Guerra i Nadal: la història d'Europa ressona ara a Ucraïna

LondresL'al·legat antibel·licista que és la novel·la Res de nou a l'oest, d'Erich Maria Remarque, conté algunes de les frases més colpidores sobre la crueltat de la guerra que s'han escrit mai. Publicada el 1930, al capítol VII es pot llegir: "L'horror del front s'enfonsa en el més recòndit de nosaltres mateixos així que li tombem l'esquena; el fiblem amb acudits innobles i ferotges. [...] Allò que diuen els diaris de guerra a propòsit de l'excel·lent bon humor de les tropes, que organitzen ballades a penes surten de la zona del foc, és una xerrameca indecent. No fem pas aquestes coses perquè tenim humor, sinó que tenim humor perquè si no ens rebentaríem…".

La novel·la desfà l'honor i l'heroisme del combat des del punt de vista del soldat Paul Bäumer, que s'ha vist empès a allistar-se per defensar la pàtria del kàiser. La seva és una experiència marcada pel fang, la fam, la por constant, els bombardejos i la mort arbitrària. La guerra destrueix no només els cossos sinó també la identitat i les expectatives d’una generació sencera. Els soldats aprenen a sobreviure deshumanitzant-se, mentre veuen morir amics i enemics amb la mateixa inutilitat.

Una experiència moral radicalment diferent és que la que explica Ernest Jünger en un altre text clàssic, Tempestades de acero (traducció d'Andrés Sánzchez Pascual, Tusquets, 1987), on recull les seves vivències, també combatent del cantó alemany a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, sobretot a partir del gener del 1915. Jünger construeix el relat d’una forja interior en què la guerra és una prova que ennobleix l’individu i el confronta amb l’essència del destí.

Durant el primer hivern de la Gran Guerra, un episodi històric destaca com un moment de lucidesa. És la treva de la nit de Nadal del 1914. Al llarg de diversos sectors del front a Bèlgica i França, prop de 100.000 soldats majoritàriament britànics i alemanys van acordar un alto el foc no oficial. Hi ha centenars de testimonis al respecte, molts dels quals, del bàndol anglès, han sigut digitalitzats i es poden consultar al fons de l'Imperial War Museum (IWM).

Part de la síntesi que se'n fa és la següent: "A última hora de la nit de Nadal de 1914, els homes de la Força Expedicionària Britànica (BEF) van sentir els soldats alemanys a les trinxeres del davant [a menys de 300 metres] cantant nadales i cançons patriòtiques, i van veure fanals i petits avets al llarg de les seves posicions. Es van començar a cridar missatges entre les trinxeres. L'endemà, soldats britànics i alemanys es van trobar en terra de ningú i van intercanviar regals, es van fer fotografies i alguns van jugar partits de futbol improvisats. També van enterrar els caiguts i van reparar trinxeres i refugis. Després de Sant Esteve, les trobades a terra de ningú es van anar fent escadusseres." La treva no es va respectar a tot el front occidental. En altres llocs, els combats van continuar i hi va haver baixes el mateix dia de Nadal. Alguns oficials van mostrar el seu disgust per aquell alto el foc. "Patien perquè la treva pogués soscavar l'esperit de lluita".

Erich Maria Remarque no parla a la seva novel·la, publicada el 1928, d'aquest episodi, del qual fins i tot se'n conserven imatges a l'IWM. Però ho podria haver fet perquè és un moment coherent amb el seu univers narratiu i moral: els soldats, lliures per un instant de la disciplina amb l'excusa de Nadal, reconeixen l'enemic com un ésser humà igual. La guerra apareix com una imposició aliena a la voluntat dels combatents.

Jünguer, per la seva banda, expressa menyspreu per la confraternització amb l’enemic, que considera una dissolució perillosa de la disciplina i del sentit del combat. La guerra, per a ell, exigeix tensió, distància i acceptació del conflicte fins al final. En el seu llibre esmentat, fa referència al Nadal del 1915. I els fets que explica no tenen res a veure amb els que es van viure l'any anterior. "La nit de Nadal la vam passar a la posició. Enfonsats en el fang, entonàvem nadales, que van quedar apaivagades pel soroll dels trets de les metralladores angleses. El dia de Nadal vam perdre un home al Tercer Sector; una bala rebotada li va tocar el cap. Immediatament després, els anglesos van intentar un acostament amistós; van col·locar al seu parapet un arbre de Nadal. Però els nostres homes, plens de ràbia, el van abatre a trets. Els anglesos van respondre al seu torn amb granades de fusell." La treva de Nadal del 1914 és, per tant, un fet excepcional.

Durant la Segona Guerra Mundial, un episodi semblant, una mena d'alto el foc generalitzat, ni que fos per unes hores, i en sectors molt concrets, era impensable i impossible. I, tanmateix, la nit de Nadal del 1944, en ple infern blanc de la Batalla de les Ardenes, es va produir el que els seus protagonistes han descrit com un "petit miracle". En una cabana perduda al bosc de Hürtgen, una dona alemanya, Elizabeth Vincken, i el seu fill Fritz van acollir tres soldats nord-americans esgotats, un dels quals ferit greu. Poc després, quatre soldats alemanys van trucar a la porta de la cabana. Part del que va passar es pot llegir en una font oficial del govern nord-americà, la web de l'American Battle Monuments Commission. Hi inclou una síntesi de la versió que es va donar a conèixer per primera vegada a “Truce in the forest”, publicat a les seleccions del Reader's Digest el gener de 1973.

En essència diu així: "Enmig de la Batalla de les Ardenes, el Nadal de 1944, el jove Fritz Vincken, aleshores amb 12 anys, i la seva mare van viure un miracle de pau al bosc de Hürtgen. En una cabana aïllada, van acollir tres soldats nord-americans perduts, un d'ells ferit de gravetat. Poc després, van aparèixer quatre soldats alemanys. Malgrat el perill d'execució per traïció, la mare va prohibir les armes a l'interior, imposant una treva sagrada: «Aquesta nit, en aquesta casa, no es matarà ningú»". La tensió es va transformar en humanitat quan enemics mortals van compartir un àpat humil de patates i gall. Al voltant de la taula, els uniformes van perdre el sentit i només van quedar nois joves, lluny de casa i esgotats per la guerra. Un alemany va curar el ferit americà i junts van contemplar els estels abans de descansar. L'endemà, es van acomiadar amb una encaixada de mans, deixant enrere l'únic rastre documentat de fraternitat enmig d'aquella ofensiva. Un caporal alemany encara va tenir temps d’indicar a un dels americans quines rutes havia d’evitar per no caure en mans del seu exèrcit". Per unes hores, la guerra havia retrocedit uns centímetres.

L'odi s'imposa als Balcans

Als Balcans dels anys noranta, aquells gestos aïllats i espontanis eren del tot impossibles. Les guerres de l'ex-Iugoslàvia, marcades per la intolerància ètnica i l'odi racial i religiós, van convertir l’altre en un objecte no humà, per tant, exterminable. Tal com passa a la guerra d'Ucraïna, el calendari també conspirava contra la treva: el Nadal catòlic és el 25 de desembre, l’ortodox el 7 de gener; els musulmans, a més, quedaven fora d’aquella litúrgia compartida. No hi havia una data comuna que pogués suspendre, ni que fos per unes poques hores, la follia desfermada.

De fet, quan hi va haver altos el foc durant les festes, van ser fruit de negociacions formals, sovint sota mediació de les Nacions Unides, i pensats per permetre corredors humanitaris, no per a cap confraternització. A Sarajevo, ciutat encerclada durant gairebé quatre anys, els dies de Nadal no van dur el silenci de les armes sinó pauses tenses, trencades per bombardejos esporàdics.

La guerra d’Ucraïna, iniciada el 2022, confirma fins a quin punt la treva s’ha convertit en una eina política més que no pas en un gest d'humanitat. El gener del 2023, coincidint amb el Nadal ortodox, el president rus, Vladímir Putin, va anunciar un alto el foc unilateral de 36 hores, responent a una crida del patriarca Kiril de Moscou. Kíiv el va rebutjar immediatament, qualificant-lo de "parany cínic i d’operació propagandística destinada a guanyar temps i reagrupar forces".

Els fets van donar arguments a l’escepticisme. Segons les autoritats ucraïneses, la treva no es va respectar plenament, i els intercanvis d’artilleria es van reprendre amb força tan bon punt va expirar el termini. La pausa va funcionar com una maniobra més en el tauler militar, no com una necessitat moral. Des d'aquella data, Moscou ha manegat les treves en funció dels seus interessos polítics. N'ha decretat altres, no necessàriament per Nadal. Per exemple, la que va començar la mitjanit del 7 al 8 de maig d'aquest 2025, amb motiu de la celebració del 80è aniversari de la victòria soviètica a la Segona Guerra Mundial; o la que havia ofert uns dies abans, en aquest cas per satisfer Donald Trump, amb motiu de la Pasqua ortodoxa, el 19 d'abril.

Dia de Nadal de 2025. Per parafrasejar Erich Maria Remarque, res de nou a l'est. La matança continua a Ucraïna. Tot i els enormes sacrificis dels soldats i el patiment dels milions de civils, la guerra ha esdevingut un cicle de destrucció sense canvis reals, o només mínims. Cada dia sembla igual que l'anterior. Quan per fi acabi, alguns dels soldats que hi han combatut escriuran el que han viscut i el que han perdut. I com l'escriptor l'alemany, sempre podran dir: "Aquest llibre no pretén ser ni una acusació ni una confessió. Prova, només, de parlar d'una generació que fou destruïda per la guerra –fins i tot quan pogué escapar al seu foc".