Un cor furtiu
Mentre llegia com va anar que, fa mig segle, neguéssim el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Josep Pla, va venir-me al cap la llista que aquest passat Sant Jordi va sortir en un diari, on personalitats de la cultura havien votat quins eren els 50 millors llibres dels últims 50 anys, i no n’hi sortia cap de Pla.
Hem tornat a demostrar, doncs, el nostre nivell, sobretot tenint present que, mentre es feia l’enquesta, ja hi havia a la venda –i molta gent ja estava llegint, i no pas en una tarda– Un cor furtiu, la nova biografia de Josep Pla.
No tinc espai aquí ni per començar a parlar de la importància d’aquest gran llibre, que en el terreny de la biografia posa Josep Pla al nivell que té com a escriptor: és a dir, al nivell del James Joyce d’Ellmann o del Kafka de Stach. Em conformaré, doncs, a tractar només les tres primeres paraules del llibre: el seu títol, tan ben trobat.
Si qualsevol biografia és impossible, com ha de ser la d’un geni? Xavier Pla s’ha valgut d’un criteri moral molt sòlid per poder fer front al “mirall tenebrós de l’escriptura” i aguantar-li la mirada a Josep Pla. El llibre va obrint-ne els replecs, que s’encavalquen en forma d’assajos correlatius, i deixa oberta la possibilitat d’intercalar-n’hi d’altres encara per escriure. Com tots els grans llibres, aquest també és una fàbrica de misteris, i per això “furtiu” és perfecte, com ho és la referència al “cor” a partir de l’angina de pit que el mateix Josep Pla va viure i escriure.
Perquè també és la biografia íntima d’aquest país durant el segle XX a través de Pla, i ho transcendeix, ja que la història de Pla és la història cíclica del cor català: el desengany. Es necessita un abisme per tenir un escriptor i Pla va trobar-lo al seu segle i al seu país. Delimitar amb quin precipici es confrontava és descriure la seva biografia. Aquest és el misteri dels millors paràgrafs de Pla, el “dejo nuevo de gravedad” que Dionisio Ridruejo va detectar-li ja l’any 1939.
El llibre ausculta un problema essencial dels catalans i que ho havia de ser fatalment del mateix Josep Pla. Per entendre’l es necessitava un biògraf que fos català i que fos rigorós. És el problema del sentimentalisme, que es pot donar per omissió, però que és essencial en la nostra cultura. La disfressa, el camuflatge, és de fet el nostre mal, la nostra indefensió, i els esforços més grans que hem fet com a poble han tingut l’objectiu de sortir-ne. Passa en qualsevol cultura, però en la nostra, tan corcada de frivolitats, un llibre com aquest és un cop de rem formidable i una columna ineludible.
