Diuen els utilitaristes que la nostàlgia no serveix de res. I s’equivoquen. La nostàlgia té el poder d'evocar i traslladar-nos sense altre vehicle que les emocions d’un lloc a un altre, d’un moment a un altre. I ben segur que la nostàlgia d’uns moments feliços i d’un gènere, el cabaret literari, que ha desaparegut d’un mapa teatral barceloní cada cop més homogeni, han estat els detonadors del retorn de Zentral Cafè, vint-i-cinc anys després del seu naixement.

Jo porn, tu porno és la segona entrega del cicle que la Fundació Joan Brossa dedica al teatre de Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978). El cicle va començar l’octubre de l’any passat amb Dona, i clourà al març amb Pruna. No sé si podem parlar d’una trilogia, però les tres creacions tenen punts de contacte en la temàtica sexual i en la perspectiva radicalment feminista amb la qual enfoquen qüestions socials candents construïdes des de sempre per un relat exclusivament masculí. La prosa de Riera és al mateix temps quotidiana i poètica, precisa i irònica. A Dona parlava de la prostitució; a Pruna, dels abusos infantils, i a Jo porn, tu porno, de la pornografia.

Martin Crimp és un dramaturg i llibretista d’òpera de reputació internacional de qui s’han vist a la Sala Beckett Atemptats contra la seva vida, que va dirigir Juan Carlos Martel el 2005; El camp, dirigida el mateix any per Toni Casares, i La ciutat, dirigida el 2011 per Víctor Muñoz i Calafell, que precisament és el traductor de la primera obra citada i de la que ha arribat ara al TNC: Quan ens haguem torturat prou.

La directora del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Carme Portaceli, explica que va quedar "completament garratibada" després de llegir Quan ens haguem torturat prou del dramaturg britànic Martin Crimp. L'obra s'inspira en Pamela, una novel·la de Samuel Richardson publicada el 1740 i que relata la relació entre una serventa de 15 anys i el seu amo. L'obra va ser un bestseller i valorada perquè els desitjos d’ella hi adquireixen tanta importància com els propis fets. "Crimp s'agafa a aquesta idea de posseir la paraula per acabar dominant el depredador amo. Es fa preguntes sobre la complexitat de l'ésser humà, la relació amb el subconscient i com la cultura capitalista ens mediatitza", assenyala Magda Puyo, que dirigeix l'espectacle. Quan ens haguem torturat prou consta de 12 escenes protagonitzades per una dona (Anna Alarcón) i un home (Xavi Sáez). L'espectacle es representarà del 26 de gener al 19 de febrer a la Sala Petita del TNC.

Elfriede Jelinek va inspirar-se en el cicle Winterreise de Franz Schubert i Wilhelm Muller per escriure Viatge d’hivern. I, si bé no hi ha rastre d’aquelles cançons en l'obra de la premi Nobel, sí que hi ha un lligam anímic. Schubert va compondre aquesta sèrie de lieder al final de la seva vida, malalt de sífilis o tifus, i hi va abocar les reflexions d’un home malalt d’amor que passeja tot sol una tarda d’hivern. Jelinek aboca en la seva obra reflexions personals, artístiques i fins i tot íntimes de la seva pròpia vida que en la proposta de Magda Puyo venen embolcallades per la urgent delicadesa, per la dramàtica voluptuositat, de la música de Clara Peya.