Cinema

‘Barbie’ contra ‘Oppenheimer’: la bomba cinematogràfica de l’estiu

L'estrena simultània de dues de les grans estrenes de l'estiu suscita comparacions i rivalitat entre el film de Nolan i el de Gerwig

5 min
Muntatge de 'Barbie' i 'Oppenheimer'

BarcelonaQuan fa unes setmanes el dissenyador Sean Longmore va compartir a les xarxes el pòster d’una pel·lícula imaginària protagonitzada per Margot Robbie, Cillian Murphy, Robert Downey Jr. i Ryan Gosling, entre d’altres, només estava donant forma a un mem que feia mesos que corria per internet: Barbenheimer, la fusió conceptual de dues de les estrenes de l’any, Barbie i Oppenheimer, que arriben als cinemes aquest dijous. L’estrena simultània de dues pel·lícules tan diferents en estètica i temàtica i alhora tan esperades ha provocat una mena de guerra cultural –i quasi ideològica– entre els partidaris de l’una i l’altra que es dirimeix a les xarxes socials, la taquilla i els rànquings de la crítica (a l’ARA guanya Barbie per poc). I en vista de l’èxit moderat que estan tenint les grans estrenes de l’estiu, des del nou Indiana Jones fins a Elemental, la indústria ha beneït una rivalitat que converteix l’estrena conjunta en l’esdeveniment cinematogràfic de l’estiu i alimenta l’expectació del públic.

L’enfrontament entre Barbie i Oppenheimer, doncs, té alguna cosa de màrqueting creatiu a l’estil de l’antagonisme fictici entre Beatles i Rolling Stones –no cal dir que un pot tenir les mateixes ganes de veure una comèdia irònica i feminista sobre una joguina clàssica que la solemne biografia del pare de la bomba atòmica–. Però sota la superfície d’aquesta coincidència que sembla fruit d’una temporada estiuenca atapeïda de títols hi batega un altre enfrontament: el de Christopher Nolan amb Warner, l’estudi de Barbie i també del director britànic, fins que la decisió de Warner d’estrenar durant la pandèmia les seves pel·lícules simultàniament als cinemes i a HBO Max va precipitar el divorci entre estudi i cineasta, defensor acèrrim de l’experiència en sales, que es va endur el projecte d’Oppenheimer a Universal. La rivalitat entre les pel·lícules és potser una invenció, però la de Nolan i el seu antic estudi va de debò.

Entre el sexe, la mort i l'Imax

A Oppenheimer, Nolan reivindica no haver fet servir efectes digitals per recrear la primera explosió atòmica realitzada al desert de Los Alamos, que es recrea en una seqüència impressionant de 10 minuts que marca el clímax de la pel·lícula. I no falta la cita que s’acostuma a dir que va pronunciar Oppenheimer en aquell moment: "Ara m’he convertit en la mort, destructor de mons", un vers de les escriptures hindús, el Bhagavad Gita. La biografia de Kai Bird i Martin J. Sherwin sobre el físic en què es basa la pel·lícula (Prometeo americano, publicada per Debate) acumula evidències que fan pensar que Oppenheimer no va pronunciar la frase aquell dia, però Nolan no es pot resistir a imprimir la llegenda. Més estrany és que, al principi del film, la posi en boca del físic en una escena de sexe amanida amb comentaris sobre Freud i Jung, com per subratllar allò de l’Eros i Tànatos.

Com Prometeo americano, la pel·lícula de Nolan articula el relat sobre la vida d’Oppenheimer i la construcció de la bomba atòmica amb èmfasi en la seva caiguda en desgràcia posterior, quan en plena cacera de bruixes de McCarthy va veure el seu prestigi i reputació atacats per les seves simpaties juvenils per la República Espanyola i el partit comunista. Com el déu grec rebel que va robar el foc a Zeus i l'hi va entregar a la humanitat, Oppenheimer va pagar pel seu atreviment i va ser castigat. És així com la pel·lícula subratlla la dimensió tràgica del personatge que va construir l’arma més potent que s’ha fet servir mai contra l’ésser humà.

Com a bon obsés dels sistemes de projecció, Nolan ha filmat Oppenheimer en versió Imax de 70 mm, un format que només admeten una trentena de cinemes del món, ja que necessita un gran projector amb bombeta de 15.000 a 25.000 W. L’únic que hi ha l’Estat és l’Hemisferic de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, però només programa documentals. Segons el mitjà especialitzat Sala abierta, a Catalunya la millor pantalla per veure Oppenheimer en les condicions òptimes seria la de 200 m2 de la sala Imax del Cinesa Diagonal Mar de Barcelona, seguida de la del Phenomena de Barcelona (que projecta el film en 70 mm) i la sala Dolby de La Maquinista (també amb pantalla de 200 m2), a Barcelona.

Gerwig a Barbieland

Un dels punts en comú d’Oppenheimer i Barbie és que totes dues tenen un repartiment de luxe. Al film de Nolan hi actuen Cillian Murphy (actor fetitxe del director però fins ara mai com a protagonista), Robert Downey Jr., Matt Damon, Florence Pugh i Emily Blunt, i a la comèdia de Greta Gerwig una Margot Robbie que també exerceix de productora, Ryan Gosling, America Ferrera, Will Ferrell, Michael Cera, Kate McKinnon, Dua Lipa, John Cena i Helen Mirren. I l’altre és que, tot i potser resulta menys evident, Barbie també és una pel·lícula molt autoral, on Gerwig segueix explorant l’experiència vital de dones impel·lides a trencar els límits que els imposa el món que habiten, com ja feia (en altres registres) a Ladybird i Donetes. La gran diferència és que a Barbie la dona en qüestió és de plàstic i, com ella mateixa explica, no té vagina.

Com a la brillant La Lego pel·lícula, Barbie s’ambienta en un món imaginari (Barbieland) on tots els dies són fabulosos fins que la crisi existencial d’una joguina trenca l’harmonia existent i posa en connexió aquest món amb la nostra realitat. Però Gerwig i el seu company Noah Baumbach, artífexs del guió, no es limiten a explorar el recurs del peix fora de l’aigua, sinó que juguen amb el contrast entre els dos mons de manera molt intel·ligent. També hi ha, com sol passar en les adaptacions sobre còmics, videojocs o altres propietats intel·lectuals, moltíssimes referències a l’univers imaginari de Barbie, des del seu repertori de modelets fins a les infinites Barbies que han sortit a la venda des del naixement de la joguina el 1958, fins i tot la Midge, l’amiga embarassada de Barbie retirada de la venda el 1967.

Però el gran tapat de Barbie és Ken, un Gosling entregadíssim a la comèdia ridícula que no es limita a ser un complement de la protagonista, sinó que va assolint protagonisme fins a convertir-se en el segon centre del film. L’actor assumeix la farsa de tot plegat amb un compromís que juga a favor del personatge, que es revoluciona en descobrir l’heteropatriarcat del món real. La premsa especialitzada dels Estats Units ja ha engegat una campanya per demanar l’Oscar per a Gosling, i, tot i que la comèdia sempre té les de perdre en les cerimònies de premis, no seria estrany veure el seu nom entre els nominats al millor actor secundari. De fet, si les previsions de recaptació es compleixen, Barbie podria recaptar uns 100 milions d’euros als Estats Units aquest cap de setmana, i l’Acadèmia de Hollywood fa uns anys que està a la recerca de pel·lícules candidates que reuneixin el prestigi actoral i el beneplàcit de la crítica. La quota de cinema popular dels Oscars solien ocupar-la els films de Christopher Nolan, però ves a saber si aquest serà l’any de Greta Gerwig (i Ryan Gosling).

stats