Abans de separar-se, el Raül (nom fictici per mantenir-lo en l’anonimat) veia molt de potencial a les aplicacions de cites i tenia ganes de provar-ho. Un cop ha tingut l'oportunitat, no les ha fet servir i està “lluny” de fer-ho. Vol no passar tantes hores davant del mòbil i endinsar-se en aquest món va, precisament, cap a l’altra direcció. La veritat, però, és que no les ha trobat a faltar. “He conegut gent que m’ha interessat i gent a qui he interessat”, afirma quan explica com ha gestionat aquesta nova situació. Confessa, també, que poder-ho experimentar li ha resultat una “motivació sana i bona”.

Un nou amor pot consumir els nostres pensaments, sobrecarregar les nostres emocions i, a vegades, fer que actuem de manera estranya. “La gent sospira per amor, viu per amor, mata per amor i mor per amor –assegura Helen Fisher, investigadora de l'Institut Kinsey de la Universitat d'Indiana–. És un dels sistemes cerebrals més potents que ha desenvolupat l'animal humà”. Els científics han estudiat què passa en els nostres cervells quan estem en aquests primers i embriagadors dies d'enamorament, i si realment pot alterar la nostra manera de pensar i actuar. Els resultats demostren que les lletres de les cançons i les històries dramàtiques no són producte d'una exageració: un amor nou pot trastornar-nos.

Si aquest 2025 vostè no ha estat infidel, és possible que la seva parella sí. Almenys això es desprèn de les dades que ha fet públiques el portal de cites extraconjugals i no monògames Gleeden, que assegura que el gener és el mes en què es produeixen més infidelitats de tot l'any. Aquesta plataforma d'origen francès compta amb més de 12 milions d'usuaris al món i registra un augment d'activitat superior al 450% a principis d'any. "Les parelles han estat molt temps juntes al desembre, cosa que pot acabar afectant la seva relació si no està ben gestionada", explica Silvia Rubíes, responsable de comunicació de la plataforma.

Fa més de deu anys que Teresa Baró va publicar La gran guia del lenguaje no verbal. Durant aquest temps hi ha hagut el boom de les xarxes, s’han multiplicat les apps per lligar i s’ha normalitzat fer videoconferències a la feina. Per això presenta una reedició del llibre en què dona claus per ser conscient del que diem quan no parlem. 

L’estiu sol ser una època per relaxar-se, estar amb els amics, la família i també la parella. Desconnectar de la vida laboral també ens pot servir per reconnectar amb qui compartim gran part de la nostra vida. Però no per a tothom. Hi ha parelles que tenen horaris que no quadren o que pel calendari escolar no poden coincidir a l’hora de fer vacances. Com afrontar uns mesos d’estiu sols?

Una amiga meva, terapeuta de parelles, em va venir a veure després d'una llarga setmana. Es va enfonsar al sofà, va tancar els ulls i em va dir: "Saps quina frase m'agradaria prohibir que diguessin les parelles? «Això no ho he dit mai»". És una frase, em va confessar la meva amiga, que escoltava gairebé totes les setmanes. I un cop que algú ho diu, tota la sessió generalment es converteix en una discussió sobre el que la persona va dir o no.

La decisió de l’artista Alicia Framis de casar-se amb un holograma creat a partir de la intel·ligència artificial ha suscitat moltes burles. No té gaire sentit, però, entrar a valorar aquest projecte des d’una perspectiva que esquivi la transgressió i la voluntat d’exploració artística que li és inherent. És evident que, deixant de banda els mecanismes de provocació i les excentricitats que sovint són inseparables del món de l’art, Framis cerca reflexionar sobre unes qüestions que transcendeixen l’anècdota individual per repensar conceptes com la companyia, la connexió intel·lectual i emocional, la parella.

Es pot atribuir a la variabilitat en l’educació sexual, als instituts i fins i tot a les facultats de medicina o al fet que a molts adults els resulti difícil parlar de sexe amb la persona que els sol veure nus. Sigui quin en sigui el motiu, quan es parla de sexualitat i desig sexual les creences falses són moneda corrent. “Hi ha tants mites...”, diu Laurie Mintz, professora emèrita de psicologia a la Universitat de Florida especialitzada en sexualitat. A més, afegeix, “fan molt de mal”.

Un dels continguts que té més èxit a l’especial Ara Estiu és la secció Com ens vam conèixer, de Selena Soro. Aquest és el segon any que l’ARA aprofita l’estiu per aproximar-se a diferents formats de parella, alguns protagonitzats per persones famoses i altres per anònimes. En una època en què les etiquetes proliferen més que mai, és reconfortant comptar amb un contingut que sembla néixer d’una curiositat desprejudiciada, oberta, tolerant. Les històries d’aquesta secció compten amb un nombre significatiu de lectors i amb pocs detractors. Aquest també és un símptoma positiu: les persones que llegeixen la secció potser valoren la valentia o la gosadia de qui s’exposa a fer pública, i a més de manera necessàriament sintètica, una vivència molt íntima.

He confirmat que el meu fill de 15 anys és un cavaller errant, antiquat, un senyor que cerca entregar-se a un amor formal i assossegat, ben diferent dels amics i companys que l’envolten. Ho he confirmat perquè ja hi havia percebut senyals, com quan la seva primera al·lota el va deixar per un altre i ell va anunciar de manera solemne: “No m’enfadaré, perquè ja he perdut una núvia i no estic disposat a perdre una amiga”. Si algú t’amolla això amb poc més de 13 anys, ja pots intuir que hi ha un cor ben novel·lesc bategant al seu pit. També sents que enviar la persona que et va posar les banyes ràpidament a la merda tal vegada va ser el camí més fàcil. I et demanes com pot ser que un metre i mig d’ésser humà doni unes mostres de maduresa que tu no has tingut en la vida.

Sofà, manta i sèrie. Aquesta tríada és una combinació habitual en moltes llars després de sopar. És un moment de relaxació i hi ha parelles que el tenen com a pauta diària. Amb l’aparició de Netflix va canviar la manera de veure sèries: es va fer més habitual i més intensiva, i va degenerar fins i tot en maratons de capítols. Malgrat que moltes parelles creuen que el moment d’encendre Netflix –o una altra plataforma– i posar-se una sèrie és una activitat que reforça la intimitat amb el seu company o companya, els terapeutes alerten que no sempre és ben bé així.

Vaig decidir comprar un cadell. Per preparar-me, vaig fer un full de càlcul amb totes les característiques que buscava en un animal: que no deixés anar pel, que fos amistós, que passegés content i que bavegés el mínim possible. Vaig parlar amb amics amants dels gossos, vaig fer recerca sobre ensinistradors i vaig llegir el llibre Dog Training Revolution. El que no vaig fer va ser consultar-ho amb el meu marit. Al meu marit li agraden els gossos, però durant els més de 20 anys que fa que estem junts ha insistit molt que no hi havia manera que un gos encaixés al nostre apartament, a la nostra família o a les nostres vides. Ja teníem dos fills i un gat (totes idees meves també), i segons la seva opinió, ja havíem superat la nostra capacitat màxima.

El meu marit i jo tenim una discussió recurrent des que Bill Clinton era president dels EUA. Ell té el costum de treure's els mitjons i deixar-los a prop (només a prop) del cistell de la roba bruta. Li pregunto per què no aconsegueix arribar fins al cistell. Ell es pregunta per què haig de convertir un tema tan trivial en un problema. Després comença la baralla que es repeteix des de fa dècades. Una altra és sobre com posem els plats al rentaplats.

Em falten dits per comptar les vegades que m'han preguntat com és créixer amb dues mares. Els primers cops, quan era més petita, no sabia ben bé què contestar. Què havia de dir? Era la meva normalitat, era el que sempre havia conegut. Mai se'm va ocórrer preguntar a ningú com era créixer amb un pare i una mare perquè d'alguna forma creia que ja ho sabia, ho havia llegit als contes i ho havia vist a les pel·lícules. Quan jo anava a l’escola encara no hi havia famílies LGTBIQ+ als llibres o a les sèries i, potser perquè vivia en pobles petits, no coneixia cap altra persona –a part de la meva germana– que tingués una família diferent. Així és com em sentia aleshores: la meva família era diferent, sí, però no era estranya, era la meva família.

El dret civil català considera com a parella de fet les persones que conviuen amb un vincle afectiu anàleg al del matrimoni durant almenys dos anys o amb un fill en comú, sense necessitat que hi hagi cap altre document entremig. Ara bé, l'opció de passar pel notari, d'inscriure's al registre únic de parelles de fet o d'optar per un matrimoni civil o religiós sí que pot comportar diferències a l'hora d'accedir a determinats drets, sobretot pel que fa a la possibilitat que un dels dos membres de la parella pugui cobrar la pensió de viudetat després que l'altre falti. L'accés a aquesta prestació el regula la Seguretat Social i, per tant, queda fora del nostre Codi Civil. Això i una jurisprudència amb contradiccions és el que ha deixat als llimbs milers de ciutadans, com el cas de la Sílvia, que després de 16 anys de relació i un fill en comú no hi ha tingut dret, com explicava a l'ARA. Però hi ha altres situacions que poden plantejar dubtes:

L'escola a la qual han d'anar, les extraescolars que han de fer, les hores d'arribada a casa quan són adolescents, a quina edat comprar-los el mòbil o quins límits i com posar-los poden ser font de conflicte dins de la parella a l'hora d'educar els fills. La criança està plena de divergències, i els progenitors han de trobar el punt en comú per evitar que els arguments de la parella es polaritzin i la relació se n’acabi ressentint a la llarga.