Cap cineasta francès havia gosat fins ara adaptar al cinema L'estranger d'Albert Camus, potser per respecte a aquesta obra referencial de la literatura moderna que s'articula des d'una subjectivitat alienada de les formes de socialització convencionals, una perspectiva difícil de traduir a la gran pantalla. François Ozon ens trasllada a l'Algèria ocupada pels francesos mitjançant un blanc i negre estilitzat que l'ajuda a reconstruir una idea idealitzada en l'imaginari francès d'aquell període colonial. És en aquesta imatge tan bella com falsa que inscriu el seu protagonista, Meursault, el jove que desestabilitza aquesta aparença de normalitat quan assassina un noi àrab per un presumpte cop de sol.

No és casual que Pilar Palomero comencés a pensar en Los destellos durant el confinament, quan la possibilitat de morir semblava tan propera i quan els protocols pandèmics van fer que tanta gent morís lluny del seus éssers estimats, sense rebre l’escalf ni la carícia d’amics, fills o parelles. La pel·lícula que la directora aragonesa –i establerta a Barcelona– ha estrenat aquest diumenge a Sant Sebastià posa en valor, precisament, la importància de morir bé, i d’acompanyar els que estimem en aquest procés. No és un relat morbós ni lacrimogen, sinó una lliçó magistral de vida que ens recorda la importància dels vincles i de tot el que deixa en nosaltres haver estimat algú, fins i tot quan la vida ens separa.

François Ozon denunciava fa cinc anys els abusos a menors dins l'Església catòlica a l'emotiva i solemne Gràcies a Déu. A Mi crimen, que aquest dijous ha inaugurat el BCN Film Fest, el detonant argumental són els abusos d'un productor a una jove actriu. Però en un gest quasi atrevit, la nova pel·lícula del francès no és un drama seriós i conscienciat sobre el Me Too sinó una farsa càustica i esbojarrada, una screwball comedy que s'emmiralla en les del Hollywood clàssic i s'ambienta en la França del 1935, on una actriu en la ruïna és acusada de l'assassinat del productor que unes hores abans havia intentat fer-li un càsting de sofà a l'estil Weinstein. Tanmateix, el que sembla una història clàssica de fals culpable fa un gir inesperat quan l'actriu reconeix el crim i es pren el judici com una oportunitat per demostrar el seu talent interpretatiu i denunciar l'opressió de les dones a la societat francesa.