La nova pel·lícula de Noah Baumbach (Frances Ha) proposa un fascinant joc de miralls. En ella, Jay Kelly, la madura estrella de cinema interpretada per George Clooney, funciona alhora com a reflex de l’actor i com a alter ego del cineasta. El resultat és una versió emotiva i lleugera de pel·lícules anteriors que han reflexionat sobre la celebritat com a simulacre, sobre el cost personal del treball creatiu i sobre el cinema com a substitut de la vida. Baumbach, que ja havia disseccionat el seu divorci a Història d'un matrimoni, duu a terme ara el seu particular 8 1/2, transparentant-se en el film a través del seu protagonista, una rutilant estrella amb una relació distant amb les seves filles que, en plena crisi de la mitjana edat, contempla amb melancolia al seu passat i es pregunta qui és realment, i si tots els sacrificis han valgut la pena.

El fenomen Barbie, que aquest cap de setmana ha rebentat la taquilla nord-americana, ha convertit Greta Gerwig, la directora i coguionista del film, en la dona de moda a Hollywood. L’avalen els prop de 140 milions d’euros recaptats per Barbie, la xifra més alta amb què s’ha estrenat mai una pel·lícula dirigida per una dona als Estats Units, però també la intel·ligència amb què ha convertit una joguina tan popular com problemàtica en el primer gran blockbuster activament feminista, un huracà que ha pintat els cinemes de rosa amb un públic entusiasta i entregat. Després de les punxades (sempre relatives) de Patty Jenkins amb Wonder Woman 1984 i de Chloe Zhao amb Els Eternals, Hollywood ha trobat en Gerwig la directora amb prestigi autoral i ganxo a la taquilla que feia uns anys que buscava.

L’any 1984 l’escriptor nord-americà Don DeLillo va publicar Soroll de fons, una novel·la que radiografiava, amb una fredor corrosiva i pulsió apocalíptica, el malestar d’una societat ianqui sumida en el buit existencial. A la recerca d'inspiració per al seu retrat d’una família alienada pel consumisme, DeLillo, que no tenia fills, va decidir passar una temporada amb uns amics que tenien canalla. Aquell procés creatiu va donar a llum una obra abstracta i crua en què els personatges deambulaven com titelles sense ànima, abduïts per la banalitat de la cultura de masses.

Tres anys després de presentar a la Mostra de Venècia Història d'un matrimoni, el nord-americà Noah Baumbach ha inaugurat aquest dimecres la 79a edició del certamen italià amb White noise, la seva cinquena col·laboració amb Adam Driver, la seva tercera producció sota l’empara de Netflix i la seva primera adaptació d’una novel·la de Don DeLillo. Pel que fa al gegant de l’streaming, val a dir que White noise és només la primera de les quatre pel·lícules amb segell de Netflix que competiran pel Lleó d’Or. A més de Baumbach, el planter de la plataforma a la Mostra estarà format per Alejandro G. Iñárritu, que hi presentarà el seu retorn fílmic a Mèxic, titulat Bardo (o falsa crónica de unas cuantas verdades); l’australià Andrew Dominik, que hi estrenarà Blonde, amb Ana de Armas en la pell de Marilyn Monroe, i el francès Romain Gavras, l’autor del videoclip Born free de M.I.A., que hi portarà Athena, una immersió en l’univers de la banlieue amb un guió coescrit per Ladj Ly, el director d'Els miserables (2019).