En el seu últim llibre (Kennedyana: molt recomanable) l’enyorat Vicenç Pagès Jordà escriu que a vegades sembla que la vida tingui un guionista. Ell es refereix a la mort del president americà i a les diferents circumstàncies de la seva família. I afegeix que, alguns cops, el guió és tan rebuscat i perfecte que hi ha motius per creure en conspiracions, per creure que això del guionista no és només una imatge poètica. El mateix podem dir sobre la crònica d’una victòria anunciada que ha estat el Mundial de futbol. Qatar de protagonista absolut. Hi posava els seus dos empleats més famosos i el llit. Amb una suma de factors que conviden a creure en la conspiració. Especialment quan tot el que els va portar allà –designació de la seu, drets televisius– ha estat la corrupció. Només amb molta ingenuïtat es pot creure que quan la pilota comença a rodar la brutícia deixa el seu lloc al fair play.

Ja ens donava prou confiança, el Parlament Europeu, per a sobre afegir-hi el Qatargate, pocs dies abans que s’acabi aquesta infàmia de Mundial que no ha escandalitzat prou i s’ha seguit i realitzat sense complicacions. Perquè el futbol no es barreja amb política. Perquè encara hi ha persones que es pensen que, si ho diuen, no passa. I encara no s’han assabentat que tot és política i no tot és futbol. És tan tristíssim l’ordre de prioritats, que el somni de fer un món més suportable s’esvaeix permanentment. Tot i que la bona notícia sigui que els corruptes no sempre se’n surten. La presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, que ha anunciat canvis per lluitar contra la corrupció, també ha dit que "sempre hi haurà algú que creu que val la pena jugar-se-la per una bossa de diners, i és essencial que aquestes persones entenguin que se les enxamparà". És evident que les lluites contra la corrupció no són prou efectives per evitar que la cobdícia s’apoderi de determinades persones. També ho és que, moltes vegades, denunciar casos de corrupció té unes conseqüències més nefastes per a la persona que denuncia que per a la que és corrupta. La defensa de determinats interessos acaba passant per sobre com una piconadora pels valors que haurien de prevaldre socialment. Però aquests valors són només fum que s’escampa en determinades ocasions per, un cop esvaït, ensenyar-nos que els que s’acaben imposant no tenen res a veure amb el que, pretesament, volem convertir en les guies per a la humanitat. La hipocresia i el cinisme prevalen. Sempre hi haurà algú que recordarà què dona més rèdit econòmic.

El futbolista de 26 anys Amir Nasr-Azadani ha estat condemnat a mort, segons el portal IranWire. Nasr-Azadani, que ha jugat tres temporades a la Primera Divisió de l'Iran, es va mostrar molt crític amb el règim islamista i ara ha estat condemnat a mort per "traïció a la pàtria". Nasr-Azadani, que ara jugava a la Tercera Divisió del seu país, havia estat un dels joves que havien criticat la repressió de les autoritats contra els manifestants que reclamen més llibertat i respecte per les dones. El sindicat de jugadors internacional FIFpro ha denunciat el cas: ha exigit que la sentència no sigui executada i ha explicat que tant ell com la seva família havien rebut amenaces per aquesta posició. Un altre futbolista, Voria Ghafouri, també va ser detingut per ser crític amb els aiatol·làs fa unes setmanes.