Literatura
Cultura 12/12/2021

Damir Ovčina: "La guerra em va convertir en el que soc ara"

5 min
Damir Ovčina

BarcelonaDamir Ovčina (Sarajevo, 1973) només tenia 18 anys quan va començar el setge de Sarajevo. Era l'abril de 1992 i els milers de soldats que assetjaven la ciutat no van deixar de disparar fins el febrer de 1996. Al llarg d'aquells interminables anys, es calcula que van morir o van desaparèixer 10.000 persones de la ciutat, entre elles 1.500 infants. El 1996, Sarajevo tenia 332.663 habitants, un 64% menys que abans de la guerra. L'escriptor es va obsessionar en explicar allò que havia viscut i va trigar vint anys a acabar una novel·la que ha estat un èxit al seu país, on ha rebut diversos premis. Plegaria en el asedio (Automatica Editorial) són 700 pàgines de vivències, del Sarajevo d'abans de la guerra i de l'infern del setge. La novel·la ha estat traduïda a l'alemany, l'eslovè, l'italià i el francès i se'n prepara una adaptació al cinema.

Escriu en primera persona i el protagonista té la mateixa edat que tenia vostè quan va esclatar la guerra. Té 18 anys i queda atrapat, durant tres anys, a Grbavica, un barri ocupat per les forces sèrbies. L’obliguen a enterrar morts. 

— Molta gent va quedar atrapada en el lloc equivocat. Són experiències que m’han explicat. Aquell dia [el 5 d’abril de 1992] a mi també em va enxampar fora de casa. Havia sortit a divertir-me. Estàvem desesperats per viure, per passar-nos-ho bé. Hagués pogut anar també a Grbavica i m’hagués pogut passar el que li passa al protagonista. Sabíem que havia començat la guerra a Croàcia però no ens podíem imaginar que acabaria passant el que va passar, ningú estava preparat, ningú tenia un pla. Hi ha un moment al llibre que un personatge ho diu, que la incapacitat per preveure el que va succeir ens va portar a aquella situació. Ara mateix també em preocupa el futur i puc imaginar molts problemes però no les solucions. 

Què té d’especial Grbavica, per què escull aquest barri? I per què la feina d’enterrar morts?

— Volia explicar aquesta història des de la meva pròpia perspectiva. Vaig donar-hi moltes voltes. Volia narrar les meves experiències personals. No volia parlar de la història d’una altra persona sinó del què jo vaig viure. La meva responsabilitat com a escriptor era estar dins la història i no a fora. I, per tant, vaig començar a Grbavica, perquè és el barri de la meva infància. Els meus primers records són d'allà. L’altra part de Sarajevo de la qual parlo, prop de l’aeroport, és el lloc on visc ara. És casa meva, conec la gent que hi viu. El que descric és real: durant el setge la bogeria es va instal·lar a la ciutat, hi havia persones que desapareixien, cossos abandonats que algú havia d’enterrar. 

És fàcil parlar de la guerra, ara, a Sarajevo?

— Gens. El 1992 i el 1993, venia molta gent d’altres zones de Sarajevo. Molts havien vist com assassinaven els seus familiars, els havien apallissat, els ho havien pres tot, els havien humiliat, els havien obligat a marxar o havien sobreviscut als camps de concentració i explicaven molts detalls sobre qui ho havia fet. Ens coneixíem de l’escola, érem veïns i era fàcil saber qui havia estat involucrat en els atacs. Quan vaig començar a escriure recordava moltes coses però quan vaig voler preguntar per comprovar-les, va ser molt difícil. Ningú vol parlar. Vaig intentar moltíssimes vegades de parlar amb els serbis, els deia que no volia jutjar ningú, que em diguessin qui donava ordres o que em donessin algun detall sobre què feien durant el setge, però la resposta sempre era "no ho sé", "no ho recordo", "no en soc responsable"...

Al llibre parla de la seva infància. ¿Recuperar les memòries d’aleshores és preservar un Sarajevo que ja no existeix?

— Tot ha canviat. La infància és com un somni, moltes vegades em pregunto com és possible que el món fos així aleshores o que jo hagués estat un infant. A Sarajevo tenim una doble desaparició: el pas del temps i la destrucció d’una societat per culpa de la guerra. Durant anys em vaig obsessionar amb la idea que havia d’explicar molt més que la guerra. Ho he fet el millor que he pogut. 

Ha trigat vint anys a escriure'l.

— Hi ha moltes històries. Molta gent ha intentat explicar el setge i no se n’ha sortit i sentia que tenia la responsabilitat que la meva història funcionés. I paral·lelament vaig anar construint una vida: vaig estudiar, vaig tenir una feina... però sempre pensava que la vida no és només sobreviure i estava obsessionat amb la idea de com escriure aquesta història. 

Era una obligació moral escriure aquest llibre?

— Sí, per a mi mateix i també per als altres. La literatura també és testimoni i ho havia d’escriure perquè el que vaig viure no desaparegui. 

Escriure el va ajudar a superar l’horror de la guerra?

— Potser sí, però a vegades un escriptor s'obsessiona en trobar material per escriure. Pot ser capaç de qualsevol cosa per aconseguir material per a les teves històries. Jo en canvi havia viscut una guerra, la història era allà, i la dificultat va ser trobar les eines per a poder-la explicar. No havia d’anar a enlloc, no vaig haver de fer com Hemingway i anar a la Guerra Civil espanyola. 

La guerra el va convertir en escriptor?

— La guerra em va convertir en moltes coses, en el que soc ara. Una guerra et pot destruir, et pot tornar en algú que viu constantment atemorit o en algú capaç de fer qualsevol cosa per sobreviure. Pots observar tots els extrems de la natura humana. 

Sí però una cosa és mirar als altres i l’altra a un mateix.

— Absolutament. I per això escric en primera persona. Jo estic al centre i parlo de les relacions amb els altres, és una manera d’evitar també els judicis. 

Molta gent va marxar, ¿per què vostè va decidir quedar-se?

— És el gran dilema de la meva generació. Però vaig pensar que la meva vida es basava en la literatura, que havia d’escriure i, per fer-ho, havia d’estar al lloc on es parla la meva llengua. Si m’allunyava del meu país, perdia la meva llengua. I pertanyo allà; no hagués estat capaç d'escriure de la guerra des de fora.

¿Recorda què va fer quan va acabar la guerra? O què va sentir?

— Vaig pensar que tenia temps per viure, tota una vida per endavant per fer allò que volia fer. Estava viu i estava bé, i creia que tot seria més fàcil a partir d’aleshores. Però no va ser tan fàcil. 

Es creu les amenaces de Milorad Dodik [el líder serbi de Bòsnia-Herzegovina] d’una nova escissió?

— El seu discurs recorda al de Milosevic, que tenia el suport de líders d’altres països i no estava sol. Dodic tampoc està sol però Milosevic tenia un exèrcit i nosaltres no teníem res, i per això es va atrevir a iniciar la guerra. Ara serbis i bosnis estem més o menys igual. Seria molt difícil organitzar un exèrcit per començar una guerra. No crec que sigui possible una guerra perquè Dodic és molt calculador, però tinc por. El meu fill té 18 anys, l’edat que tenia jo quan va esclatar la guerra al 1992.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per adquirir Plegaria en el asedio, de Damir Ovina, a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats