Cultura 12/03/2021

Pilar Palomero: "Ser mare soltera era un estigma el 1992 i ho continua sent ara"

6 min
La cineasta Pilar Palomero

BarcelonaArribar i moldre. Amb la seva primera pel·lícula, Las niñas, Pilar Palomero va triomfar primer al Festival de Màlaga i després als premis Feroz, els Forqué i als Goya, d'on la setmana passada es va endur els premis a la millor pel·lícula, direcció novella, guió original i direcció de fotografia. Els Gaudí, on està nominada en 13 categories, podrien ser l'últim capítol de la trajectòria triomfal d'aquesta pel·lícula ambientada a la Saragossa del 1992, en què una nena comença a descobrir que les coses no són com li han explicat la seva mare ni les monges de la seva escola.

Tu que ets narradora, on diries que comença la història amb Las niñas? Quina és la primera escena del teu viatge amb la pel·lícula?

— Potser el moment en què recupero el meu antic quadern de religió i veig els dictats que les monges ens feien copiar. En aquella època ens estàvem traslladant de casa i també va aparèixer una carta que havia escrit la meva germana a Jesús, en què li preguntava coses com si tornaria a néixer com a Déu o com a pobre. Tot plegat em va fer pensar en l'educació tan estranya i repressiva que havíem rebut, i que tanmateix tingués dedicatòries de final de curs com “Vayas donde vayas ponte bragas” o “Si no beus, no fumes i no folles per què vius, gilipolles”. Teníem un bon embolic al cap. Una altra primera escena podria ser la del cor, que surt a la pel·lícula. Las niñas no és autobiogràfica però això sí que em va passar: no em deixaven cantar al cor perquè no ho feia bé, però m'obligaven a ser-hi i moure els llavis com si cantés. Hi va haver un temps que ho vaig passar molt malament a l'escola. Però gràcies a això he pogut fer la pel·lícula.

I quina t'agradaria que fos l'última escena d'aquesta història?

— Potser és molt demanar, però que d'aquí cinc, deu, vint anys se segueixi veient la pel·lícula, que no quedi oblidada en un calaix; perquè això voldrà dir que la pel·lícula té algun valor i ha transcendit.

En el cinema espanyol i català ja hi havia molts retrats femenins d'infància i joventut, però no fets per directores com està passant últimament.

— Això ho vaig trobar a faltar molt mentre investigava i buscava referents. No hi ha pel·lícules sobre la preadolescència de les dones, i les que hi ha tenen un punt de vista molt masculí. Tenia ganes que això ho expliquéssim nosaltres partint de l'experiència pròpia, que sempre té més autenticitat.

Fa un any, amb el confinament i el tancament dels cinemes, l'estrena de Las niñas va saltar pels aires. No era clar quan veuria la llum ni en quines condicions. ¿Vas témer pel futur de la pel·lícula?

— Sí, totalment. Intentava no pensar-hi perquè tampoc no podia fer-hi res, però era inevitable. A més de la preocupació per la situació de la pandèmia, no parava de donar-hi voltes, a què passaria amb la pel·lícula, si s'arribaria a estrenar en sales o si aniria directament a plataformes... O ni tan sols això. Vaig arribar a pensar que no la veuria ningú. La incertesa era absoluta i no podíem fer res més que esperar, ser pacients i creuar els dits.

Quina reacció t'ha arribat del públic de la teva generació, els que també eren nens a principis dels 90?

— Molta gent, més de la que podia esperar, s'han sentit molt reconeguts en la pel·lícula, homes i dones, alguns que ni tan sols havien anat a escoles religioses. Però també hi ha hagut gent més jove molt sorpresa amb aquesta Espanya del 92 que ells no van viure. I també hi ha gent que qüestiona el retrat que fa la pel·lícula i assegura que les coses no eren així el 1992. És llavors quan m'adono de la feina que queda per fer i la quantitat de gent que no vol veure les coses i acceptar que hi ha més realitats que les que viuen ells.

Aquesta tensió entre la teòrica modernitat d'un país i la seva realitat no pot estar més d'actualitat.

— Jo també ho sento així i crec que és el que fa que algunes persones connectin i d'altres se sentin ofesos. Aquest debat és potser el millor que pot aportar la pel·lícula. I no és només el tema de l'educació religiosa, també el de les famílies monoparentals. Ser mare soltera era un estigma el 1992 i ho continua sent ara. En realitat he rebut molt d'amor per la pel·lícula, però també he pogut constatar que hi ha mentalitats que continuen instal·lades en la negació.

També està ambientada al 1992 El año del descubrimiento , que parla d'uns temes que, des d'un punt de vista sociològic, tenen molt a veure amb Las niñas. Sembla que en el cinema també ha arribat l'hora de qüestionar el relat oficial de la història recent d'Espanya.

— M'agrada molt El año del descubrimiento i és significatiu que tant Luis López Carrasco com jo haguem reflexionat i qüestionat en paral·lel la suposada modernitat o eufòria de l'Espanya del 92. És curiós perquè ens coneixem de fa temps, ja que tots dos vam estudiar a l'Ecam [l'Escola de Cinema de Madrid], ell a direcció i jo a fotografia. Però crec que la seva pel·lícula és molt més política. Las niñas també té aquesta reflexió i és molt important, perquè la visió del món que tenia de petita no me l'havia transmès només l'escola, sinó la societat en general, però la pel·lícula parteix d'emocions més íntimes i tot està explicat des d'un punt de vista emocional.

La dona il·legal, La vampira de Barcelona, La boda de Rosa, Las niñas... Entre les pel·lícules nominades als Gaudí hi ha molt de protagonisme femení. En la categoria de direcció, un 50% de directores. En la de guió, un 75% de dones. En total, un 54% de nominades. Què està passant en el cinema?

— Que ja era hora. Jo vaig estudiar fa 15 anys i a l'escola la majoria érem dones però a l'hora de començar a treballar no es veia la paritat ni de lluny. I que el 2021 hagi guanyat per primer cop el Goya de fotografia una dona no és perquè ara n'hi hagi moltes sinó perquè abans no n'hi havia gairebé cap. Però ha arribat la nostra hora, finalment.

A Las niñas hi ha moltes dones en els equips tècnics. Era buscat?

— Jo em vaig voler envoltar de la gent amb qui més ganes tenia de treballar, la gent amb més talent que conec. I passa que són dones. Però no tenia l'objectiu que la majoria de l'equip fossin dones. Ara bé, em fa il·lusió que ho siguin? No ho negaré. Em sembla que ja tocava. I entenc la pregunta que em fas, em sembla lògica avui dia, però tinc ganes que passi el temps i sigui una cosa normal i no es qüestioni; perquè diria que no se li ha preguntat mai a un home per què tots els seus caps d'equip són homes.

Una de les nominades de Las niñas és la seva protagonista, Andrea Fandos, que té 12 anys. Als Goya, en canvi, no va poder estar nominada perquè és menor de 16 anys. Et sembla injust?

— En el cas concret de l'Andrea, per com és ella i el seu entorn, sé que no hauria passat res pel fet d'estar nominada. Ella té molt seny i els seus pares no l'estan exposant gaire. Ni tan sols sap encara si vol ser actriu, diu que ja ho decidirà més endavant. I entén que les nominacions són un regal i ha viscut les dels Forqué i els Feroz amb molta alegria. Però jo sento que ella és l'ànima de la pel·lícula, que la seva mirada porta el pes de la pel·lícula. Em fa molta pena que no estigués nominada als Goya.

T'anava a preguntar si hi havia algun Gaudí que et fes especial il·lusió guanyar, però ja intueixo quin seria pel que m'acabes de dir.

— [Riu.] Sí, ja t'ho pots imaginar. M'encantaria que guanyés l'Andrea. Però tots em fan molta il·lusió. El més bonic dels Gaudí és que totes les candidatures han tingut la seva nominació. Una cosa que vaig trobar a faltar als Goya va ser la nominació a direcció de producció per a Uriel Wisnia, que també em fa il·lusió perquè la producció d'una pel·lícula independent amb un pressupost tirant a escàs és molt complicat.

L'última vegada que vam parlar em vas dir que volies ensenyar la pel·lícula a Béla Tarr, que va ser el teu mestre a Sarajevo. Ja l'ha pogut veure?

— No, encara no l'hi he pogut enviar perquè els agents de vendes són molt estrictes i no els agrada que la pel·lícula es mogui per internet. Però em va felicitar pel Goya l'altre dia. Jo li dec molt, al Béla, perquè a Sarajevo va crear un ambient que em va ajudar a creure en mi mateixa com a directora. Aquella experiència em va canviar la vida, si no hagués anat a Sarajevo no crec que hagués dirigit Las niñas. I tinc gravades a foc unes paraules seves: “Jo no us puc ajudar a ser cineastes, només a trobar la vostra veu i potser a saber per què voleu fer cinema i quin cinema voleu fer”. Va ser una experiència que ens va marcar a tots els que hi vam ser. Per cert, que un d'ells era català, Manel Raga . A més, ja és casualitat, perquè ell és d'Ulldecona i la meva família ve d'Horta de Sant Joan, a la Terra Alta.

stats