Feia quaranta anys i mig que l’opereta més cèlebre de Johann Strauss II (sí, l’autor d’El Danubi blau) no pujava a l’escenari del Liceu. Ara, Die Fledermaus (El ratpenat) ha tornat a desplegar les ales al teatre de la Rambla en una versió semiescenificada; és a dir, amb moviment i actuació per part dels cantants però sense escenografia, i amb la formació orquestral (Les Musiciens du Louvre) dalt de l’escenari i amb la direcció musical de Marc Minkowski.

Després de setze anys d’absència, Manon ha tornat al Liceu. Però el record de la producció de David McVicar (2007) romandrà en la nostra memòria, perquè el muntatge d’Olivier Py no ens el fa oblidar, més aviat al contrari. L’espectacle, produït entre Ginebra i l’Opéra-Comique de París, peca de gèlid i usa imatges i recursos gratuïts, que no escauen al drama originari de la novel·la de l’abbé Prévost. El problema no és el canvi de context històric, sinó el conflicte dramàtic, sense convicció i amb errors de manual, tant des del punt de vista de la literalitat del llibret (mal menor) com de la dramatúrgia musical de la partitura de Massenet. I aquí és on rau el problema. A més, la història no s’explica bé i es presta a diverses confusions per diverses incoherències del muntatge.

“Manon és una obra mestra del repertori líric francès, l’apoteosi de la sensualitat, i no es representa tant com es mereix”, diu el director Marc Minkowski sobre l’òpera de Jules Massenet que es va estrenar a l’Opéra-Comique de París el 1884 i que adaptava la novel·la de l’abat Prévost Història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut (1731). La tragèdia de Manon torna ara al Liceu en una producció amb direcció escènica d’Olivier Py de la qual es faran onze funcions del 20 d’abril al 3 de maig, amb direcció musical de Minkowski, que ja va dirigir aquest mateix muntatge a Bordeus el 2019. A Barcelona, totes les representacions estaran dedicades a la memòria de Victòria dels Àngels, coincidint amb el centenari del naixement de la soprano barcelonina, “que va fer una creació de llegenda a Manon”, tal com recorda el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar.