El triomf de la revolta rosa contra el patriarcat

En el pròleg i en la seqüència culminant de Barbie Greta Gerwig capgira, revisant-les en clau femenina, dues de les representacions més fixades sobre l'origen de l'home: l'escena inicial de 2001: una odissea de l'espai (1968), de Stanley Kubrick, i les mans a punt de tocar-se de Déu i Adam en el fresc de La creació, de Miquel Àngel. En principi som davant d'una pel·lícula basada en una joguina d'èxit. Però, coneixedora del moment històric en què s'inscriu, la directora de Donetes (2019) firma una proposta que marca un punt d'inflexió en el cinema comercial. Hollywood encara no havia apostat així de fort per un blockbuster per a tots els públics que s'associés de forma tan descomunal a un imaginari, no ja de dones, sinó de nenes, menystingut a més per gairebé tots els cànons estètics i intel·lectuals. Gerwig agafa el món de color de rosa i la feminitat arquetípica de Barbieland i els processa des de la maduresa autoconscient del feminisme pop de quarta onada per servir-nos una pel·lícula alhora celebradora i metareflexiva sobre el canvi de paradigma que hem viscut en aquest àmbit en els darrers anys.

Margot Robbie i Ryan Gosling: Barbie & Kent

Així, la nina de Mattel, interpretada per Margot Robbie, esdevé la protagonista d'una aventura existencial que es mou entre la fantàstica recreació de Barbieland com a utopia ginocèntrica en plàstic relluent i la grisor del masclisme en el món real. El film arrossega alguns problemes: se suma a la tendència d'incorporar una suposada autocrítica al capitalisme com a forma de blanqueig de corporacions com Mattel i s'ajusta de forma previsible a totes les indicacions de l'agenda de la diversitat mentre banalitza la discriminació de les dones divergents. Però Barbie és sobretot una brillant comèdia musical curulla d'idees enginyoses, gags hilarants i detalls gloriosos, des de la revisió de Kubrick fins a la sorprenent, explosiva, rèplica final. El fet que es tracti d'una comèdia ens permet assumir la paradoxa que, en un film feminista, el secundari masculí de la història, el Ken que encarna un prodigiós Ryan Gosling desempallegant-se per sempre de la imatge d'actor sonso, acapari algunes de les millors escenes, sobretot els últims números musicals i la seqüència insuperable en què descobreix en el món real les dinàmiques i els avantatges del patriarcat.

[Consulteu les sales on es projecta en català en aquest enllaç.]

‘Barbie’ contra ‘Oppenheimer’: la bomba cinematogràfica de l’estiu