Acabem de commemorar els set anys de l’inoblidable Primer d’Octubre. I aquest dijous commemorem la més gran mobilització que hagi conegut mai el país en contra de la brutalitat policial a què va ser sotmesa la pulsió popular i democràtica de dos dies abans. (I, esclar, de la ignomínia monàrquica). Set anys tan intensos com decebedors per a les expectatives que havia acumulat l’independentisme i en què ens preguntem, recordant la vella cançó de Pete Seeger, “Què se n'ha fet d’aquelles flors?” I, com a la cançó, s’escolta la resposta en el vent: “Qui sap si tornaran. Qui sap si mai tornaran”.

Si no hi ha canvis inesperats d’última hora, la fi del llarg cicle electoral del 2024 ha certificat el mal moment dels partits independentistes. No només s’ha perdut la majoria absoluta d’escons al Parlament de Catalunya o la presència en algunes alcaldies importants del país, sinó que la patacada ha deixat núvols negres en diferents fronts: dels més de 2 milions de vots que es van recollir a les eleccions del 21 de desembre del 2017 s’ha passat als poc menys d’1,4 milions de vots de les catalanes del 2024 o menys de 900.000 a les europees de fa una setmana. En percentatge de vot sobre el cens, del 47,5% dels vots del 2017 s'ha traduït en un 43% de suports a les catalanes o a un 33% a les europees d’enguany. Unes últimes xifres: només en 63 municipis del país (dels 947), i per molt poquet, el percentatge de vot independentista del maig del 2024 va ser superior al del 2017. Comparat amb les europees, el número és fins i tot menor.

"Qui cregui o pensi que l'independentisme ha desaparegut per art de màgia o de Pedro Sánchez s'equivoca: l'independentisme no ha anat a votar, però segueix existint". Aquesta anàlisi de l'alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, difosa a X, recalca que el tomb unionista es deu a la tendència més pronunciada a l'abstenció dels sobiranistes. Això és així? Les dades certifiquen que no són pocs els independentistes que s'han quedat a casa en les últimes conteses electorals.

Hi ha un llibre que ara llegeix molt poca gent, Psicología de masas del fascismo de Wilhelm Reich (Enclave de Libros, 2020), que conté un munt de disbarats, però que aporta una mica de llum a la relació que hi ha entre els moviments de masses, l’abstenció i la política.

La participació a Espanya en les eleccions generals és del 52,94% a les 18 h, quatre punts menys que els comicis del 2019, en què era del 56,85% a aquesta mateixa hora. A Catalunya aquesta davallada encara és més accentuada, fins al punt que la participació es desploma comparat amb fa quatre anys. A aquesta hora, un 48,66% dels catalans han votat, onze punts menys que el 2019. Catalunya, de fet, és el territori on ha baixat més la participació i l'únic juntament amb les Balears que a les 18 h no arriba al 50%.

El debat dels vuit candidats catalans a TV3 i Catalunya Ràdio va servir sobretot per constatar (ja ho sabíem) que els partits independentistes catalans han decidit agafar el camí de la irrellevància, degut sobretot a l'obsessiva, patològica disputa que mantenen entre ells. Les eleccions de diumenge són frontistes, i les forces catalanes hi han arribat com a elements despenjats no tan sols de la pugna que s'hi lliura, sinó també de la realitat, pura i simple. Sentir els seus representants barallar-se encara sobre com s'ha de fer la independència de Catalunya, i qui se n'ha allunyat més i per què, provoca cansament i un punt de vergonya aliena. Com a molt, ERC pot aspirar a seguir donant suport a un eventual nou govern presidit per Pedro Sánchez, però amb una capacitat d'influència tant o més limitada que l'actual. Junts i la CUP ni això, per pròpia decisió. I aquest fan de l'ampliació de l'aeroport, en Muntañola, a banda de tenir unes perspectives magres, a penes es pot proposar com una pàl·lida versió d'en Duran i Lleida. Les picades d'ullet, per cert, a no “criminalitzar” el feixisme nostrat com el de l'alcaldessa de Ripoll i les opinions que el sustenten fan ensenyar a certa dreta catalana una fastigosa poteta supremacista.

1. Derogació. Tot sembla encaminat perquè diumenge culmini la primera fase de la restauració conservadora que un conjunt de poders polítics, econòmics i mediàtics ha anat gestant durant aquesta legislatura espanyola. La segona vindrà després, amb l’assalt del sector conservador del PSOE, els que encara escolten els esbufecs del felipisme, per obtenir el control del partit. En tot cas, la derogació del sanchisme, la consigna sobre la qual Núñez Feijóo ha organitzat la seva campanya, no és una simple estratègia publicitària d’assessors de campanya. És una opció política deliberada: diferenciar el sanchisme del PSOE, com si mort Sánchez s’acabés la ràbia.

En els sistemes polítics democràtics la participació electoral esdevé clau per legitimar-los i per renovar el compromís amb les institucions. En els països en què el vot no és obligatori –la majoria–, sol haver-hi una abstenció relativament elevada d'entre el 30 i el 40%, percentatge que és possible tant per l’abstenció tècnica com per sectors que expressen una certa indiferència o bé conformisme amb la situació. Aquests últims només es mobilitzen en situacions de polarització extrema o bé quan la por els indueix a l’acció. En la situació actual de desnaturalització dels sistemes democràtics per l’embat del bloc populista dretà que formen el conservadorisme més ranci i la nova extrema dreta populista, els cicles electorals s’han convertit en plebiscitaris en relació amb el model de societat que volem. Aquells que posen en qüestió les llibertats, els drets socials i la lluita contra la desigualtat han forçat, de facto, la creació d’un bloc progressista al qual li toca defensar l’esperit democràtic, l’estat de dret, una economia al servei de les persones, acabar amb totes les formes d’exclusió... No hi ha neutralitat possible i la indolència es converteix en una mena de traïció. Com afirmava un jove Antonio Gramsci, “viure és prendre partit”.

En política, massa sovint es confon fer política amb jugar a fer política. Què entenc per jugar a fer política? Actuar al marge de la realitat, obviant els càlculs de les relacions de forces –allò que està a l’abast i allò que no ho està–, creant fantasies sobre camins que no porten enlloc i menystenint l’acció política concreta. És una opció que només té dues sortides: la desmobilització natural quan la ciutadania pren consciència que l’estratègica escollida porta a l’atzucac o senzillament l'acumulació de frustracions que acaba desdibuixant els objectius.

Les properes eleccions espanyoles del 23 de juliol agafaran molts ciutadans enmig de les vacances i aquesta circumstància, evidentment, pot perjudicar la participació. Tot i això, molts electors s’ho han pres seriosament i marxaran a estiuejar amb el vot emès: el termini del vot per correu s’acaba el dia 13, però més d’1,7 milions de persones –120.000 a Catalunya– ja l’han sol·licitat. Encara queden dies de marge, però ja s’han batut tots els rècords: els comicis en què s’havien demanat més vots per correu fins ara eren els del 26 de juny de 2016, i no es va arribar als 1,5 milions de vots. Els electors que han optat pel vot per correu segurament volen passar les vacances tranquils, sí, però també són conscients i no renuncien a incidir en la política institucional. Han decidit expressar la seva opinió política més enllà de les proclames a les xarxes socials: amb una acció que té conseqüències. 

Cada vegada que hi ha eleccions trobaríem mil motius per abstenir-nos. De fet, de forma sistemàtica, al voltant del trenta per cent de l’electorat opta per no votar quan som cridats a les urnes. En democràcia, abstenir-se, fer un vot nul o votar en blanc és una resposta tan legítima com ho és optar per algun dels partits polítics que s’hi presenten. Una cosa ben diferent és si l’efecte polític que es persegueix amb l’abstenció aconsegueix l’objectiu imaginat.

Fer campanya a favor de l'abstenció, com sembla que fa ara l'independentisme més betzol (però amb més ínfules), és una manera bastant segura de condemnar-se a un mateix a la irrellevància. Però vaja, endavant. El país està tan farcit de ments preclares que fan sentències amb les paraules “el país” que sembla mentida que la política catalana es trobi en una situació tan desmanegada, tan desorientada, tan neulida, tan poc interessant. Tants de savis pontificant a tort i a dret, vint-i-quatre hores al dia i set dies a la setmana, i no poder, com diuen els valencians, alçar un gat pel rabo. Ni tots junts, ni d'un en un.

La campanya de sectors minoritaris de l'independentisme a favor de l'abstenció en les pròximes eleccions a les Corts del 23 de juliol, inclosa una ANC cada cop més empetitida, és un tret al peu de la democràcia i dels interessos de Catalunya. No es pot renunciar a cap quota de poder ni d'influència. Ni aquí ni a Madrid. Mai. En els moments de dubte i desorientació, encara menys. Els bascos fa temps que ho tenen perfectament assumit. Ho deia Joan Fuster: la política que no fas tu te la fan uns altres. Cada vot compta i cada no-vot dona més valor als que sí que han emès el seu. És prou senzill: la desmobilització del vot sobiranista el que fa és engreixar la força de la nova onada de l'espanyolisme de dreta i extrema dreta desacomplexada, que ara mateix és el que està més motivat, tal com s'ha vist en les eleccions municipals i autonòmiques i com apunten les enquestes que pot passar a les generals. El PP i Vox venen embalats i ideològicament armats. Si s'instal·len al poder, l'autoritarisme postdemocràtic projectarà la seva fosca ombra sobre Catalunya. Si l'anticatalanisme radical amb arrels franquistes marca el pas a l'Estat, la societat catalana es veurà arrossegada cap a una atmosfera de tensió i divisió. L'enverinament de la convivència serà encara més obscena.