'Romería': la pel·lícula que desvela Carla Simón com a gran directora de la sensualitat

A Llacunes, un curt anterior a Estiu 1993 (2017), Carla Simón recupera les cartes i alguns vídeos de Neus Pipó, la seva mare, mentre recorre els paisatges per on ella va transitar dècades abans. La pel·lícula acaba a l'Hospital del Mar, amb la càmera enfocant l'horitzó mentre sentim les últimes voluntats de la Neus, que abans de morir nomena el seu germà tutor legal de la seva filla Carla. L'inici de Romería entronca amb aquest final per cobrir algunes d'aquestes llacunes. La Marina (Llúcia Garcia), una jove estudiant de comunicació audiovisual, viatja per mar des de Barcelona a Galícia per obtenir el reconeixement oficial de la seva família paterna. El diari que va escriure la seva mare de la seva estada allà li serveix de guia.

Amb Romería, Carla Simón continua el trànsit iniciat als seus films anteriors a l'hora de concebre el cinema com un territori per reconciliar-se amb la memòria familiar, aquí, la dels pares morts tan joves a causa de la sida. Acompanyem la Marina en el seu viatge de descoberta de la família paterna i dels llocs on els seus progenitors van ser feliços, però també on van enganxar-se a l'heroïna. Com a Estiu 1993, la directora fa present l'experiència de viure sense els pares biològics. Però aquí ja no des del punt de vista d'una nena marcada per la seva absència, sinó des de la perspectiva d'una noia adulta que vol comprendre uns joves de la seva edat, la vida dels quals va quedar estroncada de forma prematura. I com a Alcarràs (2022), Simón construeix un drama familiar coral en què conflueixen figures molt diverses, des de l'avi patriarca que tot ho soluciona amb diners a l'oncle que sempre parla amb franquesa. El progressiu coneixement per part de la Marina dels seus oncles, ties i parella d'avis afegeix capes de complexitat a aquesta història familiar marcada per un estigma, el de la sida, convertida en un tabú sobre el qual no es parla.

'Romería', de Carla Simón, preseleccionada per als Oscars

Quan Romería just corre el perill d'estancar-se com un drama de secrets i mentides al voltant d'una família burgesa amb una neta rebel, fa acte de presència un gat que ja hem vist abans al vaixell on van viure els pares de la Marina (atenció als molts detalls que trufen la pel·lícula com pedretes per recórrer un nou camí). Com el conill d'Alícia al país de les meravelles, el felí condueix la protagonista a l'altre cantó del mirall, tot passant per un dels espais de la memòria de la mare, la botiga de còmics on va treballar de jove. Aleshores Romería s'endinsa en un terreny inèdit en el cinema de Carla Simón, més proper al fantàstic i al surrealisme, sense abandonar del tot els codis naturalistes. A la manera de Petite Maman (2021), la millor obra de Céline Sciamma, la pel·lícula entra en una nova dimensió en què una filla i una mare coincideixen com a noies de la mateixa edat, cosa que permet a la primera imaginar la història d'amor i mort de la segona amb el seu pare.

La directora es distancia de l'imaginari sòrdid i depriment amb què s'associa el jovent dels vuitanta víctimes de la droga i de la sida per recordar com també van ser la generació que va abraçar un concepte alliberador de la vida després de dècades de foscor repressiva. I així representa els seus pares, com una parella que s'escapa a una illa ideada com un territori edènic on tot pot començar de bell nou. L'escapada es clou amb una coreografia al ritme de Bailaré sobre tu tumba de Siniestro total, en què la directora encapsula com un grup de joves festius acaben convertits en integrants de la Santa Compaña, una exemplar metàfora poètica per plasmar la fi del somni hippie.

En aquest segment fantàstic, Simón convoca l'erotisme resplendent vora el mar de l'Ingmar Bergman d'un Estiu amb Monika (1953), l'esperit rebel de Pierrot le Fou (1965) de Jean-Luc Godard però també els imaginaris hippies de Zabriskie Point (1970) de Michelangelo Antonioni i de l'oblidada More (1969) de Barbet Schroeder, rodada a Eivissa. Simón es desvela així com una gran cineasta de la sensualitat, com una directora que no només sap invocar imatges emotives sinó que fa bategar la pantalla amb l'erotisme desbordant dels cossos de la parella protagonista, la debutant Llúcia Garcia i el músic Mitch, que transmeten un magnetisme físic com poques vegades sentim al cinema del nostre país. Una sensació que també genera, per cert, l'altra gran pel·lícula catalana de la temporada, Estrany riu de Jaume Claret Muxart. Així, Romería clou una trilogia que confirma Carla Simón com un dels grans noms del panorama cinematogràfic contemporani alhora que deixa oberta la porta per emprendre nous camins.