Mireia Grossman apareix amb un coixí en forma de vulva i un model anatòmic dels que fa servir als seus tallers per ensenyar a milers de dones què tenen entre les cames. "Soc com El foraster en versió entrecuix", diu fent broma. Ella ho va descobrir a la quarantena, quan estudiava fisioteràpia i es va apuntar per casualitat a l'assignatura optativa de salut de la dona. "Optativa!", exclama. El que va descobrir va ser tan sorprenent que des de llavors s’ha dedicat a divulgar-ho com a fisioterapeuta, fisiosexòloga i osteòpata experta en sòl pelvià. I no només per ajudar a prevenir problemes tan comuns com el prolapse o les pèrdues d’orina, sinó per garantir i allargar la diversió.

Les dones hem assumit fins a tal punt que un embaràs es pot truncar precoçment que no l’anunciem fins que han passat 12 setmanes, el primer trimestre de la gestació, quan es produeixen la majoria de pèrdues gestacionals. Són tan freqüents –és la complicació obstètrica més comuna– que les hem normalitzat però, de retruc, invisibilitzat i silenciat. A vegades, l'embaràs s'interromp abruptament abans fins i tot d'haver-lo donat a conèixer i és com si mai hagués existit. "Ja en tindràs un altre". "No era pràcticament res". "Passa sovint". "És com una regla". Són frases que totes les dones que hem patit pèrdues gestacionals hem sentit algun cop.

Cap al final de l'embaràs arriben les conegudes "corretges", que són una mena de control fetal per examinar el batec del cor del fetus, la seva freqüència cardíaca i les possibles contraccions de l’úter. Tècnicament, es coneixen com a registres cardiotocogràfics (RCTG), una pràctica clínica que es va introduir arreu del món a finals dels anys 60. "L’objectiu era detectar la falta d’oxigen a nivell cerebral i cardíac i poder intervenir i evitar les lesions a aquest nivell, la paràlisi cerebral i, en última instància, la mort. La idea era no augmentar la taxa de cesàries o parts instrumentats", explica Anna Gràcia Pérez-Bonfils, obstetra a l’Hospital Germans Trias i Pujol, especialitzada en interpretació de registres cardiotocogràfics basada en fisiopatologia (IRBF) i coautora de la guia internacional d’aquesta temàtica. Però aquesta nova manera de controlar el fetus anava sense llibre d’instruccions i cada hospital de cada ciutat del món va començar a fer una interpretació pròpia, amb diferents nomenclatures i protocols. "S’encasellaven els fetus en uns marges de normalitat rígids, que si no complien es considerava patològic", afegeix.

Els primers cops que vaig gestar, no vaig entendre bé què significava. Els dos primers embarassos van estar marcats per la feina a l'hospital com a resident de psiquiatria. Vaig fer guàrdies de 24 hores fins que vaig parir. Una llàstima i una bestiesa. En el tercer embaràs sí que vaig descansar els últims mesos i em va sorprendre la lentitud i el cansament que em van envair. Eren unes sensacions que no havia notat en els embarassos anteriors.

Infarts que es confonen amb ansietat, retards en el diagnòstic del trastorn de l'espectre autista, pèrdues gestacionals no acompanyades, intoxicació per fàrmacs per rebre una dosi no adequada al seu sexe, dones a qui no prenen seriosament els seus símptomes, invisibilització de la violència obstètrica o problemes de salut mental diagnosticats massa tard. Són només alguns dels exemples del biaix de gènere que hi ha en medicina i recerca i que han recollit la periodista Isabel Muntané i la metgessa del servei d'urgències de l'Hospital Clínic Blanca Coll-Vinent al llibre Ets una exagerada. Biaix de gènere i sexe en salut , publicat per Raig Verd.

Tenia 28 anys i sobre el paper era una dona jove i sana que estava esperant la seva primera criatura. Però, poc abans de la setmana 24 de gestació, la Laia Pastor va començar a notar que alguna cosa no anava bé: s'havia inflat, tenia mal de cap i la visió una mica estranya. "Estava embarassada, era l'agost i tothom deia que era normal. El meu marit i jo ens vam fer un tip de caminar per la platja perquè la inflor baixés", explica la Laia. La situació no millorava i en la següent revisió la Laia tenia la tensió arterial molt alta. Patia preeclàmpsia, que causa pressió arterial alta (hipertensió) i pèrdua de proteïnes per l’orina, amb risc per a la vida de la mare i del nadó, una de les patologies que centrarà La Marató de TV3, que enguany se celebra el 17 de desembre i està dedicada a la salut sexual i reproductiva.

“No sabia que existia la figura del fisioterapeuta de sòl pelvià. No va ser fins després del primer part que una entrenadora me’n va parlar”, explica Carme Périnee, mare de dues criatures. "Tant de bo l’hagués coneguda abans", afegeix. La primera vegada que moltes dones es fan una revisió del sòl pelvià acostuma a ser en el postpart. Però fins que no arriba aquest moment, la majoria de les dones tenen aquesta part del cos esborrada. I no és estrany, perquè històricament tot el que està vinculat a la sexualitat, especialment femenina, s’ha invisibilitzat. I segons Marta Torrón, fisiosexòloga i fisioterapeuta de sòl pelvià, “és important que ja de ben petits anomenem totes les parts dels nostres genitals". Curiosament, "hi ha més parts a identificar que a la cara", diu. Aquest silenci ha tingut efectes negatius en la salut preventiva de les dones. Elena Martín, mare de dues criatures, comenta: “Tot plegat em recorda molt la lactància. A la sanitat pública no estan al dia i acabes recorrent a professionals privats. I molts cops no saps ni per on començar!”

A casa som tres: mare, pare i fill. Res especial, una família de tres com qualsevol altre. Però jo ja fa anys que m'ho repeteixo com un mantra –les fotos de les vacances #famíliadetres, el primer dia a la neu #famíliadetres, el viatge a Itàlia #famíliadetres– com si a força de repetir-m'ho es fes realitat i pogués acabar-ho d'acceptar.

La menopausa també està sortint de l'armari després de segles atrapada en la intimitat per pudor propi i sobretot pel pes d'una cultura que considerava la fi del cicle reproductiu com "l'infern de les dones", en paraules del francès De Gardanne, que dos segles enrere va posar nom a aquesta etapa vital de grans canvis hormonals. 

Aquí teniu el rostre en gran format d'una dona aparentment jove exposada al món, com acostumen a exposar-se la maduresa i la vellesa: tèrboles i desenfocades. A punt de desaparèixer.

No totes les dones seran mares, però totes, tard o d'hora, tindrem la menopausa. En canvi, sabem molt més de l'embaràs o el part. ¿La menopausa s'ha de tractar? ¿Amb mètodes naturals o artificials? No hi ha consens sobre aquestes qüestions i les dones sovint arriben a aquesta etapa havent rebut informació contradictòria per part, inclús, dels mateixos professionals de la salut. "Hi ha informació sobre la menopausa, però no està gaire a l’abast de la població i és heterogènia. Hi ha desconeixement de les darreres evidències científiques. Hi ha molts mites i prejudicis i això condiciona la manera com abordem la menopausa tant els professionals com les dones", assegura Elisa Llurba, directora del servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau. "Totes les dones saben què és la menopausa però no totes són conscients de com els pot afectar", diu Camil Castelo-Branco, responsable d'endocrinologia ginecològica de l’Hospital Clínic. L'identifiquem amb els fogots, però els efectes a llarg termini –com l'osteoporosi, el risc cardiovascular, el deteriorament cognitiu o l'atròfia genital– que pot implicar la manca d’hormones són més desconeguts i molts cops "no saben que allò que els passa és degut a la menopausa", afegeix.

Va dir prou. Feia quatre anys que es desvivia per tenir-ne un altre: una segona criatura que mai va arribar. “Passava desolació per un fill que no hi era; però aquest se’m menjava i em convertia en una mama trista”, recorda aquesta mare, que un dia va comprendre que havia de canviar la manera “com ho vivia”. “Vaig adonar-me que l’important era gaudir del que realment tenia: el meu fill; i fixar-me en tot allò que podíem fer junts perquè érem tres i que, amb un nadó, no seria factible”. Ella és Cristina F. Victory; tot i no tenir cap problema per concebre el primer fill, va haver de renunciar a un segon per esterilitat secundària. Com a altres mares (i pares), li queda una sensació de frustració, perquè era un projecte de vida, però també de solitud: tot i ser una problemàtica habitual, l’envolta el silenci d’una societat que ho minimitza.