Cultura 31/07/2013

L'òpera segueix viva al segle XXI

Els festivals de Munic i Salzburg presenten dues grans òperes actuals, 'Written on skin' i 'Gawain'

Xavier Cester
4 min

SalzburgL'òpera, des del punt de vista de creació, és un malalt afeblit -els pessimistes dirien terminal- que, amb totes les seves forces, es resisteix a morir. L'evidència estadística referma l'opinió general que estem davant d'un art de museu, concentrat en la recreació constant del repertori del passat sota formes més o menys noves. Malgrat això, cada temporada s'estrenen arreu del món un bon grapat de títols, alguns dels quals aconsegueixen tenir vida més enllà del cicle inicial de representacions.

De compositors amb fe en el gènere no en falten: John Adams, Philip Glass, Mark-Anthony Turnage, Salvatore Sciarrino, Wolfgang Rihm, Benoît Mernier, Aribert Reimann, Aulis Sallinen, per citar-ne només alguns de procedències, generacions i estils ben diversos. Dos festivals de primer ordre, Munic i Salzburg, també creuen que l'òpera, tot i que el futur sempre és incert, almenys segueix tenint un present brillant.

Written on skin , de George Benjamin (Londres, 1960), i Gawain , de Harrison Birtwistle (Accrington, 1934), han coincidit aquests dies en aquestes dues ciutats centreeuropees. El primer títol va ser estrenat el juliol del 2012 al Festival d'Aix-en-Provence i va ser saludat immediatament com una obra mestra, una reacció repetida als diferents teatres on s'ha representat des de llavors. De fet, ja en el seu primer any de vida l'òpera de Benjamin ha arribat a coliseus que, com és el cas de l'Òpera Estatal de Baviera, no formaven part del grup d'institucions que van encarregar-la.

Gawain és un cas diferent, ja que es tracta d'una òpera estrenada al Covent Garden de Londres el 1991: que el Festival de Salzburg l'hagi programada no deixa de ser un reconeixement a un compositor, Birtwistle, encara força més conegut a la seva Gran Bretanya natal que a la resta del continent. ¿Punts de contacte entre les dues obres? A banda que els dos compositors són anglesos, aquestes òperes tenen el seu punt de partida en relats medievals de gran poder de suggestió, juguen amb la superposició de diferents estrats argumentals i musicals i eviten tota temptació realista, romàntica o psicologista.

Antropofàgia romàntica

Després de l'èxit de l'òpera de cambra Into the little hill (un dels grans moments de l'enyorada programació del Foyer del Liceu), Benjamin i el llibretista Martin Crimp es van fixar a Written on skin en la història terrible de Le coeur mangé -relacionada amb el trobador del segle XIII Guillem de Cabestany-, en què un home gelós serveix com a menjar a la seva donar el cor del seu amant. A l'òpera, l'amant és un noi que s'encarrega d'il·luminar un llibre per cantar la grandesa del marit. El llibret afegeix un nivell suplementari amb tres àngels contemporanis que ens introdueixen la història d'uns personatges que, en ocasions, actuen ells mateixos de narradors, alhora que els àngels participen també en l'acció. La virtut més rellevant del text de Martin Crimp és donar ales a la música, una oportunitat que Benjamin no desaprofita gens, i crea un univers sonor hipnòtic, amb un domini orquestral aclaparador que defuig tot efecte gratuït i que embolcalla -més que no pas il·lustra o descriu- l'acció.

El Prinzregententheater de Munic acollia la mateixa producció de l'estrena, un treball de Katie Mitchell que resol amb una fluïdesa astoradora el trànsit de l'acció narrada a l'escenificada. El baríton Christopher Purves, la soprano Barbara Hannigan i el contratenor Iestyn Davies en van ser els impecables protagonistes, tots sota la lúcida batuta de Kent Nagano al capdavant de l'excel·lent Klangforum Wien. Un Nagano que s'acomiadava com a Generalmusikdirector de l'Òpera de Baviera, alhora que el seu substitut, Kirill Petrenko, dirigeix la nova Tetralogia del Festival de Bayreuth.

Després de l'apocalipsi

No ens enganyem, Written on skin és un plat de digestió més fàcil (que no vol dir simple) que Gawain . Per això té doble mèrit que la programació operística d'aquest any a Salzburg hagi arrencat amb aquest títol mai representat fora del Regne Unit, una partitura aspra i abrasiva. Una música granítica per a una obra de marcat to ritualista que parla de veritats pregones que perviuen més enllà dels segles.

Birtwistle i el llibretista David Harsent adapten la història de Gawain i del Cavaller Verd que es presenta a la cort del rei Artur amb un desafiament inusual: qui li talli el cap haurà de presentar-se al cap d'un any davant d'ell per enfrontar-se al mateix destí. Els dos creadors dibuixen un camí d'autoconeixement de Gawain no gaire llunyà al de Parsifal (renúncia sexual inclosa). Comparada amb la partitura de Benjamin, la de Birtwistle presenta una matèria sonora més brutal, una hiperactivitat d'una orquestra gegantina que fa que encara ressaltin més els moments estàtics.

La producció salzburguesa es presentava en l'espai amplíssim de la Felsenreitschule, aprofitat pel director d'escena letó Alvis Hermanis per moure la trama a un món postapocalíptic, amb una Taula Rodona al límit de la subsistència (canibalisme inclòs), contraposada a l'incipient renaixement de la natura que encarna el Cavaller Verd i la intrigant Morgan le Fay. Per si text i música no tinguessin prou estrats superposats, Hermanis afegeix una recreació de diverses accions artístiques de Joseph Beuys, a qui identifica amb Gawain, sense que el recurs acabi de convèncer.

La versió musical va ser esplendorosa, amb una direcció impressionant de precisió i força d'Ingo Metzmacher -ben avesat a les més arcanes complexitats- i una Simfònica de l'ORF que no va estalviar decibels. John Tomlinson repetia el paper que va estrenar fa 22 anys, un Cavaller Verd esfereïdor, mentre que Christopher Maltman encarnava un Gawain heroic i Laura Aikin navegava sense problemes per l'estratosfera vocal de Morgan.

¿Una diferència entre les dues obres? A Munic molta gent demanava entrades a la porta i a Salzburg (cert, amb preus més cars) hi havia força forats. Però la lliçó és comuna, i serveix tant per a l'òpera del segle XXI com per a la del XIX: fins i tot l'obra més difícil pot agradar quan s'hi dediquen tots els recursos artístics necessaris. Amb aquest tractament, el malalt no morirà.

stats