Andie MacDowell i Hugh Grant van aparèixer junts per lliurar un dels Oscars. Un retrobament bonic, gairebé tres dècades després de Four weddings and a funeral. Ella es va mirar el company amb el somriure de qui observa amb tendresa com han passat els anys. Grant va ser més incisiu: “Som aquí per dues coses. La primera, conscienciar sobre la importància d’utilitzar una bona crema hidratant. L’Andie se l’ha estat posant els últims vint-i-nou anys, i jo mai a la vida n’he fet servir. Ella està impressionant. I jo semblo, bàsicament, un escrot”. L’actor va saber encendre una guspira de sentit de l’humor en un moment que hauria pogut ser molt carrincló enmig d’una gala convencional. Va ser una cerimònia obsessionada en la ponderació, molt pendent de recuperar l’equilibri que en l’edició anterior se’ls va escapar de les mans. La tria de Jimmy Kimmel com a presentador suposava un retorn a les convencions del passat, amb un humor controlat, més pendent de ser simpàtic que no pas mordaç. Va fer un parell de referències a l’estomacada de l’any anterior sense dir el nom dels protagonistes.

Brenda Fraser (Indianapolis, 1968) desplega a La ballena una interpretació amb tots els punts per seduir els membres de l'Acadèmia nord-americana, i així ha estat: ha guanyat l'Oscar al millor actor. Encarna un professor d'escriptura amb obesitat mòrbida embarrancat a casa seva, d'on no surt de fa temps. L'actor ha hagut de sotmetre's a una d'aquelles transformacions físiques que a Hollywood es consideren un mèrit en si mateixes. Cineasta de l'excés, Darren Aronofsky ja havia explorat la relació autodestructiva d'un home amb el seu cos en films com El lluitador. Aquí ens submergeix en la incòmoda intimitat d'aquest protagonista amb un aspecte extrem. Però els pilons de maquillatge i pròtesis, també mereixedors d'un Oscar, sostrauen autenticitat a l'exhibició corporal de l'actor. En el vessant dramàtic, ens trobem davant un melodrama paternal en què el personatge de Fraser, commovedor en tot moment, expia els seus pecats, haver abandonat la filla després d'enamorar-se d'un altre home i engreixar-se fora límit, a través de l'autosacrifici. Un procés lacrimogen de redempció molt qüestionable, però que ha servit a Brendan Fraser per reconciliar-se ell també amb la indústria que li havia mig girat l'esquena.

Tot a la vegada a tot arreu ha fet bons els pronòstics de les últimes setmanes i ha guanyat aquest dilluns l'Oscar a la millor pel·lícula, així com els de millor direcció i guió original (Dan Kwan i Daniel Scheiner), actriu (Michelle Yeoh), actriu de repartiment (Jamie Lee Curtis), actor de repartiment (Ke Huy Quan) i muntatge. Set estatuetes que fan història perquè en les 95 edicions dels premis no hi ha cap film guanyador amb un sentit de l'humor tan extravagant i una trama tan absolutament delirant. El seu èxit és una bogeria meravellosa que desafia les lleis no escrites dels Oscar i, per això mateix, un resultat apropiat per a una pel·lícula en què els personatges activen els seus poders fent accions summament improbables com ara esnifar una mosca o clavar-se a l'anus un trofeu amb forma de tap anal.

Una espera amb totes les forces que La ballena (The whale), l'última pel·lícula de Darren Aronofsky, la vagi a veure un públic que tingui l'alfabetització cultural necessària, l'empatia, per veure la història i reconèixer que la representació a la gran pantalla de l’obesitat no s'assembla gaire a les experiències de la gent grassa. És una ficció gratuïta.

Si, aferrats a la “teoria de l’autor”, analitzem La ballena com “una pel·lícula de Darren Aronofsky”, podríem arribar a proclamar que som davant d’una espècie d’autoremake d’El lluitador, film que li va valer un Lleó d’Or de Venècia al cineasta novaiorquès. I és que les dues pel·lícules retraten figures masculines autodestructives que busquen una certa pau espiritual en el retrobament amb les seves filles. D’altra banda, si estudiem La ballena des d’una “teoria de l’actor”, podríem llegir el film com la redempció de Brendan Fraser, el protagonista de George de la jungla i La mòmia, que després d’anys d’ostracisme es reivindica com un bon intèrpret dramàtic en la pell d’un professor d’anglès que pateix obesitat severa.

Fa catorze anys, el nord-americà Darren Aronofsky va alçar el Lleó d’Or del Festival de Venècia amb El lluitador, un film que resseguia el viacrucis d’una exestrella del wrestling que pretenia reconnectar amb la seva filla mentre s’autodestruïa sobre el quadrilàter a cop d’acrobàtics mastegots. A més de coronar el cineasta novaiorquès, El lluitador va suposar el pletòric, però efímer, retorn de Mickey Rourke a la primera divisió interpretativa, fins al punt que l'actor de Nou setmanes i mitja va estar a punt d’obtenir un Oscar de Hollywood. Ara, amb The whale, que aquest diumenge s'ha presentat a la Secció Oficial de la Mostra de Venècia, Aronofsky sembla voler repetir la jugada amb un escabrós drama familiar en què Brendan Fraser, relegat durant anys a l’ostracisme, entrega una d’aquelles actuacions que solen captivar l’Acadèmica del cinema ianqui. Això sí, aquesta vegada el protagonista del film no s’autoflagel·la rebent cops de puny i puntades de peu, sinó que castiga el seu cos ingerint quantitats desmesurades de menjar porqueria.