Escènicament, i sense cap mena de dubte, II trovatore és l’òpera més difícil de la trilogia popular de Verdi. Ja l’obra original, el drama romàntic El trovador d’Antonio García Gutiérrez, és un insult a la intel·ligència que en el seu moment va ser parodiada pel nostre Serafí Pitarra amb l’impagable Lo cantador. En els nostres dies, i a l’hora de muntar l’òpera verdiana, o es recorre a la caspa original amb rivets dels Germans Marx i de La venganza de Don Mendo o es trasllada a contextos allunyats del segle XV en què s’ambienta. En el cas que ens ocupa, i basant-se en el conflicte bèl·lic original de la trama, Àlex Ollé situa l’òpera en el context de la Primera Guerra Mundial. I ho fa amb intel·ligència, amb eficàcia narrativa i en un marc escenogràfic magníficament dissenyat per Alfons Flores, que recorre a uns recursos modulars multifuncionals que ocasionalment evoquen el monument a l’Holocaust de Berlín. El muntatge, bellament il·luminat per Urs Schönebaum i ben vestit per Lluc Castells, en cap cas mereixia l’esbroncada final amb què el va rebre un sector del públic.