L'auge de narratives d'extrema dreta és un dels fils conductors del nou Anuari Mèdia.cat, que s'ha presentat aquest dimarts. L'informe, editat des del 2011 pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i que enguany celebra 15 anys d'història, recopila anàlisis i reportatges que tracten qüestions com l'aparició de pòdcasts que criminalitzen un suposat pensament woke, l’auge de l’elit tecnoreaccionària i l’accés dels pseudoperiodistes a les institucions.

Li diu l'Oye Sherman (Maria Rovira) a l’Àlex Gutiérrez que “qualsevol cosa que diguis de pur sentit comú és woke”. De fet, només fent servir la primera part del subjecte de la frase ja es podria titular un article, i fins i tot un llibre sencer: “Qualsevol cosa que diguis”.

L'autor de la comèdia negra Genets de la justícia torna a aliar-se amb l'actor Mads Mikkelsen per construir una altra barreja desconcertant de gèneres fílmics i tons. Els protagonistes del relat són dos germans que semblen extrets de pel·lícules diferents: l'Anker és un home dur que pertany a un thriller criminal, mentre que l'ultrasensible Manfred podria habitar un drama sobre els reptes del trastorn de l'espectre autista. El Manfred ha custodiat el botí d'un atracament mentre l'Anker era a la presó, però, quan tots dos es retroben, el primer afirma que ell és John Lennon i que no sap res d'uns diners amagats.

El mes de desembre de 1935 Jaguar va presentar a Londres el seu primer cotxe, anomenat SS Jaguar Type 00. 90 anys després la marca britànica viu un dels moments més incerts de la seva història, amb un reposicionament comercial que genera més dubtes que certeses i uns plans de desenvolupament i electrificació que ni el gran públic ni la premsa especialitzada han acabat d’entendre.

“L’extrema dreta representa la reacció contra una esquerra woke que potser ha anat massa lluny”. Aquest lloc comú normalment no s’utilitza per introduir un debat sobre l’esquerra i els reptes que afronta, com ara el de reconciliar la defensa de les identitats individuals i la universalitat, o com el debat al voltant de la importació acrítica de conceptes provinents d’un postmodernisme anglosaxó que no sempre copsen la complexitat de la nostra societat. Ans al contrari, quan un sent aquesta reflexió, el que vindrà després és una caricatura feta pel broc gros de l’esquerra contemporània que consolida una potent idea instrumental en l’ascens de l’extrema dreta: l’existència d’una suposada hegemonia cultural (el que l’extrema dreta en diu marxisme cultural) d’una esquerra condescendent i autoritària que imposa al ciutadà mitjà una nova moralitat antinatura a través del sedàs de la correcció política. Més enllà dels youtubers i influencers, hi ha una sèrie d’opinadors als mitjans tradicionals, disfressats d’enfants terribles encara que sovint passin de la seixantena i tinguin les vides resoltes des de fa anys, que es queixen que la llibertat és amenaçada pel wokisme. És habitual que els mateixos que fan escarni dels “ofendiditos woke” vegin una ofensa insofrible en el fet que una feminista els esmeni la plana o que algú els suggereixi alguna fórmula de “neollengua inclusiva”, pretenent convertir, sovint en pro d’un narcisisme exasperant, les seves petiteses quotidianes en la prova definitiva que hi ha raons legítimes per rebel·lar-se contra un suposat jou woke i bonista que atempta contra la seva llibertat.

Pensem que amb les astracanades de Trump estem descobrint Amèrica de nou, la que hi havia oculta rere les il·lusions del Partit Demòcrata i de Hollywood, però potser estem descobrint els nostres propis límits. El que més m’ha impactat els últims mesos no han estat les ocurrències del POTUS o del seu estrafolari mentor, Elon Musk, sinó el boicot del públic en general a la nova pel·lícula de Disney, Snow White. La reposició ja no ens indica el canvi de valors des del 1937 fins avui, sinó quants canvis de valors més som capaços de tolerar. Perquè ara no és Trump qui proposa una involució: ara és el mateix públic. I el que més em preocupa és que jo, possiblement, m’hi incloc.

Els darrers dies he llegit en aquest diari diversos papers referits a l'univers woke, la cultura de la queixa, etc. Sense ànim de polemitzar –fa temps que no tinc cap interès a tenir raó, ni en això ni en res–, sí que m'agradaria fer algun aclariment en forma d'apunts, que naturalment són discutibles.

El terme woke és una arma llancívola en mans de l'extrema dreta des de fa anys. Donald Trump, Elon Musk o Javier Milei el fan servir sense complexos per carregar contra un sector de l'esquerra que, a parer seu, pretén fer passar les minories per davant de les majories. L'ús de woke en un sentit pejoratiu també ha aterrat a Catalunya. El PP, Vox i Aliança Catalana –i les xarxes socials– l'han adoptat per desqualificar polítiques en defensa dels col·lectius LGBTI i racialitzats que, a Catalunya, s'han posat en marxa quan han governat Esquerra, des de la Generalitat, i els comuns, a l'Ajuntament de Barcelona. Fins i tot Junts s'ha sumat al carro i a l'esborrany de la seva ponència política va arribar a plantejar la necessitat de batallar contra el "pensament woke" –la militància ho va esmenar i, a la versió final, hi apareix la paraula bonisme–. Per què?

Woke ha esdevingut l’insult preferit de les noves dretes extremes, de Trump a Ayuso. Si et preocupen les desigualtats socials i les discriminacions per motius identitaris –sexistes, racials, lingüístics o el que sigui–, ja has begut oli. Ets woke, un ingenu, un pària a qui t’han menjat el coco uns radicals comunistes i que no sap de què va la vida. La vida va de sortir-se’n, de poder, de la llibertat per fer el que et doni la gana. Els pobres s’han d’espavilar i els diferents, començant pels immigrants, només han vingut a tocar els daixonsis i aprofitar-se del nostre bonisme. Quina és aquesta mandanga de preocupar-se tot el dia per les minories? I les majories, què? I els normals, què?

1. ¿Un suposat ultraliberal que basa la seva política econòmica en implementar mesures ultraproteccionistes, fixant aranzels a tort i a dret? ¿Un suposat aïllacionista que enfronta el seu país a mig món i vol remenar les cireres en tots els conflictes existents? ¿Un suposat ultraconservador que ha portat una vida de bohemi faldiller, que és al·lèrgic a la religió i que no té cap respecte per les tradicions institucionals dels Estats Units? ¿Un suposat multimilionari que es passa el dia pidolant a multimilionaris de debò per obtenir fons destinats a la seva campanya? ¿Un suposat ultrapatriota que no vol pagar impostos? ¿Un suposat obsés de la seguretat que fonamenta la seva acció política en imprudents cops de volant, decisions erràtiques i agendes caòtiques? ¿Un suposat defensor de les arrels europees dels Estats Units que no vol saber res dels seus avantpassats alemanys? ¿Un suposat representant de les classes populars que viu envoltat de luxes? ¿Un suposat antisistema que ha basat totes i cadascuna de les decisions que l'han portat a ser on és en saber endinsar-se al mateix cor del sistema? Etcètera, etcètera, etcètera. "Ex contradictione quodlibet" és una expressió escolàstica que al·ludeix a una regla lògica derivada. Si fa no fa vol dir que partint d'una contradicció es pot arribar a qualsevol afirmació, per estranya que sigui. L'expressió, encunyada en algun remot scriptorium monacal quan es provava de deglutir Aristòtil, té ara una actualitat extraordinària, com acabem de veure. En efecte: a partir de contradiccions, qualsevol cosa, inclosa la més absurda que puguem arribar a imaginar. 

1. L'arriscada aventura de recompondre l'URSS, és a dir, la darrera versió de l'imperialisme rus, va pel bon camí. Vladímir Putin ha demostrat que l'important no és la força de la qual disposes, sinó la feblesa de l'enemic a abatre, que per descomptat no és només Ucraïna, sinó tota l'àrea d'influència en disputa amb la Unió Europea. Malgrat ser el país més extens del món, però, Rússia té un PIB semblant al d'Espanya. La guerra ha mostrat, a més, que disposa d'un armament obsolet, en alguns casos de la dècada del 1980. Tot i així, és previsible que l'any 2025 no pateixi cap daltabaix, ans al contrari. La seva economia no s'ha enfonsat com preveien a Brussel·les quan va iniciar la seva nova expansió cap a l'Oest. De fet, aquesta pressió no ha fet més que començar, com s'ha vist en la intromissió en els processos electorals d'alguns dels seus antics països vassalls durant la Guerra Freda. La puixant extrema dreta europea és obertament pro Putin, i l'extrema esquerra també. Els primers actuen així per una raó (la defensa dels valors tradicionals, l'autoritarisme...) i els segons per una altra (l'aversió a l'OTAN, la nostàlgia del paradís comunista...) però al final acaben confluint fatalment en aquesta i moltes altres qüestions. Tot plegat ens porta de patac a mirar als ulls de la nostra pròpia decadència, la de la Unió Europea.

Tot allò que passa per pensament crític, ho és? Podria ser que haguéssim arribat a un punt on la major part d’allò que s’entén per pensament crític actués, sense adonar-nos-en, de manera social o políticament conservadora? I, al contrari, un pensament conservador, tradicional, podria considerar-se veritablement crític en un context social on tot el que sembla valuós es presenta com a transgressor, rupturista, disruptiu, original, trencador, innovador o provocador?

El 1925, uns mesos abans que Hitler publiqués el Mein Kampf, Thomas Mann ja descrivia el nazisme com "una religió popular pagana" i "una barbàrie romàntica". Aquell mateix 1925 sortia El procés de Kafka, on Josef K. alertava: "Aquí la mentida es converteix en l’ordre mundial". El feixisme és la política de la mentida. Ho anota Rob Riemen a l’assaig L’art d’esdevenir humà, publicat a Arcàdia en traducció d’Auke Oosterhoff. El mateix autor ja ens va advertir a Per combatre la nostra època que els ultrapopulismes d’avui són hereus directes del feixisme.

Aquesta setmana s'ha fet viral als EUA un vídeo on la periodista Briahna Joy pregunta a la seva convidada, l'escriptora conservadora Bethany Mandel, quin és el significat de la paraula woke, a la qual no para de fer referència durant tot el seu discurs. Mandel, sorpresa per la pregunta, es queda en blanc i, després d'adonar-se que "aquest és un d'aquells moments que es fan virals", en fa una definició molt ambigua: "És una cosa molt difícil de definir... Vindria a ser la idea que hem de reconstruir la societat de tal manera que creem jerarquies d'opressió... ho sento, és complicat d'explicar".