Per què les nostres xarxes socials encara bullen amb imatges, comentaris, promoció de la Rosalía? Si la menciono no és per parlar d’ella com a artista, sinó del que representa i de quin tipus de context cultural encarna. Primera evidència: la constatació que el mainstream –la cultura hegemònica, la indústria cultural, els productes culturals que busquen l’èxit comercial– ha esdevingut el principal lloc de producció simbòlica i de cohesió social. Per atreure la nostra atenció sense partir de l’escàndol, calen dues coses: diners –molts– i talent. En un context mediàtic en què accedim al que passa a través de mitjans que han fet de la informació, persuasió i del màrqueting, un nou realisme, costa molt copsar si una cosa té valor perquè la veiem arreu o la mirem i reconeixem perquè té valor.

La qüestió no és ser optimista o pessimista, sinó fer feina. L'optimista que no fa res per tirar endavant és tan inútil com qui, amarat pel derrotisme, tira la tovallola. En parlava el sociolingüista Isidor Marí a propòsit de la situació de la llengua a Eivissa, però és aplicable a gairebé tot. Fer feina, com la que fa el Càntut, el festival de cançons de tradició oral de Cassà de la Selva, des del 2016. Marí va intervenir des del públic en una xerrada sobre el cant redoblat eivissenc, cant rítmic magnètic que el duo L’Arannà insereix en una de les propostes artístiques més interessants del moment: tradició oral i present electrònic combinats per emocionar. Era una de les activitats de la novena edició del Càntut, que s’ha celebrat del 14 al 16 de novembre. El Càntut, el millor festival del país.

Al bell mig de la plaça Major de Cassà de la Selva, un grup de nens i nenes juguen amb una gran jukebox, que fa sonar a tot volum una cançó popular cantada per algun avi o àvia del poble. Aquesta escena, que es repeteix una vegada i una altra, és una imatge precisa de l’interès, el respecte i l’afició per la música de tradició oral que cada any es viu al Festival Càntut de Cassà de la Selva. Aquest any, el certamen gironí, que arriba a la vuitena edició, se celebra del 15 al 17 de novembre i, durant tot el cap de setmana, al poble s'hi respira un ambient feliç de celebració i alegria a flor de pell: els carrers, els teatres i els envelats són plens de gom a gom de veïns i visitants de totes les edats, que senten la festa com a pròpia, hi participen molt activament i, amb el seu entusiasme, fan que es mantingui viu el valuosíssim patrimoni del cant d’arrel popular.

Durant pràcticament tota una vida, Artur Blasco (Barcelona, 1933) s'ha dedicat a recórrer masies, camins, refugis i poblets dels Pirineus catalans, des de la Vall d'Aran fins a Camprodon, amb l'objectiu fonamental de recopilar les lletres i melodies de tradició oral en perill d'extensió. Des dels anys seixanta, el músic i divulgador ha dut a terme un treball de camp ingent que ha desencadenat en dotze volums d'A peu pels camins del cançoner, una col·lecció admirable de més de 1.600 cançons populars interpretades, gravades i explicades pels últims cantaires vius de les comarques pirinenques.

Des del prejudici i la ignorància, podria creure’s que la música tradicional és un gènere arcaic, avorrit, propi només de la gent gran i incapaç de seduir les noves generacions. Però n’hi ha prou amb venir un sol dia al Càntut, el festival de cançons de tradició oral de Cassà de la Selva (Gironès), que ha rebut el Premi Nacional de Cultura aquest 2022, per observar de primera mà que és just tot el contrari. El festival de les comarques gironines omple, any rere any, els carrers del poble d’espectadors de totes les edats que canten, ballen, aprenen i escolten amb devoció tonades i melodies que els interpel·len i senten com a pròpies. I és així perquè, fora dels flaixos del circuit dels festivals mediàtics, el Càntut no intenta atraure artistes famosos, expandir-se i convocar visitants de lluny, sinó que, fidel a l’esperit del folklore que representa, busca compartir una proposta de qualitat, comunitària i de proximitat.