Al gimnàs hi passa un fenomen paranormal: a la majoria de les classes dirigides, els homes desapareixen. Com aquella vella llegenda dels anys vuitanta, el Triangle de les Bermudes, aquell espai que s’empassava avions, les classes s’empassen els éssers masculins. I no parlo de les classes de zumba, que també. Parlo de classes on les dones aixequem pesos i els fem anar amunt i avall (body pump) o donem cops de boxa i arts marcials (body combat), o fem força de braços i tòrax penjades de corretges (TXR), activitats que en l’imaginari col·lectiu no estarien dins les activitats considerades “de dones”, però s’hi han convertit. Després hi ha classes on n’hi ha, però són minoria, com el ioga, pilates i classes per activar el cos en general. I només hi ha igualtat a les classes de crossfit. I on són els homes al gimnàs? De manera massiva, a la sala de màquines, fent activitats individuals i aixecant pesos moooooooolt més pesants que a les classes.

Confesso que em vaig apuntar al carro de la militància activa feminista no fa ni deu anys. I que fins llavors mai havia trepitjat cap manifestació del 8M. I encara més: de joveneta, les feministes de militància activa em queien malament. Sempre m’he considerat feminista. Gairebé autocombustiono d’indignació quan els meus pares van defensar que les tasques a la llar podien ser diferents segons si eres home o dona. Però d’això al fet que em fotessin al mateix sac que les feministes que cridaven a les manis del 8M, tan poc mainstream (i ara sé que tan necessàries) de la meva joventut, doncs no. Va haver de passar el temps perquè entengués que se m’havia activat un mecanisme de defensa que se’ns dispara a moltes dones, conscientment o inconscientment: no voler que t’identifiquin amb les problemàtiques. Amb les xungues. I jo també hi vaig caure de quatre potes.

Si alguna cosa em pot definir és que soc panarra. M’entusiasma aquell pa tan bo dels forns i fleques bons del meu barri. Mare meva, quin regal del cel. Quan vaig a comprar-ne no puc evitar menjar-ne abans d’arribar a casa. Hi clavo queixalada i el gaudeixo amb un plaer que no puc dissimular. Molts cops em miren. No és normal que una dona expressi d’una manera tan lliure que gaudeix gairebé orgàsmicament menjant. A taula tampoc dissimulo que sento plaer menjant. Que m’agrada. Que tinc gana i m’acabo el plat. Que escuro. Que demano pa per no deixar una gota de salsa d’aquella tan bona.

La meva imprescindible Imma Sust va publicar un vídeo a Instagram explicant que no s’ho estava passant bé per culpa d’alguns dels símptomes de la menopausa. El vídeo va tenir moltíssims comentaris i el que més ens va sorprendre és la quantitat de dones que feia anys i anys que patien determinats inconvenients de salut i la resignació amb la qual els vivien. Tant la Sust com jo hem buscat un bon assessorament mèdic per viure bé la menopausa i era xocant llegir tantes dones que normalitzaven estar malament. Però fa poc vaig adonar-me que per molt que faci i digui, tampoc soc immune a una certa normalització del dolor físic.

No em puc treure del cap una entrevista en aquest mateix diari a una experta en edatisme en la qual explica que amaga la seva data de naixement perquè la perjudica. Sap de què parla. L’edatisme, en les dones especialment, ens discrimina en tots els àmbits. Però m’impressiona el gest d’arribar a ocultar l’edat. M’he passat els últims anys fent bandera de la maduresa i em fot convertir l’edat en un nou armari. Estic convençuda que tenir 56 anys és un guany –l’experiència, la maduresa, la llibertat– i n’estic molt contenta. Però no soc ningú per jutjar cap altra dona que se n’amagui perquè la discriminació existeix. Si fos actriu, per exemple, no parlaria de la meva edat tan alegrement.

És octubre de l’any 2025. Som al segle XXI i a aquestes altures de la vida encara hi ha qui no té clar què és el feminisme. A mi m’ho pregunten sovint. L’altre dia en un dinar, algú que m’acabava de conèixer, en saber de la meva trajectòria, em va llançar la pregunta com dient “a veure com te’n surts”. Em va sobtar el to, però no era la primera vegada que em trobava en una situació similar i sé que no serà l’última. I a algunes publicacions d’Instagram també se’m demana que ho expliqui, com en aquell vídeo que vam compartir l’Imma Sust i jo sobre la secció feminista que fem els dimecres a Les tardes de Catalunya Ràdio ("El tutorial de les senyores com cal") i als comentaris ens ho escrivien: “Ho heu d’explicar perquè s’entengui!”. I de tant en tant també m’ho pregunten amb curiositat sincera: “Però tu què consideres que és el feminisme?”. I, sincerament, flipo.

Passo un cap de setmana en bona companyia fora de casa, sense fer més que estar, compartir, anar al teatre, llegir, veure sèries, passejar, deixar-me cuidar, i m’adono que he descansat com mai. I que si hagués estat a casa no hauria estat així. No hauria pogut evitar fer tot allò que tinc pendent: tasques domèstiques no urgents però necessàries, escriptura, gestions comptables, avançar la preparació d’un futur viatge curt, trucar, quedar, posar-me al dia de tantes coses... Fer, fer, fer. I tot i que em vanto de saber aturar-me i descansar, m’adono que ho faig, però no suficient. Que sempre tinc una llista eterna de pendents al cap i que ha estat així tota la vida. Fins i tot utilitzo una aplicació de llistes per no oblidar-me de res. I sempre tinc la mateixa fantasia: que un dia obriré l’aplicació i estarà buida de pendents. Que ho hauré fet tot i podré jeure al sofà i ser com les persones que poden fer el manta sense el neguit de pensar en tot el que falta per fer. Però mai és així, esclar.

La meva mare té vuitanta-sis anys i viu en una residència. Fa anys que pateix una demència severa i la dona que llegia Tolstoi s’ha convertit en una nena de tres anys que juga amb una nina. Ja no recorda qui és. Ja no recorda qui soc. Ja no recorda que escric, ni que surto per la tele o la ràdio, i ja no en pot presumir perquè ja no sap què vol dir “presumir”. Tampoc recorda allò que pensava d’Anna Karènina, que quin disbarat enamorar-se del comte Vronski amb l’home tant com cal que tenia. Fins aquí les males notícies.

Activitat 1: sortida. Foteu el camp juntes. El lloc no té importància. Podeu triar el pis o l’habitació del pis compartit d’una de vosaltres i tunejar-lo com si fos una illa paradisíaca, o podeu triar una illa paradisíaca. Però compartiu dies de vacances. Obtindreu punts extres per cada riallada deixada anar quan l’Antoniu de torn us etzibi la frase: “I ja us aguantareu, tantes dones juntes tots aquests dies?” Feu-vos fotos prenent daiquiris amb alcohol o sense. Envieu-les cinquanta-tres vegades “per error” a tots aquests Antonius de ment estreta. No us disculpeu.

Introducció. Benvingut al club dels que defensen que dos més dos són quatre. La majoria de les dones pertanyem a aquest club i des de fa molt de temps. Estem contentes que hi siguis. Com més homes hi hagi que abracin la paraula feminista, però no per lligar i quedar bé, sinó de facto, menys n’hi haurà que abracin la paraula masclista, per lligar i per... és igual. Així que, endavant, i ara et podria dir, seu i posa’t còmode, però no. Aquí ningú seu, que tenim feina, i com ja has pogut comprovar, tampoc hi hem vingut per estar còmodes. I diràs, coi, i quina és l’avantatge del club? Infinits. No assemblar-te a Elon Musk. Ni a Donald Trump. Ni a Margaret Thatcher, ni a Ayuso, ni a Abascal. Ni a Koldo i Ábalos. Ni a Dani Alves. Ni a Errejón. Ni a Bertín Osborne. Ni a Rubiales. Ni a Saül Gordillo. I també ser més lliure. Si et sembla poca cosa, ves a l’activitat complementària que trobaràs al final.

Activitat 1: cal·ligrafia. Agafa un full de paper en blanc. Copia cent vegades la frase: “Si no ets feminista, ets masclista”. La frase no és meva, és de l’enyorada Itziar Castro. Copia-la fins a integrar-la. No, estimat, no hi ha punt mitjà. Que no. No hi ha punt mitjà. No hi ha punt mitjà, et dic. Que no, punyeta. Ja ho sé, que dit així queda fatal. I em despertaries una certa peneta per aquesta cara de desconcert que indica clarament que no t’agrada la paraula feminista ni tampoc la paraula masclista si no fos que la cosa masclista de peneta no me’n fa ni gota.

Fa unes setmanes vaig assistir a la Xona Xou, un espectacle teatral de Marta Pontnou i Laura Fa a favor de les dones potents i amb sentit de l’humor. I ho vaig fer lluint un vestit daurat espaterrant. Duia l’esquena a l’aire i en lloc de firar-me uns sostenidors d’aquells que semblen dissenyats per la NASA perquè no es vegin o d’enganxar-me uns cercles adhesius als pits, vaig triar no dur res. I esclar, es marcaven els mugrons, cosa que per a moltes persones és terrible, terrible. Terribilíssim. Però allà, envoltada de dones potents i meravelloses no me'n vaig estar de res a l’hora de declarar que al meu món els mugrons desacomplexats (o sigui, tots) són benvinguts. Tothom ho va trobar perfecte i vam posar-nos a parlar de l’absurditat d’amagar els mugrons i d’evitar que es marquin sota la roba. Algunes d’aquestes dones van admetre que sota les samarretes i els bodis ajustats portaven tires adhesives que només tenen la funció de tapar els mugrons, i que no tenia cap sentit. Els mugrons formen part del nostre cos, de la nostra anatomia, i capar-los sota adhesius, teles rígides i altres trampes només perquè no es marquin llança el missatge que aquests centímetres de pell són absolutament indignes.

Estimada Empar, que bé que escrius, punyetera, que bé que escrius.

Entro en una botiga de telefonia mòbil per comprar un cable per al meu telèfon. Trio, pago i ja m’ho deixa anar: “Gràcies, guapa”. Li dic que el guapa no cal i em mira malament. Una tia borde, es deu dir. A sobre que soc amable. Entro a comprar al súper i un altre home em diu el mateix a l’hora de pagar. I també una dona en un bar. I un altre home més en un restaurant. I així en un no parar de guapes. No té res a veure amb el meu aspecte físic. Ni amb el de qualsevol altra dona. Perquè ens passa a totes. Intento no fer-ne cas. Intento pensar que és això, un gest d’amabilitat. Que si em queixo és un acte de talibanisme politicocorrecte anat de l’olla. Que no cal ser Donald Trump carregant-se tot el pensament progressista, però que la gent ho diu amb bona intenció i tampoc cal ser una integrista dels gestos i les paraules.

Arran de la sèrie Adolescence, la catedràtica valenciana Gemma Lluch em porta al llibre La voluntat de canviar, homes, masculinitat i amor, de la feminista bell hooks (Tigre de Paper), i m’atrapen molts dels conceptes que exposa. I un d’ells és la quantitat de temps que ens permetem dedicar homes i dones a la feina i a les relacions afectives. I no és la mateixa quantitat. La majoria d’homes prioritzen la feina i les dones el temps de les relacions (família, amics, amors). I tot això, evidentment, amb matisos.

Quedo un dia amb la meva amiga Rosa i arriba indignada. Un conegut de la seva mare ha preguntat per ella i ha volgut saber si finalment va tenir fills. I, al dir que no, l’home ha quedat ben decebut. La Rosa s’ha hagut de sentir tota la vida la pregunteta, però pensava que ara que passa dels seixanta ja no s’hauria de veure objecte d’aquesta curiositat que ve carregada de pressió i de prejudicis. Perquè, no ens enganyem, darrere la pregunta i la reacció d’estranyesa davant d’un “no” hi ha la idea que, pel fet de ser dona, has d’haver parit.

Com m’agrada anar al gimnàs, al meu gimnàs. I com m’agrada la naturalitat que es viu al vestidor de dones. Els cossos, allà, són sense més. Sense etiquetes i adjectius. Les dones ens despullem i anem en boles a les dutxes i ens posem crema arreu i ens eixuguem el parrús amb assecador per no agafar càndides i infeccions d’orina. I ningú et mira malament. Ni ningú s’avergonyeix de res. És un espai utilitari on es fan amistats (o no). On si et deixes el xampú algú te’n deixa, i no només el xampú, el que faci falta.

Surto de veure l’obra de teatre Dones de ràdio, escrita per la dramaturga i guionista Cristina Clemente i m’emociono i no puc deixar de pensar en la Gisela, la dona fantàstica que se’ns va morir amb 51 anys per un càncer de mama. I en com li hauria agradat l’obra i com ens hauríem pixat de riure juntes perquè l’obra també fa riure molt. Perquè tal com diuen les dones en què està inspirada l’obra, que important és riure d’una mateixa, fins i tot en el pitjor moment. La Gisela fugia dels grups de suport, però l’hauria convençut per veure-la i hauria estat al cent per cent d’acord amb tot el que s’hi explica: les vivències de tres dones que passen un càncer de mama. Una obra amb tres dones protagonistes que és absolutament universal. I encara que no caldria assenyalar-ho, ho vull fer, perquè quan això passa, quan hi ha tres dones al cartell parlant d’un tema mèdic que afecta gairebé el cent per cent a dones, es té la tendència a classificar-ho com a material de ficció “per a dones”. I no. Les històries protagonitzades per dones són igual d’universals que, per exemple, una obra com L’herència en la qual tots els protagonistes són homes i els problemes només els afecten a ells com a col·lectiu homosexual. I ningú es planteja que L’herència sigui una obra “per a homes”.

Les dones estem acostumades al fet que la nostra anatomia inclogui parts misterioses de les quals es parla poc o es parla tard, o se'n parla però no adequadament. El biaix en salut fa temps que es denuncia (llegiu l’últim llibre sobre el tema, Ets una exagerada, de Blanca Coll-Vinent i Isabel Muntaner) i les dones el vivim i patim en el nostre dia a dia.

Aquest cap de setmana va ser 8-M i o ho dic o rebento: estic farta de la paraula feminisme o feminista o feminismes. M’encantaria que no fes falta, coi. No he perdut la xaveta. La paraula feminista forma part de la meva vida, forma part de mi. Però cansa ser feminista. Cansa reivindicar. Cansa haver d’estar alerta. Com diu la gran Moran (sí, la Caitlin), les dones sempre exercim un ofici de més i sense remunerar: l’activisme feminista. Pots ser escriptora i feminista. Presidenta d’escala (sip) i feminista. Activista cultura i feminista. Guionista... i feminista. #Elquesigui... i feminista.