Acollir un infant és un gran repte emocional. Encara que hi hagi il·lusió i ganes, sorgeixen pors, dubtes i inseguretats. Actualment, a Catalunya hi ha 1.256 infants menors de sis anys tutelats per la direcció general de Prevenció i Protecció de la Infància i l'Adolescència (DGPPIA) i només 787 famílies en la modalitat d’acolliment de família aliena. Davant d’aquest context, la voluntat de la Mari Carmen Ruiz i el José Perea va ser clara: acompanyar i donar una segona oportunitat de vida a aquests infants, perquè puguin créixer en un entorn sa. Sota aquesta premissa, fa set anys van decidir convertir-se en família d’acollida. 

“Quan vaig arribar a la família d'acollida, tot era nou. Tenia molta més llibertat, podia fer moltes més coses que en un centre. Que m’acollissin va ser com un regal, sempre ho diré”, explica Laura Frau, infant d’acollida des de fa 12 anys. La seva família biològica no se'n podia fer càrrec, així que amb 6 anys, els servei socials la van derivar a un centre d’acollida gestionat per la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), que és un organisme de la Generalitat que s'encarrega de vetllar pels menors d'edat als quals els falten referents familiars que se'n puguin fer càrrec.

Final feliç per a la parella que fa tres anys va acollir un nadó quan només tenia 11 dies de vida. La família, que té tres filles més, es va comprometre a fer una acollida d'urgència, que té un termini d'uns sis mesos, però la convivència amb el menor s'ha perllongat fins avui. Com que ja s'havia generat un vincle emocional, la parella volia que el menor continués vivint amb ells de manera definitiva, però una altra família va iniciar un procés per adoptar-lo i tot plegat va acabar als tribunals. En aquell moment la Generalitat va frenar cautelarment el procés d'adopció per valorar el cas i ara, finalment, la parella ha aconseguit l'adopció.

La creació d’una família reconstituïda requereix, per part de les dues persones adultes que la creen, dosis enormes de serenitat, de suport mutu, de paciència, de temps, de deixar molt clar i amb formes comprensibles per als fills que hi ha el mateix amor cap a ells en la nova situació familiar. El temps afavoreix l’acceptació de les noves famílies reconstituïdes, especialment si l’entorn familiar i d’amics hi ajuda. En molts casos, tot s’acaba posant al seu lloc, però no sempre.

La setmana passada va ser notícia l'abandonament d'un nadó que no arribava a dos mesos al mig del carrer, al barri de Sants de Barcelona. L'havien deixat en una bossa. És un cas extrem que fa visible una realitat dura: hi ha molts infants als quals els seus pares biològics no tracten bé o no saben com tractar. Nens mal atesos, en situacions límit. Això està passant ara i aquí, a Catalunya. Què n'hem de fer? ¿Estem preparats, com a societat, per donar aixopluc a aquests nens i nenes? Fa prou l'administració? Què fem tots nosaltres?