L’avorrida i desitjada castanyada
La ciutat és plena de forçuts, d’homes aranya aprofitats, de zombis amb dents de plàstic, d’adults que els arrosseguen de la mà acostumats del tot. Cap d’aquests adults farà castanyada, perquè la castanyada, esclar, necessita de l’element "llar de foc" en un context rural o semirural, de la mateixa manera que Sant Joan necessita de l’element "terrat", pel cap baix. La castanyada no té ni unes menges massa luxoses (puré de carbassa), i els dolços que s'hi associen, els panellets, eren pensats per al fred molt cru i la feina al camp. Contes a la vora del foc? No hi ha Spotify com per Cap d’Any; ni alegria com per Sant Joan; ni bullying, escatologia i violència gratuïta com amb el tió, la nostra festa estrella. L’emblema de la castanyada és la castanyera, una dona d’altres temps, de quan les dones grans es tapaven els cabells amb un mocador. Ja sé que encara n’hi ha (de dones) que ho fan.
D’aquells temps en què les xemeneies paoroses de les masies amplificaven el soroll del vent i semblaven els udols dels morts, d’aquells temps en què els balancins servien per moure el cos dels avis enfredorits, d’aquells temps en què els mossos dormien, bo i vestits, a la cambra del foc, jo en tinc nostàlgia aliena.
Aquesta nit jo vull avorrir-me molt, molt, que fa temps que no ho faig. Vull parlar a la vora del foc amb els meus amics, d’això i d’allò. Sense música, sense especial a la tele, sense estar pendent de res, a la llum de les espelmes. Vull prendre ranci, vull prendre vi bullit (aquesta meravella bagenca que hauria de ser a totes les cartes de vins de postres). Rebré amb ganivets pallaresos i posat de bruixa els nens que s’atreveixin a dir-me "¿Truco o trato?". Deixeu-me ser feliç avorrida, una nit, sense neó i amb brasa.
