Hi va haver un dia, cap als anys 70, que Josep Pla va fer cap al Motel Empordà, i fins a la seva mort hi va estar lligat per sempre més. Es va fer molt amic de Josep Mercader, el fundador del Motel, i més tard, de Jaume Subirós, gendre de Mercader, a qui Pla va demanar, en la mort de Mercader, que no toqués res del restaurant, que continués fent els mateixos plats. Les frases literals van ser: "Hi ha cases en què l'hereu comença a fer canvis, i aleshores s'enfonsen". I li va donar un altre consell: "Hi ha clients amb qui haurà de vigilar, perquè només vindran per veure si cau i tanca; així que no canviï res".

Ara fa cent anys, Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981) es va decidir a publicar el seu primer llibre, Coses vistes, que inaugurava l'Editorial Diana. "No hi ha més remei que fer un segon tiratge –escrivia l'editor Ignasi Armengou a Pla poques setmanes després que el volum arribés a les llibreries–. En direm segona edició. Això farà un cert efecte damunt del públic. En el pas que anem, d'aquí a una setmana haurem venut prop de 2.000 exemplars. Cap llibre català hi havia arribat".

En temps de pandèmia la cultura va ser refugi. I en temps foscos com els que s'atansen, totes les veus es tornen a girar cap als artistes perquè serveixin de far, de llum al final del túnel. "Ens trobem en un mar de fons reaccionari al qual hem de plantar cara —deia l'alcalde Jaume Collboni, aquest dimecres en l'entrega dels premis Ciutat de Barcelona— perquè el camí del progrés és el de la cultura, la democràcia i la protecció dels drets que entre tots hem conquerit". Els premiats en les tretze categories culturals són "els que marquen el rumb" de la ciutat, i per això l'alcalde els demanava “fer la revolució contra la reacció”.

El 2024 ha donat aportacions literàries tan destacades com les d'Un cor furtiu, de Xavier Pla –biografia de Josep Pla–, i traduccions com les que han fet Arnau Barios d'Ànimes mortes, de Nikolai V. Gógol, i Xavier Pàmies de Middlemarch, de George Eliot. Aquest any també han despuntat novel·les com Confeti, de Jordi Puntí; La conformista, d'Alba Dedeu, i Baumgartner, de Paul Auster, a més d'assajos com Fam als ulls, ciment a la boca, de Neus Penalba –anàlisi de la novel·la més radical de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera–, i llibres de poemes com Arnau, d'Adrià Targa i la Poesia completa de Kavafis traduïda per Eusebi Ayensa.

1. No n’havia dit res fins ara perquè no m’havia acabat el llibre. El vaig començar per Sant Joan i l’he acabat passat Tots Sants. Si he trigat tant no és perquè em fes bola, sinó perquè, al contrari, he assaborit cadascuna de les prop de mil cinc-centes pàgines del llibre més gruixut que he decidit acabar. Com si fos una recepta mèdica, cada nit, abans d’apagar el llum, llegia un episodi d’El cor furtiu, de Xavier Pla, sobre la vida de Josep Pla. Era la dosi diària de plaer, el premi al final de la jornada. El volum s’ha venut com la biografia de Josep Pla. I és, certament, la més completa de totes les que s’han publicat, però és molt més que això. A través de la vida d’un dels nostres més grans prosistes, el llibre és Guerra i pau. És la història dels primers 75 anys del segle XX, de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. República, Guerra Civil, Guerra Mundial. De la vida petita a la història a l’engròs. Escrita a capes, i plena de ganxos que creen addicció, són moltes novel·les de no-ficció en una de sola. N’hi ha una d’espies, n’hi ha d’amor –amb banyes i tomàquet–, n’hi ha d’autoficció, hi ha novel·la de viatges, hi ha novel·la rural empordanesa i n’hi ha de metaliterària, per descobrir com es va construint un autor de primera categoria. 

Podríem dir que Xavier Pla ha culminat enguany la feina de tota una vida. La biografia Un cor furtiu (Edicions 62), de més de 1.500 pàgines, aplega tot el coneixement que el professor gironí ha anat recollint durant dècades sobre la figura de Josep Pla, primer com a estudiant de doctorat i més endavant com a director de la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme de la UdG. El llibre que Pla recomana llegir aquest estiu és, també, un llibre colossal i allargat en el temps. Dietaris 1990-2017, de Mircea Cartarescu, publicats en català per Lleonard Muntaner amb traducció de Xavier Montoliu i pròleg de Sam Abrams, "són un testimoni colpidor de l'obsessió per la literatura, és a dir, la radiografia d'un forçat, envoltat de solitud i patiment, convençut que només pot salvar-se escrivint", segons Pla.

Llegir la biografia de Josep Pla que ha escrit Xavier Pla és un regal. Si no l'heu llegit, aprofiteu l’estiu per fer-vos-el. És d’aquells llibres que t’acompanyen tota la vida. És el llibre de l’any i, per tant, també té dret a ser el vostre llibre de l’estiu. No vull acomiadar l’Ara Llegim d’aquesta temporada sense tornar a parlar-ne. És una obra inesgotable, tant en els detalls com en la valoració global, tant en el retrat psicològic individual com en el reflex d’una època.

Abans d'anar al tema d'aquest article, permetin-me una prèvia que comença amb un elogi rotund: la biografia de Josep Pla escrita per Xavier Pla, Un cor furtiu, és una de les obres més importants dels darrers anys tant per entendre la figura de l'escriptor com la cultura catalana en general. Queda escrit i rubricat. Han estat justament unes planes molt concretes d'aquest estudi biogràfic les que em van portar a llegir fa uns dies una obra de la qual només coneixia la versió catalana posterior inclosa al volum 9 de l'Obra Completa, molt reelaborada però igualment magnífica. Es tracta de Viaje en autobús, que Pla publica el 1942 en plena postguerra, per descomptat en castellà. Té quaranta-cinc anys. El mateix any es publica a Estocolm l'obra pòstuma –i també la més substancial– de l'escriptor austríac d'origen jueu Stefan Zweig. Per tancar el cercle, resulta que en aquell moment la quasi-esposa de Pla, Adi Enberg, es troba a Suècia, on passarà tota la Segona Guerra Mundial. Zweig s'havia suïcidat uns mesos abans al Brasil, el febrer del 1942, juntament amb la seva esposa Lotte. Ell tenia seixanta anys i ella trenta-quatre.

Acabo d’acabar l’apassionant lectura d’Un cor furtiu, la suposada biografia de Josep Pla, que acaba de publicar Xavier Pla. He dit suposada perquè així és com es presenta, i de fet ho és. Però està escrita amb tant de talent biogràfic que a Xavier Pla se li escapa de les mans i la narració de la vida de Josep Pla es converteix en una autèntica novel·la. De fet jo l’he llegida així i m’ha donat tant de plaer literari com la lectura de Guerra i pau. Ja ho sé que avui dia això de la literatura s’ha convertit en una pràctica indecisa, que els gèneres tenen fronteres difuses. Però, segurament sense voler-ho, Un cor furtiu s’ha convertit en una novel·la, i si és així, tenim al davant la gran novel·la catalana del segle. Perquè, jo penso, el fet que el protagonista no sigui inventat, que els avatars de la seva vida no siguin ficticis, no fa que aquesta llarga narració de mil cinc-centes pàgines no passi del gènere biografia al gènere novel·la. L’estructura és de novel·la, capítols relativament breus i temàtics, ordenats no pas cronològicament com seria el cas d’una biografia estricta, sinó segons la conveniència del relat. La conveniència narrativa, l’afectiva, l’estètica. I la peculiaritat d’aquesta novel·la és que la veu del protagonista és real, vull dir que quan Josep Pla parla, no és ficció del narrador omniscient, sinó que són documents reals rastrejats i espremuts fins a l’última substància. I no és solament el protagonista Josep Pla qui parla així, sinó també els personatges diguem-ne secundaris. No sé, perquè no he perdut el temps en comptar-les, quantes citacions conté la novel·la. Però hi ha un teixit de veus travades que provoquen i es responen: articles, cartes, fragments de dietari, telegrames, postals. Les veus es responen. Les veus reclamen, les veus es queixen, per l’apatia d’uns personatges, pels desamors d’uns altres. Les amants del nostre protagonista, des d’Adi, la que podríem dir-ne l’amant intel·lectual, fins a Luz, l’amant platònica, passant per Aurora, l’amant carnal, i Consuelo, amant terminal del retour d’âge, apareixen i desapareixen. Són un quartet de veus corprenedor, un historial d’ocasions perdudes.

És possible que Josep Pla només fora “un escriptor de diaris”, tal com s’autodefineix al principi de Vida de Manolo. Però llavors, ¿per quin motiu dedicar-li una biografia de 1.500 pàgines? Literatura i Periodisme, en una amalgama promíscua, es donen cita, en efecte, al llarg de l’obra total d’aquest escriptor irrepetible. Literatura, Periodisme i això tan inaprehensible que anomenem Vida. Perquè al llarg de la peripècia vital de Pla tenen lloc totes les catàstrofes –de les més tòpiques a les més insòlites– del seu segle. I això és el que ara el professor Xavier Pla ha vingut a ordenar i esbrinar.

Mentre llegia com va anar que, fa mig segle, neguéssim el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Josep Pla, va venir-me al cap la llista que aquest passat Sant Jordi va sortir en un diari, on personalitats de la cultura havien votat quins eren els 50 millors llibres dels últims 50 anys, i no n’hi sortia cap de Pla.

Corre per això que en diuen les xarxes una fotografia preciosa. El bisbe nou de Girona parla amb l’alcalde, al seu despatx. Un noi jove, l’alcalde, ple d’il·lusió i un home de mitjana edat, suposo que també ple d’il·lusió. El bisbe nou de Girona té una particularitat: fins ara era l’abat de Poblet. A mi em fa especialment content aquesta circumstància. Governar un bisbat deu ser més complicat que governar un monestir. Però governar un monestir té més dificultats del que sembla. La fotografia en qüestió destil·la una cordialitat i una proximitat admirables. Un clima de confiança entre les dues autoritats màximes de la ciutat. L’abat es mira l’alcalde com si fos un monjo jove, ple de futur. 

Xavier Pla és autor d’Un cor furtiu (Edicions 62), la vida de Josep Pla en 1.500 pàgines, un fabulós retrat ideològic, literari i íntim de l’autor d’El quadern gris a través de la seva peripècia vital lligada al tràgic segle XX català i europeu.

Ja el tenim entre nosaltres. És l’esdeveniment literari de l’any. Em refereixo a la biografia de Josep Pla que ha escrit Xavier Pla. Un monument planià. Una dècada de feina. El resultat són 1.500 pàgines. El personatge és inesgotable. Ara que estem en temps de dones fantàstiques, Pla és l’últim home d’abans. Un seductor homenot d’un temps mascle. Algú d’una altra època, un monstre creador d’una potència fenomenal, un escriptor que es va ocultar rere mil cares. D’aquí la dificultat de fixar-ne el retrat, d’explicar com era, què pensava, què desitjava. I d’aquí el seu atractiu immens. Pla sempre s’esmuny. Com expressa el biògraf, exhibint-se s’oculta; mostrant-se impúdicament, s’amaga fent servir l'estratègia del calamar: escampant tinta a cor què vols. Més que despullar-lo, Xavier Pla ha volgut vestir-se amb les seves robes, amb la seva tinta, acompanyar-lo en el seu laberint. El viatge que ens proposa és fascinant.

La concessió de l'últim premi Nobel de literatura a Annie Ernaux ha reobert, una vegada més, el debat sobre les particularitats de l'autoficció, una de les mutacions més populars –i, alhora, mal coneguda– de la literatura del jo, gènere que també inclou les memòries, els dietaris, les cròniques i els llibres de viatges.