Els quinquis s'han fet grans

Ha costat, però sembla que s’ha arribat a un cert consens per considerar que l’anomenat cinema quinqui és un dels referents més fiables per examinar en quin punt es trobava Espanya durant la Transició. Aquesta descarnada declinació del gènere negre, narrada pràcticament en primera persona per delinqüents juvenils que difuminaven els límits entre la seva persona i els alter ego que encarnaven a la pantalla, és el punt de referència de Golpes, primer llargmetratge com a director de Rafael Cobos, guionista habitual d’Alberto Rodríguez.

Conscient del fet que emular les circumstàncies de títols com El pico o Perros callejeros és impossible, Cobos planteja el film com una seqüela espiritual del subgènere, en la que els criminals s’han fet adults i ja no fugen nihilísticament cap endavant. De fet, la principal preocupació de Migueli (Jesús Carroza) quan surt de la presó és passar comptes amb un passat marcat per la dictadura franquista; a diferència del seu germà policia (Luis Tosar), que prefereix deixar les coses enterrades.

El contrast moral entre les dues figures en cantons oposats de la llei és significatiu, i tensa el joc del gat i el ratolí entre els protagonistes, que el relat segueix amb la convicció que dona saber que s’estan tocant tecles d’eficàcia contrastada. Llastima, però, que aquesta previsibilitat acabi esporgant els apunts de singularitat que podia tenir la pel·lícula, concentrats finalment en la banda sonora electrònica composta per Bronquio.