"Déu ha mort". La màxima fatalista-alliberadora de Nietzsche apareix pintada de color groc dins una església gòtica. Alberich, el nibelung, és un punk tronat que roba l'or del Rin que estava amagat en la mateixa església on hi ha un gran retaule reservat als déus. En canvi, Wotan, el déu, va vestit com dicta la mitologia medieval, fins i tot amb el casc alat. És així, lligant nihilisme, realisme i mite, com el director d'escena alemany Tobias Kratzer fa arrencar Das Rheingold (L'or del Rin), la primera de les quatre òperes del cicle de l'Anell de Richard Wagner. La va estrenar el 2024 a l'Òpera Estatal de Baviera, i arribarà al Gran Teatre del Liceu a principis del 2027.

La presència de Teodor Currentzis és habitual a Barcelona, especialment gràcies a Ibercamera. Benvingut sigui, doncs, qualsevol esdeveniment musical en què intervingui una de les batutes més sol·licitades del panorama internacional. Tanmateix, el concert de dilluns ha estat potser el més “fàcil” dels que ha ofert el director d’origen grec, davant d’aquesta formació de luxe que és MusicaAeterna. “Fàcil” perquè, tot i que Richard Wagner és un compositor de gran complexitat, els seus passatges orquestrals (preludis, obertures o números que enllacen les escenes de molts dels seus drames musicals) tenen un immens atractiu per al gran públic.

El gran desafiament de la temporada 2025-2026 de la Fundació Òpera Catalunya (FOC) és L'holandès errant, de Richard Wagner. Entre altres coses, perquè és el primer cop que es programa una òpera wagneriana en les 38 edicions del cicle. "És la perla de la temporada, el projecte més ambiciós", admet Jordi Torrents, director artístic de la FOC. De la primera gran òpera romàntica de Wagner se'n faran sis funcions, del 28 de novembre al 9 de desembre, al Teatre la Faràndula de Sabadell, el Teatre Fortuny de Reus, el Palau de la Música a Barcelona i L'Atlàntida de Vic. Aquesta producció de L'holandès errant compta amb la direcció escènica d'Emilio López, i Josep Planells Schiaffino dirigirà l'Orquestra Simfònica del Vallès, el Cor Amics de l'Òpera de Sabadell i el Cor Bruckner Barcelona. En el repartiment, la soprano Maribel Ortega, una de les veus més fidels a les programacions de la FOC, serà Senta, i el baríton José Antonio López assumeix el paper de l'holandès. L'elenc el completen José Ansaldi (Erik), Carlo Colombara (Daland), Elisabeth Gillming (Mary) i Jorge Juan Morata (Steurmann).

"L'artista té el dret, fins i tot el deure, d'escandalitzar si ho considera necessari", deia l'escriptor britànic Anthony Burgess. Prou que va escandalitzar quan el 1971 el cineasta Stanley Kubrick va convertir en pel·lícula la novel·la La taronja mecànica (1962). Tornarem més endavant a Burgess, el lliure albir i la violència aparentment arbitrària. Avui l'escàndol cotitza a la baixa perquè el poder de debò fa temps que va aprendre a desactivar, assimilar i monetitzar les pretensions subversives de l'artista. De fet, quan alguna institució s'escandalitza fins a l'extrem de treure a passejar l'espasa de la censura, com va fer el Macba amb una obra d'Ines Doujak a l'exposició La bèstia i el sobirà (2015), o la fira d'art Arco amb Presos polítics a l'Espanya contemporània de Santiago Sierra, en realitat mostra feblesa i inseguretat.

Lohengrin és una obra sensacional, una obra mestra sense pal·liatius i que serveix de frontissa entre el romanticisme historicista i la conceptualització atemporal del mite que Richard Wagner emprendria a partir d’aleshores. A aquestes alçades, gairebé ningú no l’aborda des del realisme històric, tot i que Wagner es va basar en uns fets que es remunten al segle X i que el 1850, quan es va estrenar la peça a Weimar, l'escenografia i el vestuari devien reconstruir aquella Alta Edat Mitjana. Els temps han canviat i avui la millor opció és deixar-se de cartó pedra i recórrer a la conceptualització pròpia del regietheater, del qual al Liceu hem tingut bones mostres, fins i tot en aquesta òpera: el genial (i controvertit) muntatge signat per Peter Konwitschny vist al teatre de la Rambla el 2000 i el 2006 n’és una bona mostra.

"Només Katharina Wagner es podia permetre reinterpretar Lohengrin en una nova dramatúrgia en què els bons són dolents i els dolents són bons", diu el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar. Per dir-ho amb grandiloqüència wagneriana, la sang legitimaria que la besneta de Richard Wagner capgiri la història i converteixi l'heroi immaculat de l'òpera del besavi en un home que amaga un crim inconfessable. Així es presenta aquesta producció de Lohengrin amb direcció escènica de Katharina Wagner que s'estrenarà al Liceu el 17 de març, i de la qual es faran sis funcions fins al 30 de març. És la mateixa producció que havia d'estrenar-se el març del 2020, però que es va cancel·lar a causa de la pandèmia de coronavirus. "Ja estava molt treballada aleshores", assegura Josep Pons, que dirigirà l'Orquestra del Liceu en les sis funcions. Per cert, entre altres elements, el muntatge inclou un cigne robòtic i un llac artificial que estan afegint complexitat als assajos.

Quan toca cal donar la cara (perquè va amb el sou), i Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Liceu, va fer-ho, tot i endur-se una sonora esbroncada quan va explicar i justificar el perquè d’un concert del qual tan sols s’oferia una part. El públic del Liceu s’ha trobat al llarg de la temporada amb massa canvis sobre la programació prevista. I massa entrades 2x1 ofertes a darrera hora per a alguns espectacles, deixant amb cara de pòquer els qui molts mesos abans havien comprat les seves localitats individuals al preu que tocava. Els assidus al teatre estan cansats de rebre justificacions de dubtosa credibilitat després de tantes cancel·lacions i alteracions sobre allò que s’ha programat i anunciat a bombo i platerets. Que aquests dies l’orquestra tingui molta feina amb Adriana Lecouvreur, la Consagració de la primavera i el concert Wagner no justifica escapçar un programa que, com va dir Garcia de Gomar, s’havia dissenyat fa un parell d’anys. Suficients per adonar-se, amb temps i abans d’anunciar-lo, que potser no encaixava amb el ritme de treball imposat per aquest calendari. Per dir-ho en termes culinaris: si ofereixes un menú de dos plats, no pots servir els macarrons i deixar el client sense el llobarro al·legant que el cuiner té molta feina.

Nou òperes escenificades, tres òperes en versió concert, tres ballets, una quinzena de concerts i recitals i una àmplia oferta familiar configuren el gruix de la temporada 2024-2025 del Gran Teatre del Liceu. Entre els plats forts, la inauguració amb una nova producció dirigida per Àlex Ollé de l'òpera Lady Macbeth de Mtsensk, de Xostakóvitx, i la recuperació del muntatge de Lohengrin amb direcció escènica de Katharina Wagner que es va haver de cancel·lar el març del 2020 a causa de la pandèmia de coronavirus. Cal destacar també l'estrena de Benjamin a Portbou, d'Antoni Ros-Marbà, i una nova producció de Giulio Cesare, de Händel, amb la signatura escènica de Calixto Bieto.

Richard Wagner (1813-1883) no és només un dels grans compositors del segle XIX, sinó també una figura cabdal per entendre la història contemporània. Aquesta és la tesi principal d'Alex Ross, crític musical del New Yorker, a l'assaig Wagnerismo: arte y política a la sombra de la música (Seix Barral, 2020), en què repassa exhaustivament la influència de Wagner en la música, la literatura, les arts escèniques, la filosofia, la política i un llarg etcètera. “Fins i tot en l’ecologisme, el pacifisme i l’anticapitalisme”, diu Joan Oller, director general del Palau de la Música. “És un personatge que no te l’acabes”, afegeix Josep Pons, el director musical del Gran Teatre del Liceu.

Vista al Liceu el 2011, el gran teatre barceloní ha tornat a programar enguany la producció que Claus Guth hi va presentar de Parsifal. El regista alemany explica, i bé, el relat d'aquest "festival sacroescènic", de vegades fins i tot seguint fil per randa les didascàlies del llibret wagnerià i d'altres donant claus d'interpretació incontestables per la seva manera d'argumentar-les. Guth es fixa en Parsifal per captar l'atenció de l'espectador, despertar-li totes les seves simpaties i, al final, capgirar-li el sentit de la mirada i convertir-lo en un monstre totalitari. Es produeix aquí un dels moments més esfereïdors del muntatge, un cop de gràcia teatral dels que encongeixen el cor, tant per la màgia amb què es resol com per la contundència del discurs. Mentre Kundry travessa l'escenari amb una maleta de cartró i com a presagi de l'èxode dels qui no tindran un lloc a l'Europa dels dictadors (la referència al judaisme de Kundry s'insinua en aquest espectacle), Amfortas i Klingsor es consolen a l'avantsala del no-res, constatant l'absurditat del sofriment viscut. Guth, en definitiva, dessacralitza l'obra, la despulla de misticisme, però hi dialoga i n'extreu una tesi inapel·lable.

El Gran Teatre del Liceu va estrenar el 2011, juntament amb l’Òpera de Zuric, una versió de Parsifal de Richard Wagner (1813-1883) situada a l'Europa d'entreguerres. Dotze anys després, el teatre recupera aquella producció de Claus Guth amb Josep Pons a la direcció musical i un repartiment de pedigrí wagnerià encapçalat pel tenor austríac Nikolai Schukoff (Parsifal) i la soprano russa Elena Pankratova (Kundry), a més el baix-baríton rus Evgeny Nikitin (Klingsor), el baix alemany René Pape (Gurnemanz) i el baríton alemany Matthias Goerne (Amfortas), que continua prodigant-se al Liceu. "És un festival escènic sagrat, tal com el va descriure Wagner, de caràcter simbòlic, religiós i místic, amb conceptes com la redempció i la compassió", diu el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, que defineix la relació entre Wagner i el Liceu com "una història d'amor". De Parsifal se'n faran sis funcions entre el 25 de maig i el 7 de juny.