La 47a edició del Festival Grec acaba aquest divendres amb 130.995 espectadors i un 72% de mitjana d'ocupació, com han fet públic el comissionat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Marcé, i el director del festival, Francesc Casadesús. "No competim per tenir una xifra de públic més alta cada any sinó per fer un projecte equilibrat", afirma Casadesús. "Si féssim un festival amb el 100% d'ocupació crec que no faria la funció pública que ha de fer, però si trobem un equilibri que ens acosti al 70%, em sembla que equilibrem les propostes de més risc amb les més populars", explica el director del Grec. En la mateixa roda de premsa també s'ha revelat el seu futur immediat: Marcé ha anunciat que Casadesús dirigirà l'edició del 2024 i que l'Ajuntament convocarà un concurs a la tardor per trobar el seu successor. La persona elegida col·laborarà amb Casadesús en la pròxima edició per fer una transició cap al 2025.

Fa uns quants anys, l'artista brasilera Carolina Bianchi es va obsessionar amb Pippa Bacca, una performer italiana que feia autoestop des de Milà fins a l'Orient Mitjà vestida de blanc per difondre la pau a tot el món. El 31 de març del 2008, Bacca va morir estrangulada a mans d'un home que l'havia recollit en una benzinera i que també la va violar. Aquell cas va trasbalsar Bianchi, que un temps enrere també havia patit una agressió sexual després de ser drogada amb boa noite, cinderela, una substància similar al burundanga i que anul·la la consciència. "D'artista a artista em vaig identificar amb Bacca, però també hi vaig reconèixer la violència sexual en comú", explica Bianchi. Així va engegar un procés de creació que la va portar a posar, literalment, el seu cos a disposició de l'espectacle.

Seguim en el recorregut pels espectacles del Festival Grec amb la trobada entre Emma Vilarasau i Sergi Belbel. Lali Symon és una comèdia força convencional sobre el món de l’espectacle i les relacions familiars. Belbel és un totterreny del teatre (autor, director, traductor i novel·lista) que en els últims tretze anys ha excel·lit més en la direcció que en una autoria que semblava relegada a algun calaix que segur que té. Si bé el 2018 va estrenar quasi clandestinament una hilarant comèdia gamberra (Les roses de la vida) sense gaire recorregut, la seva penúltima obra, Fora de joc, l’havia estrenat al Grec el 2010 sota la direcció de Cristina Clemente al desaparegut Club Capitol.

La nova proposta d’Agrupación Señor Serrano abandona els recursos escènics que definien els seus treballs, com les gravacions de vídeo, l'streaming o les maquetes, però no renuncia a reflexionar sobre qüestions d’actualitat. I sens dubte la intel·ligència artificial (IA) n’és una. Des d’una perspectiva irònica i una mica naïf, els Serrano decideixen iniciar un diàleg amb una IA a la qual, d’entrada, se li pregunta com construir un espectacle, per després prosseguir en la conversa deixant la iniciativa a la IA, que proposa accions que ja no tenen a veure amb l’espectacle però sí amb la societat. La IA és menys intel·ligent i més artificial, i les seves respostes resulten en general poc engrescadores i molt pertorbadores. Per exemple, quan assegura que sobre la mateixa qüestió té un ventall de respostes perquè triïs la que més et convingui. Tot plegat, en un viatge cap a l'illa del títol, metàfora de l’individualisme que cal arraconar si volem un futur per a tots plegats. Un nosaltres en lloc del jo.

Fins als 11 anys, Txana Bane Huni Kuin va viure sense sabates. "Era una persona de la selva. Vaig aprendre a pescar, a plantar, a caçar, la ciència de la selva i la història de la meva comunitat, Huni Kuin. El meu avi em va ensenyar els cants ancestrals, què significava cada música i com tot allò formava part de la meva identitat, de qui era jo", explica. Els Huni Kuin (que significa "la gent de la terra" en la seva llengua) són un poble indígena de l'Amazones que viu entre el Brasil i el Perú. La música és, per a ells, un element imprescindible que els acompanya en els moments de celebració, però també quan senten dolor o ho passen malament. "Quan algú està malalt, s'adreça al guaridor, que li canta cançons sagrades per sanar-lo. De petit, quan tenia febre o grip, el meu avi me les cantava. Les vaig aprendre d'ell", assenyala Txana Bane Huni Kuin. Ara és ell qui s'encarrega de dur a terme aquest paper de xaman a la comunitat. "Les cançons serveixen per harmonitzar el nostre cos, per equilibrar-lo amb la natura i per fer-lo més fort. Cada vegada hi ha menys ancians a la comunitat capaços de transmetre aquest coneixement. Jo l'he estat estudiant i ara el vull traspassar als meus fills i als meus nets", diu.

L'inici de la programació teatral al Festival Grec ha estat feliçment batejada per la impressionant posada en escena del britànic Alexander Zeldin amb The confessions al Teatre Lliure, un espectacle que es posiciona de dret entre el millor que veurem al festival i que lògicament fa que vulguem conèixer com més aviat millor els anteriors espectacles d’aquest deixeble de Peter Brook, fill de pare rus i mare australiana radicat a Londres i director associat del National Theatre de la capital anglesa i de l’Odéon Théâtre de París.

"Em dic Nathan Paulin, tinc 29 anys i soc funàmbul", així es presentava l'artista francès unes hores abans de participar en el Festival Grec, aquest diumenge. El repte barceloní de Paulin era ballar damunt un cable estès a més 50 metres d'altura entre el Movistar Centre, al Portal de l'Àngel, i l'edifici Generali, al passeig de Gràcia: és a dir, una distància de 350 metres damunt la plaça Catalunya que ha fet gairebé en 40 minuts.

El director del Festival Grec, Francesc Casadesús, vol que l’edició que ha arrencat aquest dijous amb l’espectacle de circ The pulse sigui “lluminosa, alegre i fantàstica”. El temps ha sigut més aviat ennuvolat, però. Així i tot, quan a les 22 h ha començat l'actuació semblava que la pluja respectaria la nit. Fins que l'aigua ha aparegut cap a les d'onze, i aleshores el ruixat ha obligat a suspendre l'espectacle de la companyia australiana Gravity & Other Myths i el Cor de Noies de l'Orfeó Català, per salvaguardar la integritat física dels artistes.

Emma Vilarasau brilla tota ella, somriure inclòs, al cartell de Lali Symon, l’obra de Sergi Belbel que protagonitza al Teatre Romea de Barcelona de l’1 al 30 de juliol. La Lali és una estrella de la comèdia stand up, “a l’americana”, especifica Vilarasau. Però com a la cançó El cantante de Rubén Blades i Héctor Lavoe, ningú li demana com és la seva vida quan baixa de l’escenari, ni la relació amb la mare i la filla, interpretades per Mont Plans i Júlia Bonjoch, respectivament. “L’espectador veurà una senyora que fa monòlegs per al gran públic i què li passa quan deixa de fer-los”, explica Belbel.

Comença el Festival Grec a Barcelona: el 29 de juny arrenquen 30 nits d'arts escèniques en les quals es podran veure 88 espectacles repartits en 43 espais de la ciutat. El festí és desbordant, de manera que hem demanat a deu persones vinculades al món del teatre que ens facin la seva recomanació particular. La inauguració serà doble: l'oficial amb el circ dels australians Gravity & Other Myths, que actuaran acompanyats del Cor de Noies de l'Orfeó Català (dijous 29 de juny al Teatre Grec), i la més massiva, l'actuació gratuïta de l'equilibrista Rachid Ouramdane creuant el cel del passeig de Gràcia (diumenge 2 de juliol a les 19 h). Aquests són els altres espectacles que tenen assenyalats aquestes deu personalitats:

Després de desitjar que li caigués "un meteorit" a Xavier Trias i que, efectivament, el meteorit aparegués en forma de pacte PSC-comuns-PP, aquest dimarts Juana Dolores, com un oracle, ha donat el seu parer sobre la investidura del nou alcalde, Jaume Collboni: "No estaré contenta fins a la victòria del moviment socialista, no del PSC, que de socialistes no en tenen res, són la dreta espanyola".