Va arribar a Girona en plena Transició, quan les cases avui en dia pintoresques al costat de l’Onyar eren grises i “l’abocador” de la ciutat. Ara, la ciutat que el va acollir acaba de brindar-li la proposta expositiva més extensa que s’ha realitzat mai al municipi: vuit equipaments culturals mostren més de 600 obres seves, dividides per temàtiques. Vicenç Huedo (Socuéllamos, Ciudad Real, 1955) és més que pintor: també mestre de pintors. De formació autodidacta, i amb el nervi del dibuix des de ben petit, ha estat professor del Centre Cultural La Mercè durant 35 anys. “Girona m’ha tornat molt més del que li he donat –explica entusiasmat sobre el cicle expositiu–. És un luxe en vida sentir-se reconegut i estimat. Després d’això no crec que passi res: és un aliment per a la memòria i jo seguiré fent la meva amb la tranquil·litat de veure recompensat el treball fet”.

A Portbou, l'últim poble de la Costa Brava abans de travessar la frontera amb la Catalunya del Nord, sobresurt una de les propostes gastronòmiques d'alta cuina més singulars i estimulants de les comarques gironines. És el Voramar, un petit restaurant molt ben cuidat, arran de mar, gestionat al complet per la família Jamàs i Garbí, que aquest 2025 ha guanyat la seva primera estrella Michelin. Un reconeixement que aquesta mateixa setmana han revalidat per al 2026, consolidant-se a la primera línia del mapa gurmet català. Per tot això, han estat un dels premiats en els nous guardons de l'ARA Girona, batejats com els 25 gironins que han marcat el 2025, entregats el passat 12 de novembre.

Amagat darrere de l’Ajuntament de Girona, travessant un estret passadís, s’alça majestuós el Teatre Municipal de la ciutat. Els gironins troben el més normal del món que s’hi accedeixi a través d’un carreró sense sortida al costat d’un gran aparcament de bicicletes. Però a qui no hi hagi anat mai, segurament li costarà de trobar. Cal travessar tot el pati de l’Ajuntament per poder arribar a les precioses escales que menen al pati de butaques. La difícil entrada, no publicitada des d’enlloc, encarna la llarga inèrcia d’un teatre públic en què des de fa quatre anys Elena Carmona (Còrdova, 1981) treballa de forma incansable per obrir-lo més enllà del centre de la ciutat. “Som un teatre obert a la ciutadania i al seu entorn que aposta per la creació contemporània –explica amb vehemència–. No volem ser un espai tancat, sinó porós, d’escolta directa”.

És capaç d’arrancar riures de petits i grans només amb el gest, sense paraules. Faci de gos, com en el seu últim espectacle Woof, que aquest dissabte i diumenge a les 19 hores es podrà veure al Port Olímpic de Barcelona durant les Festes de la Mercè, o obri i tanqui portes, uns dels trets amb què més se’l coneix. “Fa 20 anys que faig l’humor seriós des de Girona al món”, reivindica. És Pere Hosta (Girona, 1975), clown, per no dir-ne pallasso, que és exactament el mateix però sense la connotació negativa que li acostumem a donar. “Sovint es diu com un menyspreu: «No siguis tan pallasso!» –reflexiona–. Però fer de clown és ser transparent, sincer; arribar a la gent a través de l’humor”.

Acaba d’arribar a la vall de la Llémena, a cavall del Gironès i la Garrotxa, després d’un llarg viatge des d’Alemanya en furgoneta. No fa ni deu minuts que ha aparcat. És el trajecte que fa acompanyat de dues bicicletes i el seu gos Omali –que en suahili vol dir “tresor” o “quelcom valuós”– cada cop que busca uns dies de descans entre setmanes de viatge per feina. “La Llémena és el meu refugi entre guerres”, admet. Aquest any ha estat al Líban, Síria, Acapulco (Mèxic) i aviat tornarà a Mossul (Iraq). Gairebé ni ho recorda, ha de consultar el mòbil per enumerar-ho. “I el 2025 ha estat tranquil respecte a l’anterior”, deixa anar.

Amb més d’un milió de seguidors a les xarxes socials, mig milió dels quals només a Instagram, l’olotí Aniol Güell (Olot, 1997) s’ha convertit en només tres anys en un gran ambaixador de la cuina mexicana. I no per al públic català, sinó que el seu èxit ha estat, en les seves paraules, ser “un espanyol que fa vídeos de menjar mexicà per a mexicans”. En concret, la seva especialitat són els tacos i és conegut pel sobrenom de @tacotios. El 2022 va marxar a la ciutat de Guadalajara, a Mèxic, a estudiar l’últim curs del grau en ciències de l’activitat física i de l’esport, que feia a l’Euses de Salt. Va ser una manera de “fugir” i, alhora, “trobar-se” després de la mort prematura del seu pare quan tenia 18 anys. “Marxar sol et fa créixer –reflexiona–. Des d’Olot sempre pensava que jo volia ser com la gent que marxa. Necessitava el meu propòsit a la vida”.

Té més de tres milions de seguidors a YouTube i mig milió a Instagram. Ja fa una dècada que va començar a pujar vídeos còmics després de fer una col·laboració sobre futbol amb un dels seus amics de l’ànima a Girona, el també youtuber Robert PG. Si teniu més de 35 anys i us l’heu trobat pel carrer segurament no el reconeixereu. Però si es planta al pati d’un institut no es podrà escapar de les fotos que li demanaran –ho puc ben certificar–. És Koko Dembélé Coulibaly, més conegut a xarxes com a Koko DC i, tot i que va néixer a Amer el 1994 –“el poble de Puigdemont”, com detalla ell amb un ampli somriure–, es considera un gironí de cap a peus. Des dels quatre anys va créixer al barri de Can Gibert del Pla amb els seus vuit germans de dues mares diferents i un pare que anava i tornava de Mali. Va estudiar a Maristes Girona, el van fitxar per jugar a futbol a Germans Sàbat, li encanta córrer per la Devesa i si hi ha un lloc on el trobareu de festa és a la zona de la plaça Independència.

A redòs del massís de l’Albera, un territori d’ondulacions suaus a la falda del Pirineu mediterrani, hi ha la finca de Mas Flaquer de Cantallops, amb 8,5 hectàrees i datada del segle XVIII. Abans que se n’erigissin les parets, ja reposava a tocar de la riera de Torrelles el plàtan centenari que ens fa ombra a l’actor i perfumista Ernesto Collado (Barcelona, 1974) i a mi mentre conversem. Està catalogat entre els quatre més vells que hi ha a l’Estat, amb 400 anys d’història. Us en podria descriure l’escorça, la majestuositat, l’alçada, com una de les grans branques caigudes s’ha convertit en una taula... Però per a Collado, aquest plàtan és un exemple més de l’enorme biodiversitat que alberga aquesta finca i que la fa única per al nou projecte que li ha capgirat la vida. Mentre l’entrevisto, explica com li arriba la flaire d’alls silvestres, lunàries i mentes aquàtiques. Fa una dècada li hauria estat impossible. D’un dia per l’altre, es va quedar sense olfacte.

Durant deu anys, la periodista i professora Mar Camps (Palamós, 1991) va estar-se dient que no tornaria mai al poble. “Celrà era un lloc que m’havia estat donat, no hi havia construït res –reflexiona–. No m’imaginava Celrà com el meu lloc”. Sense trobar on arrelar, va fugir a Calàbria, a la punta d’Itàlia, “una terra de pas, de gent que emigra, de gent que hi arriba amb pastera, de gent que no acaba d’encaixar enlloc”. Aquella experiència, escrita a foc lent durant gairebé cinc anys en forma de dietari, s’ha convertit en la seva primera novel·la: Sense mans pel camí fondo. Una autoficció on la protagonista, la Júlia, també frega la trentena i “enveja les persones que no dubten, que tenen clar on volen arribar, que han trobat el seu jaç”.

No és habitual que en la presentació d'un llibre a Girona no hi càpiga ni una agulla –us faríeu creus de les que sumen màxim cinc persones– malgrat fer-se en una sala d’actes. I encara menys que s’hi acumulin desenes de persones a fora. Però tampoc és habitual que un exdirector d’institut de poble, professor, crític d’art, gestor cultural i doctor en història de l’art per una tesi sobre art fantàstic, sigui el subdelegat del govern espanyol a Girona i que presenti un llibre sobre un explorador noruec. Pere Parramon (Girona, 1977) acaba de publicar Fridtjof Nansen. Retratos, impresiones (SD Edicions), un llibre d’assaig breu amb una gran vocació poètica que repassa, a partir de diferents imatges i dibuixos d’aquest premi Nobel de la pau del 1922, la vocació universal del personatge. Un llibre que neix de “l’enamorament” de Parramon cap a aquest figura “d’home universalis”, però que, lluny de voler “idealitzar” o “glorificar” Fridtjof Nansen (Noruega, 1860-1930), el que busca sobretot és presentar-lo com un “ésser humà” per aprendre del seu llegat.

Fora les muralles de Girona, a tocar de les antigues pedreres, hi ha l’estudi d’un dels grans referents de l’art contemporani català. Enric Ansesa (Girona, 1945) conrea des de fa més de cinc dècades el seu propi llenguatge pictòric, ple de símbols, sobre tots els colors del negre. I continua a plena activitat, sense delegar res de la seva producció, encara que sigui clavar centenars de petites agulles. El seu caòtic i lluminós taller, amb unes vistes magnífiques de la ciutat, és una talaia on es ressegueix des del Canigó fins al Montseny. “Un antibiòtic d’ampli espectre”, com ell mateix el defineix. Però no prou medicina per mantenir el vincle amb la ciutat on va néixer. “Sempre he tingut la voluntat de treballar a Girona, per comoditat i perquè s’hi viu bé –explica–. Però des de fa uns anys estic poc vinculat a Girona per decisió pròpia”.

Està a punt de fer 86 anys i arriba exultant, fent una exhibició en ple carrer de com encara balla sardanes saltant. “Que com estic? Very well, thank you”, diu entusiasmada. Porta un coll verd de pell que va comprar en un viatge a Coïmbra combinat amb un abric que s’ha cosit ella mateixa amb l’interior de seda del segle XVIII d’un antic teló de teatre i el jersei que la marca Iaios li acaba de dedicar. I ho acompanya tot plegat amb un bastó centenari i un petit bolso en forma de casa fet a mà dècades enrere. Som al carrer Mercaders amb Rosa Maria Sais, emprenedora entranyable, artesana i fundadora de l’emblemàtica botiga nascuda en plena Transició al Barri Vell de Girona que va convertir-se en la Meca de tothom que volia dur o regalar alguna cosa original i trencadora: el Nyigui-Nyogui.

El mar es mou encrespat aquest dimarts de desembre en què la tramuntana, gèlida, ha fet acte de presència a l'Empordà i amenaça de quedar-s'hi durant uns dies. "Ara ja no bufa tan sovint ni durant tants de dies, però jo sempre dic que la tramuntana és la nostra frontera. Abans, qui venia i enganxava quinze dies seguits de tramuntana, ja no tornava", diu Paco Pérez, xef i, junt amb la seva dona, Montse Serra, ànima del restaurant Miramar de Llançà. Quan parla de "la nostra frontera" es refereix als límits de la Mar d'Amunt, aquest territori abrupte sacsejat pel vent i banyat per la línia de mar que va des del cap de Creus fins al cap de Cervera. És el territori que tant estima Paco Pérez i que tant l'inspira a l'hora de crear la seva cuina, personalíssima, d'artesà creatiu i avantguardista apassionat, que ha rebut els reconeixements més prestigiosos de la gastronomia, entre els quals dues estrelles Michelin, que se sumen a les dues obtingudes per Enoteca (el restaurant de Paco Pérez a l'Hotel Arts de Barcelona) i la que aquest any ha rebut l'Arco by Paco Pérez, l'establiment que el xef empordanès té a Gdansk, Polònia.

A Sebastià Bartomeu (Vilablareix, 1971) molta gent l’ha conegut dins d’un taüt, conduint un cotxe fúnebre passat de moda o servint copes i àpats que ell mateix ha preparat al restaurant bar-musical Dual de Vilablareix, un insòlit local amb estètica dels 60 que està impregnat de la seva forta i singular personalitat. La seva mare li va recomanar que convertís la casa familiar, Vila Conxita, en un saló de te, però ell es va inventar un pub liberal i sense tabús, escenari de festes boges, amb gogós i disfresses, que va tenir la seva època daurada als inicis del 2.000. Molts dels seus clients hi van per primer cop atrets per una xocant estratègia promocional: els cotxes fúnebres. Com que coneixia el món de la importació de cotxes, va decidir completar l’ambientació d’una de les seves festes de Halloween amb un cotxe de morts antics i un taüt. Va enganxar el logo del local als vidres. L’èxit va ser immediat. Va sortir en diversos mitjans i Quim Monzó li va dedicar una columna. Amb els anys, en va adquirir tres més (el seu preferit és un Talbot Solara Escorial, però també té un Mercedes). Els quatre cotxes de morts formen part d’una col·lecció d’una desena de vehicles antics on hi ha també un Dyane 6, un Jeep Cherokee o un escarabat.

Envoltats d'una vegetació exuberant, encetant els dies amb trencs d'alba espectaculars i captivadores simfonies interpretades per ocells de tota mena, allunyats del brogit i la vida frenètica de Barcelona, que no suportaven, i, per damunt de tot, sentint-se acompanyats els uns dels altres en la darrera etapa de la vida. Així és com l'Àlex Gorina, de 71 anys, la veu de referència sobre el món del cinema a Catalunya Ràdio, i dos dels seus tres germans (la Laura, de 67 anys, i en Jordi, de 61 anys) han construït una nova forma vida des de fa poc més d'un any: junts de nou, com quan eren infants, i amb la mare, de 95 anys (el pare va morir l'any 2018), que cuiden entre tots, inclòs en Marcos, el quart germà, tot i que no s'ha sumat a la vida en comú perquè les circumstàncies personals no l'hi han permès. “Això ho hem fet essencialment perquè ens estimem i volem tornar a estar junts, però també hem fet aquest pas plenament conscients del que vindrà: ens fem grans, començarem a tenir problemes de salut, i si vivim cadascú en un lloc diferent estarem sols, molts sols; junts, en canvi, som una pinya”, diu l'Àlex.

Quan a Àngel Daban (Girona, 1957) li va trucar l’alcalde per anunciar-li que seria un dels pregoners de les Fires de Girona va creure que era una estafa, que li estaven colant un gol a partir d’una aplicació d’intel·ligència artificial. “Pensava, què he fet de dolent perquè em truqui l’alcalde? A mi com a molt em truquen des de la comissió de festes!”. A Jordi Tonietti (Barcelona, 1961) el va guanyar la il·lusió de la notícia i no va poder-se’n estar, per defecte professional, de fer-li una broma: “Hi haurà croquetes?”. A Daban i Tonietti els uneix des de fa cinquanta anys un propòsit més necessari que mai: l’animació infantil exclusivament en català. A partir de la senzillesa, només amb la guitarra, un micròfon i la seva veu són capaços de regalar una hora fantàstica d’entreteniment als més petits.

Les bambolines del Teatre de Salt bullen de personal. El gran festival gironí d’arts escèniques acaba d’engegar motors i desenes de persones treballen a tot drap en el que a primer cop d’ull sembla un espai diminut. Sí, som a la seu de Bitò Produccions, on es cou el Temporada Alta, el festival organitzat entre tres amics ben avinguts que va començar al Teatre Municipal de Girona amb només “quatre miserables espectacles i 6.000 euros de pressupost”. Ara acaba de programar l’edició més ambiciosa i internacional dels seus 33 anys d’història. Al darrere de tota aquesta maquinària ben greixada continua havent-hi Salvador Sunyer i Bover (Salt, 1957), que amb el seu posat sorneguer em recalca que ell no és la notícia, sinó la programació d’un festival que ha creat un caldo de cultiu teatral difícil de reproduir en altres ciutats. Jo insisteixo, i molt ràpidament m’obre les portes del seu petit món glocal: el Salt on va créixer, del qual no ha marxat, i on ha portat amb el Temporada Alta moltes de les millors companyies del món mentre impulsava a nivell internacional el millor que tenim a casa.

De ben petita vaig tenir la sort de descobrir un dels indrets més desconeguts i meravellosos de Girona: el camí secret fins a l’àngel de la catedral de Girona. El meu pare, que havia crescut en un Barri Vell que no té res a veure amb el d’ara –res estava rehabilitat i encara no hi havia cues de turistes–, va establir amistat amb els campaners, una parella vinguda de La Rioja i Andalusia que per una carambola màgica del destí van acabar convertint-se en masovers de la catedral amb els seus quatre fills i avui en dia continuen vivint-hi, ja jubilats. Recordo molt bé el primer cop que vaig pujar fins a dalt de tot, quan tenia cinc o sis anys. Segur que us imagineu que el més impressionant van ser les vistes. Doncs no: em van fascinar totes les estances fins a arribar el campanar. Una sèrie d’espais que continuen suspesos en el temps.

En l'era del boom dels pòdcasts, a Girona va néixer en plena postpandèmia el 2021 un programa gravat en directe que s'ha anat guanyant el cor dels gironins (els de tota la vida i nouvinguts) i que dimarts va tancar la tercera temporada amb un ple absolut a la terrassa del Casino Gerundense amb Andreu Juanola de convidat especial. El firmen en solitari -perquè ho fan sols absolutament tot- dos excompanys d'universitat, de pis i, en definitiva, de vida. Són Oriol Millan i Guillem Fàbrega, nascuts el 1987 a Girona però crescuts en barris molt diferents. Un, a l'ambient humil de Santa Eugènia. L'altre, en una família vinculada a l'Opus Dei i a l'escola concertada Bell-lloc. "Som antagònics i alhora ens portem molt bé. És la gràcia de la diferència", assenyala Fàbrega.

Per memoritzar les lletres de les cançons que li tocava interpretar al programa Eufòria, en Julien es passejava mentalment per Banyuls de la Marenda, el petit poble de la Catalunya Nord on va créixer. La platja on d'adolescent, amb els amics, interpretava amb la seva guitarra cançons de Nirvana o de Bob Marley, la llum dels capvespres sobre el mar, la vida al carrer, el català que sentia parlar a la gent gran, l'orografia abrupta d'un poble que s'enfila sobtadament des del mar fins als 1.000 metres, com molts dels pobles de la Costa Vermella rossellonesa, els brunyols que encara fa la seva mare per Setmana Santa, aromatitzats amb flor de tarongina en lloc d'anís...