Fins fa poc més d’un any, la renda bàsica universal (RBU) era una de les propostes que estaven al centre del debat pel que fa a polítiques socials innovadores. La seva universalitat generava divisió: els favorables la consideraven una política transformadora i interessant precisament per aquest factor, mentre que els detractors esgrimien que les prestacions socials han de discriminar positivament segons els ingressos. El govern de Pere Aragonès es va fer seva la universalitat i va impulsar un projecte pilot sobre la renda bàsica, encarat a un grup reduït de persones per poder estudiar fins a quin punt pot millorar la vida de les persones que la reben. Tot i que una de les condicions d’ERC per donar suport a la investidura de Salvador Illa era justament mantenir aquesta prova pilot, a hores d’ara el projecte està aturat, segons expliquen diverses fonts a l'ARA.

En precampanya electoral tot s'hi val per diferenciar-se, i la manera com es formulen algunes propostes semblen hams per temptejar quants vots es poden pescar. Una de les que va captar l’atenció de la premsa consisteix a donar 20.000 euros en concepte d'herència bàsica universal als nois i noies quan facin divuit anys. No és una idea original del partit de Yolanda Díaz, sinó que té l'origen a finals del segle XVIII de la mà d’un polític anglès, Thomas Payne; recentment, aquesta idea ha estat recuperada per economistes contemporanis que treballen les desigualtats econòmiques, com ara Piketty i Atkinson.

"La solució més senzilla per repartir la riquesa és l'herència per a tothom". Així s'expressava fa un parell d'anys l'economista francès Thomas Piketty en una entrevista a Le Monde. Piketty, que ha estat i és un referent per a una bona part de l'esquerra –en el cas espanyol destaquen els vincles amb Podem i, després, Sumar–, defensava així la seva proposta d'herència universal.

El que per a les entitats socials és una de les grans apostes d’aquest mandat del govern català per posar a prova una nova eina de lluita contra la pobresa potent i transformadora, capaç d’impulsar un gir en el sistema fiscal per redistribuir millor la riquesa i fer possible una major justícia social, avui està en el punt de mira del joc partidista al Parlament. En l’aprovació dels pressupostos divendres de la setmana passada va caure la partida prevista per al pla pilot de la renda bàsica universal (RBU) a Catalunya, i ara cal veure d’on sortiran els 40 milions d’euros que s’hi han de destinar aquest any.

No és que em mami el dit sobre la política de partits i sobre les lògiques que expliquen les aliances i els combats parlamentaris o les preses de decisió –també la deixadesa– governamentals. No cal haver estat dins de l’olla, ni ser procliu a les interpretacions conspiratives, per poder intuir més coses de les que expliquen oficialment els respectius assessors de comunicació. A la política sempre se li ha pogut aplicar amb molta exactitud el conte de Hans Christian Andersen El vestit nou de l’emperador.

Els pressupostos de la Generalitat tiren endavant, però sense l'aval per posar en marxa el pla pilot per la renda bàsica universal (RBU), després que socialistes i Junts s'hagin oposat a la votació d'aquest divendres, i es deixa en l'aire què farà el Govern d'Esquerra amb una qüestió que havia pactat amb la CUP per a la investidura de Pere Aragonès. El director de l'oficina del pla pilot és el sociòleg Sergi Raventós, que fa dècades que planteja els beneficis d'implementar una prestació sense condicions per lluitar contra la pobresa.

La setmana passada la comissió d’economia del Parlament de Catalunya va aprovar una esmena dels socialistes per eliminar el pla pilot de la renda bàsica universal dels comptes pressupostaris. Paral·lelament, partits i governs de diferents colors assenyalen les virtuts de l’avaluació de polítiques públiques i de la importància d’entendre l’impacte que generen. Això és motiu d’alegria, ja que denota un canvi cultural, lent però constant, en la manera d’entendre les polítiques públiques. No obstant això, les entitats que ens dediquem a l’avaluació de polítiques públiques ens trobem molt sovint que no podem efectuar aquesta avaluació de l’impacte que ens demanen, ja que o bé no s’han recollit les dades necessàries o bé la política s’ha implementat de manera que és difícil aïllar-ne l’efecte.