La promesa era ben explícita en els concerts que va fer l'any passat per presentar les cançons que han acabat al disc Ama (Atlantic Records, 2026). Maria Arnal (Badalona, 1987) tenia entre les mans un material extraordinari per engegar una nova etapa un cop tancada la societat amb el guitarrista Marcel Bagés. Tot plegat també és fruit d'investigacions escèniques diverses amb la companyia de dansa La Veronal (La mort i la primavera al TNC i la banda sonora de la pel·lícula Polvo serán, de Carlos Marques-Marcet, totes dues amb la mort com a eix) i una feina de llarg recorregut amb la intel·ligència artificial aplicada a la seva veu (que va néixer arran de la fascinant col·laboració amb Holly Herndon al Sónar del 2021). També hi ressona l'admiració per la sonoritat de l'orgue i l'entusiasme per la polifonia profana dels madrigals, a més de l'amor per les músiques populars tradicionals. I amb aquest embolcall musical hi projecta un d'aquells jardins prohibits de la memòria: la mort de la seva cosina a conseqüència de la sida, una història familiar plena de silencis i contemporània del que explica Carla Simón a les pel·lícules Estiu 1993 (2017) i Romería (2025). La càrrega conceptual és contundent, però l'encert de Maria Arnal és transmetre-la amb lleugeresa i sensualitat poètica i musical, perquè sovint la millor avantguarda és la que no ho sembla.

Tres concerts de La Ludwing Band. Tres. Un emotiu final d'actuació de Maria Arnal, i amb el públic bocabadat amb les coreografies de les ballarines de La Veronal. La sentida intimitat d'Edna Bravo davant un retaule barroc. Una gentada veient com Ouineta cantava enfilada en un poltre de gimnàs en la gran nit del pop queer al Sucre. L'escriptor Tuli Márquez fent de rapsode en un musical anarcosindicalista i cridant "la revolució serà nostra o no serà, serà de Gaza o no serà". Biznaga descarregant punk-rock impecable i feroç davant de la catedral. El romanticisme de Marco Mezquida i Lina. La profunditat poètica del folk de la cantautora asturiana Lorena Álvarez... I sobretot una ciutat lliurada a la música, donant sentit a la música, fent que la música sigui important per pensar, per riure, per ballar, per meravellar-se. Tot això i molt més forma part de la 37a edició del Mercat de Música Viva de Vic que acabarà aquest diumenge amb un concert de Mishima.

"Som tres persones de Vic molt vinculades al Mercat des de molt petites, com a públic, com a músics i ara com a directors artístics", explica Joan Rial, un dels tres nous directors artístics del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV). Rial, juntament amb Jordi Casadesús i Rubén Pujol, va guanyar el concurs per fer-se càrrec de la fira estratègica. Tots tres han detallat aquest dimecres la programació de la 37a edició del MMVV, que es farà del 17 al 21 de setembre. S'inaugurarà amb l'actuació de l'andalusa Rocío Márquez i entre una setantena de concerts n'inclourà de La Ludwig Band, Maria Arnal, Mazoni, Sidonie, Maika Makovski, Fades, Ferran Palau, Biznaga, Lorena Álvarez, Triquell, 31 Fam i Ouineta, a més de l'estrena de Durruti, t'estimo, un musical de Guillem Caballero i l’escriptor Tuli Márquez sobre el líder anarquista Buenaventura Durruti (1896-1936).

Tots els camins de la segona jornada diürna del Sónar portaven a Maria Arnal. Tancat el projecte amb Marcel Bagés (memorable rave còsmica al festival el 2022), Arnal ha estat uns anys investigant, entre altres coses, les possibilitats expressives de la intel·ligència artificial. De fet, va ser reconeguda als premis S+T+ARTS per la instal·lació Maria CHOIR que formava part de l'exposició IA: intel·ligència artificial del CCCB i en què va col·laborar amb científics del Barcelona Supercomputing Center. També ha canviat d'agència de representació, i ara treballa amb Live in Dallas, la mateixa que porta artistes i grups com Rigoberta Bandini, La Élite i gavina.mp3. Estirant el fil d'experimentació vocal va fer la banda sonora de la pel·lícula Polvo serán, i ara per fi presenta un nou espectacle titulat Ama. El Sónar, obert de mena a estrenes d'aquest tipus, li ha cedit el SonarHall en horari rellevant (les 20.45 h) per estrenar-lo, i el públic l'ha omplert amb entusiasme i reverència.

Cinc anys després de guanyar el Gaudí a la millor pel·lícula per Els dies que vindran (2019), Carlos Marques-Marcet (Barcelona, 1983) torna als cinemes amb Polvo serán, un musical de ritmes i veus ancestrals sobre una parella que vol posar fi a la seva vida plegats i l'impacte d'aquesta decisió en els seus fills. La pel·lícula, atrevida i singular com poques en el cinema català dels últims anys, és un salt endavant d'escala i ambició per al director de 10.000 km (2014).

La Claudia i el Flavio viuen un amor com cap altre. Quan ella (una Ángela Molina de bellesa immortal), afectada per una malaltia incurable, decideix anar a Suïssa per morir a la seva manera, ell (un Alfredo Castro insuperable) està determinat a acompanyar-la fins al final i suïcidar-se al seu costat. Polvo serán aborda un dels temes que marquen la temporada cinematogràfica: el dret a una mort digna. Però Carlos Marques-Marcet transcendeix el debat sociopolític sobre les cures pal·liatives o el suïcidi assistit per inscriure el seu film en un territori més artísticament estimulant. I arma un insòlit musical de petit format al voltant del que suposa per a una parella afrontar plegats una mort voluntària.

Maria Arnal ha cantat més d’un cop al desig dels cossos i les ments. Ho feia a l’himne del vertigen orgàsmic Tú que vienes a rondarme i a la visceral i desbocada Fiera de mí. No és estrany, doncs, que s’interessi per obres d’altres disciplines que investiguen el misteri insondable del desig com els llibres de Sara Torres. “Recomano com a lectura d’estiu les dues primeres novel·les de Sara Torres (Gijón, 1991), Lo que hay i La seducción –diu des de Nova York la cantant badalonina–. Les dues històries comparteixen el desig com a tema però són radicalment diferents”.

Cristian Quirante (Castelldefels, 1984), més conegut com a Alizzz, publica el disc Conducción temeraria (Warner, 2024). Productor i compositor que ha treballat molts anys amb grans artistes, ensenya en aquest segon àlbum al seu nom una música amb atmosfera cinematogràfica. Hi parla de la seva vida des de la publicació de Tiene que haber algo más (2021), tres anys que defineix com una autèntica muntanya russa.

Per als humans, l'aire és font de vida, ja que respirar oxigen és un acte natural, inconscient i necessari dels pulmons per sobreviure. Ara bé, al mateix temps, fer-ho entre la contaminació de fàbriques, fums tòxics i motors de combustió implica un perill letal per a la salut, fins al punt de causar la mort. Sobre aquesta dicotomia política i ambiental es mou l'exposició Apories sobre l'aire, que es pot visitar a totes les sales del Centre d'Art Contemporani Bòlit de Girona fins al 19 de maig. La mostra, que reuneix obres d'artistes pluridisciplinaris com Abelardo Gil-Fournier, Maria Arnal, Pep Vidal i Job Ramos, reflexiona sobre la necessitat de prioritzar el dret a respirar un aire net, per davant de la lògica de l'economia neoliberal, profundament petrodependent, que embruta l'atmosfera cremant milions de tones de combustibles fòssils per fer negoci.

Seward ha estat un dels projectes musicals més interessants de Barcelona. Grup d'experimentació sonora, banda de rock, col·lectiu mutant i sobretot una colla de persones dedicades a l'art i a lluitar per la dignitat laboral dels músics i per la llibertat d'expressió; per exemple, van participar activament en la campanya No Callarem per la llibertat d'expressió i contra les condemnes a Valtònyc i Pablo Hasél i els judicis contra La Insurgencia. Ara, un dels membres de Seward, el cantant, guitarrista i performer Adriano Galante s'estrena tot sol amb el disc Toda una alegría (Halley Records, 2023). O no tan sol, perquè hi col·laboren Maria Arnal, Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Pol Batlle, B1NO, Refree, Ana Tijoux, Lucía Fumero, Tarta Relena, Maestro Espada, Júlia Colom i les germanes Judit i Meritxell Neddermann, que també en són coproductores. "No puc entendre la música d'una altra manera. Crec que és una cosa irremeiablement col·lectiva i cal tenir ben present aquesta col·lectivitat quan escrivim les cançons", diu Galante, un madrileny que fa vida i art a Catalunya des del 2005.