L’estimat i sempre generós Jordi Basté, en aquesta secció –un clàssic de la ràdio, que va molt més enllà del que semblaria– que consisteix a preguntar “a qui se li entravessarà el xuixo aquest matí” feia saber als seus oients que se li entravessaria als que anessin a la Castanyada de casa meva. Es referia a l’article que escrivia ahir, en aquest diari, sobre el meu desig d’avorriment castanyaire. L’avorriment és, per a mi, ara, una necessitat intel·lectual. Em diverteix anar en cerca de l’avorriment.

Es pot tenir mandra concreta, però no mandra universal. Es pot tenir mandra d’anar a sopar amb un matrimoni, es pot tenir mandra de fer el dinar, però no es pot tenir mandra de viure. L’escrivent deia que preferiria no fer-ho, però no deia que l’haurien de matar si volien que fes el que fos. 

Tinc uns quants records particularment nítids dels estius de la meva infantesa: la flaire de la graella, el ric-ric de les cigales i la sensació d’estar avorrida fins a l’exasperació. Tot i que tenia un calendari relativament reglamentat i passava llargues temporades dels estius de colònies, hi havia setmanes en què els meus pares –tots dos treballaven– no m’havien omplert l’agenda i tant els feia si estava prou activa o entretinguda.