Vladímir Putin fa que els jutges dictin condemnes que siguin escarments a qui gosi oposar-se-li. Això acaba de passar-li al periodista Vladímir Karà-Murzà, que després de patir intents d’assassinat amb verins beneïts pel Kremlin ha estat condemnat a 25 anys de presó. La sentència contra Karà-Murzà és la més exemplaritzant a un opositor des que va començar l’atac contra Ucraïna, i expressa la vulnerabilitat que pateixen els qui gosen ser dissidents a Rússia. Gens estrany, sempre ha estat així. I diria més: en el perfil d’un candidat a fugir o a ser torturat, tancat o mort, es detecten els valors democràtics i liberals. I precisament per això un opositor que hagi arribat a ostentar poder durant una etapa és probable que acabi davant dels tribunals, torturat en un soterrani, fugit o abatut.

La inclinació de cap de Vladímir Putin a Mikhaïl Gorbatxov de cos present al Clínic de Moscou dijous passat expressa la intenció anunciada pel Kremlin respecte a la cerimònia de comiat de l'últim líder de la Unió Soviètica: hi ha hagut elements institucionals, però cap funeral d’estat. Putin deia que tenia l’agenda plena, però tampoc se li presentava fàcil. Funeral d’estat: ¿de quin estat? ¿De la Federació Russa, que Gorbatxov mai va sentir seva? ¿Funeral d’un estat, la Unió Soviètica, que ja no existeix?

Milers de persones han passat aquest dissabte per la històrica Casa dels Sindicats de Moscou, al centre de la capital russa, per retre homenatge a Mikhaïl Gorbatxov, l'últim líder de la Unió Soviètica, que va morir dimarts als 91 anys i a qui Rússia ha acomiadat en una cerimònia popular i sense honors d'estat. Des de primera hora del matí ja hi havia russos esperant per entrar a la Sala de les Columnes, reservada a personalitats il·lustres del país, que s'ha obert a les 10 del matí (hora local). La previsió era que l'acte de comiat s'allargués durant dues hores, però la insistent cua de ciutadans que volien dir l'últim adeu a Gorbatxov ha fet que la cerimònia hagi acabat durant més de quatre hores.

A l’antiga Unió Soviètica, els acudits polítics eren el principal vehicle subreptici d’expressió de l’opinió política. Un dels que corria poc després de l’arribada al poder de Gorbatxov el 1985 plantejava la següent pregunta: “En qui es recolza Gorbatxov al politburó?” La resposta: “En ningú. Es pot moure tot sol”. 

Des que la nit del dimarts es va anunciar la mort de Mikhaïl Gorbatxov, últim president de la Unió Soviètica i un dels noms més decisius de la història recent de Rússia, molts estaven expectants per saber com reaccionaria el govern de Vladímir Putin a l'hora d'acomiadar-lo. La fredor que va expressar el Kremlin durant les primeres hores -amb un telegrama distant en què lamentava la defunció- s'ha accentuat aquest dijous després que des de Moscou s'hagi comunicat que ni Putin anirà dissabte a l'enterrament de Gorbatxov, ni aquesta cerimònia gaudirà de l'estatus de "funeral d'estat". Totes dues decisions, amb una lectura política rellevant, són una mostra més del distanciament -o fins i tot trencament- que els homes de Putin han volgut marcar amb el llegat de Gorbatxov, el mandatari que segons molts russos -segurament també segons Putin- va ser el responsable de la humiliació que va suposar la caiguda de l'URSS.

Coincidint amb la mort de Mikhaïl Gorbatxov, els espectadors que vulguin aprofundir en la dimensió política i humana de qui va ser el president de l'URSS o descobrir el seu llegat trobaran a Filmin Meeting Gorbachev, un documental d’una hora i mitja dirigit pel cineasta alemany Werner Herzog i el documentalista André Singer. L’any 2018, Herzog es va entrevistar llargament en tres ocasions amb Gorbatxov. El mandatari acabava de sortir de l’hospital. La conversa és l’eix vertebrador d’aquesta producció. Asseguts l’un davant de l’altre reflexionen sobre la seva trajectòria i els grans esdeveniments de la història. Gorbatxov parla a poc a poc, fa respostes curtes, però sintetitza en poques frases pensaments profunds molt interessants. Herzog no amaga la devoció pel polític que té al davant: “Conèixer Gorbatxov per a un alemany és aclaparador per la història”, anuncia el director. Ell mateix posarà la veu en off al documental amb una entonació que transmet admiració i tendresa. “La invasió nazi va convertir Rússia en un país devastat, amb vint-i-cinc milions de morts. Gorbatxov va ser testimoni de la guerra quan era adolescent”. Herzog tem que el fet de ser alemany pugui incomodar l’exmandatari de la Unió Soviètica. En canvi, s’estableix de seguida un marc de confiança agradable entre els dos interlocutors. Primer viatgem a la infantesa i joventut del protagonista. I a partir del moment en què enceta la seva etapa política, el documental creix i es torna més interessant, i la història d’Europa i la del món s’hi entrellacen amb la trajectòria de Gorbatxov. Les imatges d’arxiu són extraordinàries. Algunes mostren la seva capacitat de connectar amb la gent, de conèixer cada racó, de sentir curiositat pels detalls de la vida social, cultural i econòmica per entendre com cal governar. Gorbatxov només es posarà una mica a la defensiva quan Herzog li recordarà la tragèdia de Txernòbil. Altres personalitats internacionals complementaran la figura del polític a través dels records dels moments compartits. El final de la Guerra Freda, les polítiques de desarmament nuclear, el glàsnost, la implantació de la perestroika, la unificació d’Alemanya, la figura de Borís Ieltsin són els grans temes que s'hi aborden. Alguns, amb el dolor íntim de Gorbatxov, que es fa evident per a l’espectador. Un dels moments més emotius de la conversa és quan l’entrevistador li pregunta què li va suposar emocionalment el final de la Unió Soviètica. Gorbatxov no pot articular les paraules. “És un problema personal”, li diu lacònicament per deslliurar-se de la càrrega d’haver de concretar. Meeting Gorbachev és un documental que dona el que promet: la possibilitat de conèixer el polític tant per la seva dimensió professional com humana. Gorbatxov fa algunes advertències que, des de la perspectiva actual, semblen gairebé un presagi. “¿Què li agradaria que posés a la seva làpida?”, li demana Herzog. I Gorbatxov ho té clar. El mateix que va llegir a la tomba d’un amic seu: “Ho vam intentar”. El final del documental deixa l’espectador amb una sensació agredolça. Una conversa apassionant però el desencís de veure com desapareix una manera més elevada de fer política.