El Girona activa el compte enrere cap a la permanència a Primera

GironaEncara no és aquí, però gairebé: el Girona va fer un pas de gegant cap a la permanència a Primera Divisió derrotant el Vila-real en un exercici de resiliència col·lectiva (1-0). Amb aquest triomf, els homes de Míchel disposen d'un marge de vuit punts respecte als llocs de descens quan en falten 24 per disputar. És a tocar.

Cada cop que sent el nom del Vila-real, Míchel fa una ganyota. Li porta mals records, el conjunt groguet. Uns records que ara semblen lluny en el temps, però que s’arrossegaven fins no fa gaire. Perquè la visita a La Ceràmica de la primera volta, tot just al principi de la Lliga, en ple mes d’agost, va provocar que els gironins toquessin fons. El 5-0 que van encaixar va coure durant mesos, però avui, afortunadament, el Girona no té res a veure amb aquell Girona que semblava tocat de mort. Ha capgirat una situació molt delicada.

Si aquell Girona era feble, fràgil i no tenia clar ni cap a on anava ni què volia ser, en plena fugida d’alguns titulars indiscutibles pocs dies abans de tancar el mercat de fitxatges i amb Míchel posant el crit al cel per una gestió que no s’aguantava ni amb pinces, el Girona actual competeix, se sent capacitat i, sense ser encara fiable ni acceptar-se estèticament del tot, ja és una garantia. Com a mínim, per lluitar amb arguments reals per la seva supervivència a Primera. El conte no és el mateix.

Míchel va arribar a descriure la nit de Vila-real com “la pitjor” dels seus anys al club. En concret, són cinc i s’han viscut en harmonia. Però també hi va haver una fase perillosa, just a l’inici, amb l’equip a Segona Divisió i en constants malsons que li recordaven les finals de play-offs perdudes, en què va navegar en zona de descens a la Primera RFEF. El club, allà, en comptes de dubtar o posar bastons a les rodes, va oferir-li la renovació. La resta és història.

Del 5-0 de l’agost a aquest mes d’abril, Míchel ha aconseguit fer encaixar un grup de futbolistes que al principi de curs ni es reconeixien damunt del terreny de joc. Va passar-se un munt de jornades en descens, va rebre crítiques i el futbol de l’equip va passar per fases millorables, però aquí el tenim, amb un marge de gairebé tres partits amb la zona vermella acabada la jornada 30. I tractant de tu a tu el tercer classificat de la Lliga.

La sort també juga

Els gironins, després d’una bona primera part en què no només van mantenir a ratlla el potencial visitant, sinó que també van portar la iniciativa, van abraçar el premi del gol al límit del descans. Va ser afortunat, sí, perquè se’l va fer Pau Navarro en pròpia porteria intentant desviar una centrada d’Arnau. Fins i tot en això el Girona no és igual: fa uns mesos, aquesta pilota ni de conya hauria tocat la xarxa. Però així són les dinàmiques. I és el que té la insistència, que et reconeix quan li ve de gust. El que també és segur és que si s’hagués rendit, no estaria sentint l’alegria actual.

Perquè s’ha sobreposat a tantes adversitats que sembla mentida veure’l dempeus amb aquesta seguretat, just quan ha sonat la sirena que marca l’inici del tram decisiu de la Lliga. La lesió de Vanat al minut 10 i la de Blind a les acaballes del partit, en són dos més, de contratemps. Ja no ve d’un, va pensar Montilivi, que s’ho va agafar amb les preocupacions justes veient la bona evolució d’un equip que va respirar en dues accions molt semblants de Vitor Reis, que va aparèixer en el moment oportú per desviar el perill de Mikautadze i Gerard Moreno.

De fet, els gironins van fregar el segon, bastant més que no el Vila-real la possibilitat d’empatar. Especialment en un tram curt de la segona meitat, en què Ounahi, Tsygankov, Abel Ruiz i Witsel van tenir ocasions de sobres per ampliar l’avantatge. Per a o per b, la cosa va mantenir la intriga fins al final, quan Montilivi va celebrar una victòria que l'apropa més que mai al gran objectiu de la temporada. No era fàcil, però Míchel ho tornarà a fer.