A Cambrils, fa 10 anys, els pagesos de Verdcamp Fruits no se’n sabien avenir. Els seus camps de síndria patien sistemàticament plagues de pugons. Per combatre-les, els tractaven amb fitosanitaris intensivament i de manera repetitiva, sovint cada setmana, i res. No tan sols no aconseguien controlar-les, sinó que la situació semblava empitjorar. I per si no tenien prou maldecaps, l’aparició de la plaga coincidia amb un moment crucial per a aquesta fruita, el de la pol·linització.

Vaig ser al tall de Gurb, de la pagesia, durant tot el dia, gràcies a aquest diari, que m’hi va enviar. Per aquesta causa he pogut parlar amb ramaderes, pagesos, tractoristes, advocats, veterinàries... Escoltant, allà a la carretera, vaig entendre moltes coses. De tots els eslògans que hi havia als tractors, el més evident, per lògic, era “el cistell de la compra, la teva arma”. 

La revolta pagesa d’aquests dies passarà a la història com un senyal d’atipament d’una societat que compleix amb tot el que li diuen però no arriba a final de mes, juga amb una mà lligada a l’esquena i a sobre té la sensació que la gent cada dia importa menys als governants (i és una sensació basada en fets reals), i que no sempre té en compte que la política és més impotent amb l'economia cada dia que passa. 

La imatge dels camps amb llargues fileres d’arbres perfectament alineats i farcits de taronges sense que ningú les culli és difícil de pair. Les taronges més madures van caient a terra i es van podrint sense que el pagès en tregui cap profit. I, de fons, la mateixa cantarella: surt més a compte importar les taronges de Sud-àfrica que menjar-se les d’aquí. Però ¿això és realment cert?