En una entrevista recent, el psicòleg Màximo Peña, autor de Paternidad aquí y ahora (Arpa), m'explicava que actualment tenim una epidèmia d'homes que són lloats perquè cuiden les seves criatures. Ja no parlem si afegim a la gesta tasques domèstiques i organitzatives. "El que per a elles és el normal, si ho fem nosaltres és extraordinari", deia. Tinc una amiga que sempre es queixa que les cures només importin quan són ells qui les exerceixen, i vaja si té raó, perquè sembla que hem començat a parlar de la seva importància justament quan ells s'han anat incorporant, amb comptagotes, al tràfec quotidià que imposa cuidar d'altres. Potser es pot viure sense cuidar d'algú, encara que sigui d'una mateixa?, em pregunto.

Llegim a l’ARA que dos instituts de Lleida i Reus són “pioners en una nova FP orientada a tasques domèstiques per a joves que no tenen el graduat”. S’hi ensenyen coses com “preparar un bon sofregit, plantar enciams, cosir un botó o fer un sargit, planxar i plegar roba, fer el llit i deixar impecables les rajoles del bany”. Deuen ser nois i noies o només noies?

Parar la taula, vestir-se, fer-se el llit, posar els plats al rentaplats, preparar-se la motxilla de l'escola, quedar-se sol a casa, ordenar l'habitació, tenir el lavabo net, passejar el gos o anar a l'escola sense la companyia dels pares són algunes de les moltes responsabilitats que de mica en mica han d'anar assumint els infants. Però el gran dubte és quan han de començar a assumir-les i per quin ordre. "Dependrà de les capacitats de cada criatura i del seu moment evolutiu, però en general van molt més avançades del que ens pensem els adults i hi ha hàbits que poden assumir des de ben petits, com portar els bolquers a les escombraries o parar la taula", explica Roger Ballescà, coordinador del Comitè d'Infància i Adolescència del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.