Jaume Claret Muxart: “Quan vam veure la pel·lícula a casa, el meu pare va plorar”

BarcelonaJaume Claret Muxart (Barcelona, 1998) forma part de la primera promoció de l’Elías Querejeta Zine Eskola de Sant Sebastià, i en pocs anys ha aconseguit situar-se en el panorama internacional amb curtmetratges com Ella i jo (2020) i Die Donau, (2023). Aquest divendres estrena el primer llargmetratge, Estrany riu, a la secció Orizzonti del Festival de Venècia. La pel·lícula també es veurà al festival de Sant Sebastià, i arribarà a les sales el 3 d'octubre. Rodada en 16 mm al llarg del Danubi, Estrany riu parteix dels viatges en bicicleta que Claret feia de petit amb la família, però es desplega com un relat de ficció sobre l’adolescència, la transformació i els vincles familiars. La protagonitzen Nausicaa Bonnín, Jordi Oriol i el debutant Jan Monter.

Com sorgeix la idea de fer una pel·lícula dels viatges en bicicleta amb la teva família?

— Volia ajuntar-los i retratar-ne les particularitats. L'últim que vaig fer va ser als setze o disset anys i ja imaginava que en faria alguna cosa perquè ja m'agradava el cinema. Als dinou vaig començar a escriure Estrany riu. La primera versió de guió era com un recull d'aquells records i a poc a poc es va anar transformant en la ficció. M'he volgut desemmarcar de l'autobiogràfic, tot i que hi ha moments que ho són. El cinema és una porta a pensar possibilitats que no van passar, però que podrien haver passat i això genera una versemblança, permet certa ambigüitat i crea un espai oníric.

Com va reaccionar la família?

— La vam veure a casa amb un projector que tenim. El meu pare va plorar. Els haig d'anar recordant que no són ells, però igualment s'hi senten molt identificats. Recordàvem moltes coses, i el meu pare és arquitecte, com l'Albert, el pare de la família d'Estrany riu.

La música i els sons de la natura tenen una presència molt important.

— Sempre faig llistes de reproducció i quan escric vaig combinant música i silenci. Moltes d'aquestes cançons després no apareixen en la pel·lícula, per drets o perquè me n'acabo cansant, i n'apareixen de noves. Hi ha la Penguin Cafe Orchestra a l'inici, un grup de música que escoltàvem sempre quan viatjàvem amb la família. L'última cançó és de Ryder The Eagle. Hi vam arribar per atzar perquè té molt pocs oients i ara molta gent l'escolta després d'haver vist la pel·lícula.

I la decisió de rodar en 16 mm?

— Hi ha dues coses que m'encanten d'aquest format: la captació del color i la matèria. Sovint es pensa que és molt car, i sí, però també és econòmic perquè té un tractament sobre la llum molt orgànic i el color és més fàcil de fer. No podíem rodar gaire, teníem un màxim de vuit preses, però la majoria de vegades ho fèiem en dues o tres. Això generava una tensió molt guai i feia que tots estiguéssim molt pendents. De petit havia fet teatre i em recordava als moments abans de sortir a escena, d'haver-ho de fer bé després de molta preparació.

Com ha estat?

— Amb el Jan, qui fa de Dídac, vam treballar durant quatre mesos. També vam fer moltes dinàmiques familiars, com anar de cap de setmana per construir la confiança dels actors cap a mi. Només fèiem assajos mecànics, per no perdre les millors preses que sortien les primeres vegades de passar l'escena.

En Jan Monter, el protagonista, d'on ha sortit?

— Vam veure més de 850 nois en tres mesos i teníem perfils molt interessants, però, quan va aparèixer el Jan vam saber que havia de ser ell. Estava en el mateix moment vital que el personatge. La pel·lícula l'hem rodat cronològicament i, si t'hi fixes, veus que va creixent. És una persona molt valenta i té molt de misteri. Hi ha actors que són volàtils i ell, en canvi, té un pes i una presència.

I com ha sigut treballar amb la Nausicaa Bonnín i el Jordi Oriol?

— Increïble. La Nausicaa té molt de bagatge i hi ha estat molt implicada, proposant coses. El Jordi ens va acompanyar molt; és dramaturg i director de teatre i ens ha ajudat en l'escriptura de la pel·lícula.

Dius que l'adolescència et sembla un subgènere cinematogràfic.

— L'adolescència és un moment de canvi vital, per la percepció del temps, i el cinema és l'art del canvi constant. Igual que una pel·lícula es va transformant, l'adolescència també, i els dos elements coincideixen. En l'adolescència estàs obert a moltes coses i, quan fas una pel·lícula, estàs molt obert al que passa en el present i en el lloc. La pel·lícula és com un adolescent.

Fa reflexionar com els pares afronten l'adolescència d'en Dídac.

— Quan s'estreni la pel·lícula m'agradaria que els pares anessin a veure-la, inclús amb els fills. Per a mi el cinema és un espai utòpic, és molt millor centrar-se en això que no pas en les desgràcies. Si un pare té dubtes de com comunicar-se amb el seu fill, m'agradaria que amb la pel·lícula s'animés a provar-ho d'una altra manera. El moment en què el protagonista li diu al pare "no m'agraden els nois, m'agrada el Gerard" marca molt una generació.

Alhora és una pel·lícula molt atemporal.

— La meva inèrcia sempre és aquesta, segurament perquè el cinema que m'agrada és dels anys setanta, vuitanta i noranta. També em sembla molt difícil portar la tecnologia a la pantalla i m'agrada molt l'atemporalitat perquè no caduca. I el riu és un espai molt atemporal.

Potser faràs venir ganes a molta gent de fer aquest tipus de vacances, amb bicicleta.

Veig que molta gent ja les fa i ho deia a l'equip, tenim un nínxol de públic.