barri barceloní de la Verneda, té planta baixa i vuit pisos, un més que l'altre referent d'aquest àmbit, l'edifici cooperatiu dels Cirerers, impulsat per la cooperativa Celobert i el mateix IMHAB.

A primer cop d’ull, costa d’establir la connexió entre un cullerot del neolític i unes sabatilles creades pel dissenyador britànic Jasper Morrison. O entre un teler de l’època dels ibers i un llum de suspensió de José Antonio Coderch. O entre un clavicèmbal profusament decorat de la primera meitat del segle XVIII i una senzilla cadira d’Antoni de Moragas. Però la materialitat d’aquests objectes tan dispars sorgeix del mateix lloc: del bosc, en general, i dels arbres, en particular. Ja siguin roures, pollancres, boixos, alzines, pins, teixos, aurons o materials derivats com el tàblex microperforat o el teixit de suro laminat. Tots aquests objectes parlen un mateix llenguatge, que es pot resumir en cinc lletres: fusta. Un material noble que, durant dècades i sota el mantra Plastic is fantastic, va quedar relegat a un segon pla i que ara moltes veus reivindiquen com una eina imprescindible per garantir la salut del planeta.

Els adults solem perdre de vista el valor del joc. Us atureu un moment a definir-lo? El joc és l’única eina de què disposen els infants per entendre el món. Creiem que ho condensa molt bé en una frase l’autora de llibres sobre infància Heidi Britz-Crecelius, quan diu que “no hi ha res que els humans facin, sàpiguen, pensin, esperin o temin que no hagi estat assajat, experimentat, practicat o almenys anticipat a l'etapa del joc infantil”.

L'arquitecte Daniel Ibáñez (Madrid, 1981) té una relació llarga i profitosa amb l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC). En la seva etapa d'estudiant va guanyar un dels premis que donava la institució i va poder estudiar un màster als Estats Units. Més endavant va exercir-hi de professor i investigador i ara hi torna com a director general, amb l'objectiu de "consolidar" localment, estatalment i internacionalment, com diu ell mateix, el caràcter pioner de la institució i potenciar els vincles amb empreses que volen innovar. Ibáñez, doctorat a la Universitat Harvard, manté el càrrec de consultor sènior al Banc Mundial i assessora governs i institucions internacionals sobre arquitectura i desenvolupament urbà amb fusta industrialitzada. En paral·lel a la seva arribada a la direcció, la presidenta del grup Sorigué, Ana Vallés, ha sigut elegida presidenta de l'IAAC i l'economista Andreu Mas-Colell, vicepresident. “En els pròxims anys tenim sobretot dues grans agendes: continuar donant aixopluc a una població creixent i al mateix temps fer-ho d’una manera que sigui ambientalment responsable. Qui no vegi els efectes del canvi climàtic és que està cec”, adverteix Ibáñez.