Manon Lescaut sempre funciona si s’aposta per aquesta òpera en un espectacle que rebli el clau del que és: apoteosi del melodrama, com la pràctica totalitat del catàleg puccinià. En els darrers vint anys, el Liceu ha presentat tres produccions diferents de la tercera òpera de Puccini, basada en la novel·la L’histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut de l’abbé Prévost. Un relat objecte igualment de les òperes d’Auber, Massenet i Henze. Ara ha tornat a la Rambla la versió pucciniana en una producció de l’Òpera de Frankfurt, amb direcció escènica d’Àlex Ollé i part del seu equip habitual: l’escenògraf Alfons Flores, el vestuari de Lluc Castells i la il·luminació de Joachim Klein.

El públic que vagi a veure Manon Lescaut al Liceu hi trobarà primer la projecció d'un vídeo. Manon és una immigrant sense papers que travessa una frontera per arribar a Europa. Tot seguit, treballarà en un taller clandestí de roba. Amb aquest pròleg, el director d'escena Àlex Ollé trasllada al present l'òpera de Giacomo Puccini estrenada el 1893 i inspirada en la novel·la La història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut (1731), de l'abat Prévost. "Funciona perfectament", ha assegurat Ollé aquest dimecres en roda de premsa. "El gran amor de Manon és aquest amor de qui no vol renunciar a un futur millor, i això encaixa amb la nostra versió, amb una noia immigrant sense papers que entra a Europa per trobar-se amb el seu germà", afegeix.

Enmig de les representacions de Madama Butterfly al Liceu, l’edició de l’ARA de dimecres 11 incloïa l’article Té sentit programar 'Madama Butterfly' actualment?, de Magda Polo, companya-professora al departament d’història de l’art de la Universitat de Barcelona.

“Qui no pot viure amb honor, mor amb honor”, exclama Cio-Cio-San, la protagonista de l’òpera Madama Butterfly (1904), de Puccini. Quina sentència més inesquivable per a algú que ha viscut en el somni i l’engany més cruel: el de l’amor idealment perfecte i realment no correspost. Quina submissió més esgarrifosa la de sotmetre’s a la il·lusió del retorn de l’estimat que ha fugit i s’ha oblidat de la muller, l’amant, la serventa, la geisha? Qui entén que el marit de Butterfly torni a la ciutat de Nagasaki, a l’illa de Kyūshū, amb la seva dona nord-americana i li arrabassi el seu fill, la qual cosa serà la gota que faci vessar el got i que provocarà el suïcidi de la papallona?

Recentment, Acantilado ha publicat la traducció de l’assaig El “problema” Puccini de la musicòloga Alexandra Wilson. Hi fa un exhaustiu repàs de la recepció de les òperes de Giacomo Puccini, de qui celebrem aquest any el centenari de la mort. Rebutjat per la crítica i acceptat pel gran públic, el compositor italià segueix sent dels més programats, tot i les reticències de determinats sectors que encara el veuen com un músic massa fàcil, després dels drames romàntics de Verdi i en contraposició amb la complexa èpica wagneriana. Però el cert és que Madama Butterfly, que va ser un fracàs quan es va estrenar a Milà el 1904, continua papallonejant arreu. Una òpera sobre la qual en el seu moment el crític musical Luigi Alberto Villanis va dir —amb paraules recuperades per Wilson—: “La flàccida virilitat de la nostra època prefereix els encants de les puntes de coixí i la seda a la vivificant crida de les passions fortes”. Per sort, el pas del temps no ha donat la raó a Villanis i a la resta de crítics que van lapidar la sisena òpera de Puccini.

Al Liceu, Puccini fa Nadal, tot i que l’òpera Madama Butterfly seria més adient per a jornades de passió i tragèdia que per vespres de bonhomia nadalenca. En qualsevol cas, es tracta d’un dels títols cabdals de l’obra del compositor italià, exigent amb les veus i ple de moments que han transcendit l’àmbit líric per inserir-se en la cultura popular.

Un any més, i ja en van dos, el repertori operístic va ser el protagonista del concert de cloenda dels actes de celebració de l’aniversari de l’ARA. I novament amb dos aliats imprescindibles: l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) i el Palau de la Música. L’any passat el fil conductor de la vetllada va ser la soprano Maria Callas, la Divina, justament quan feia cent anys del seu naixement. Ara es commemorava un altre centenari, el de la mort de Giacomo Puccini (1858 -1924), el compositor d’òperes com Tosca, Turandot, Manon Lescaut, La Bohème i Madama Butterfly. Per això el concert d’ahir era un recorregut per algunes de les seves àries més populars, amb les sopranos Maribel Ortega i Maria Miró, el tenor Alejandro Roy i l’OSV dirigida per Julio García Vico.

Els qui fa poc més de trenta anys que seguim la trajectòria d’Amics de l’Òpera de Sabadell (integrats dins de l’actual Fundació Òpera Catalunya), n’hem vist de tots colors, amb tota mena d’alts i baixos qualitatius. Però des d'en fa una vintena que l’entitat no deixa de sorprendre’ns per la qualitat d’unes propostes que parteixen del risc i que sempre arriben a bon port. I és que als muntatges d’òperes molt programades a la capital del Vallès Occidental (i que després s’han presentat arreu del territori) se-n'hi sumen d’altres que, si bé de repertori, són de gran dificultat: Les contes d’Hoffmann, Otello, Don Carlo, les òperes de Mozart i ara, de nou, Turandot, després de les funcions del 2015.

L’agenda musical del 2024 torna a estar marcada per concerts de gran format i macrofestivals, però també per unes programacions atentes a les novetats i alhora ben disposades a commemorar efemèrides. Tot seguit, algunes propostes de l’any nou.

Quan Giacomo Puccini va estrenar a la Scala de Milà la primera versió de Madama Butterfly (1904), el fracàs va ser estrepitós. Ara és una de les deu òperes més representades arreu i la seva popularitat no para de créixer. Tant és així que, quan el 1982 va arrencar l’activitat dels Amics de l’Òpera de Sabadell, la citada òpera va servir per aixecar el teló. Quaranta anys després d’aquelles primeres funcions, i coincidint amb el 35è cicle d’Òpera a Catalunya –sempre amb l’impuls infatigable de Mirna Lacambra–, Cio-Cio San i les seves desgràcies han tornat al Vallès Occidental, abans de la gira que durà l’espectacle a diverses poblacions catalanes. Serà amb un total de catorze representacions, nombre suficient per llimar algunes –poques– asprors de l’espectacle i per assaborir-ne les –moltes– virtuts. Entre aquestes, dos noms propis: Carles Ortiz i Tina Gorina.

Rafael R. Villalobos està ocupant justificadament espai en el terreny de la posada en escena d’òpera. Jove i ben preparat, culte i seriós en les seves recerques, els seus muntatges no són lectures monolítiques sinó productes que, com una ceba, permeten anar extraient capes d’interpretacions amb diversos nivells de lectura.

"¿Quantes pel·lícules ens hem perdut de Pier Paolo Pasolini i quants llibres ens hem perdut de Federico García Lorca perquè van ser assassinats?", es demana el director escènic sevillà Rafael R. Villalobos. Aquesta pregunta sobre la mort d’artistes "incòmodes per al poder" pot ajudar a entendre el que Villalobos vol transmetre amb l’atrevida posada en escena de l’òpera Tosca de Puccini, de la qual es faran quinze representacions al Gran Teatre del Liceu del 4 al 21 de gener. Pasolini, sobretot la seva pel·lícula Saló o els 120 dies de Sodoma (1975), i l’univers pictòric de Caravaggio, invocat amb pintures de Santiago Ydáñez, són dos dels referents estètics i polítics d’una producció, tanmateix, "bastant clàssica pel que fa a l’argument", diu, perquè explica de cap a peus la història de la cantant Floria Tosca, que a la Roma del 1800 intenta salvar de l’execució el pintor Mario Cavaradossi, acusat pel cap de la policia, Scarpia, de ser còmplice de la fugida de la presó del bonapartista Cesare Angelotti. "Estic molt content i agraït de poder ser-hi aquí i amb un títol tan emblemàtic. Quan vaig començar a estudiar, a sota de l’escriptori tenia el programa de mà de la Tosca que va fer Renata Tebaldi al Liceu la temporada 1953-54", recorda Villalobos.