El 1999, la part de la producció mundial consumida per Occident va assolir el punt més alt mai registrat: una sisena part de la població del planeta consumia quatre cinquenes parts de tots els béns i serveis del planeta, que és una bestiesa. Només una dècada després d'assolir el cim històric, va esclatar la crisi financera global del 2008 i aquest percentatge de consum espectacular es va reduir en una quarta part: de cruspir-nos el 80% del producte brut mundial, els occidentals vam passar al 60%.
Naturalment, aquest declivi vertiginós ens ha dut a rebuscar en les nostres idees sobre els cicles tràgics de la història. I resulta que aquestes narratives tenen un patró extremadament influït per la caiguda de l'Imperi Romà tal com la va narrar Edward Gibbons a la llegendària Historia de la decadencia y caída del Imperio Romano, publicada en sis volums entre 1776 i 1788, una interpretació que ha quallat tant en l'imaginari col·lectiu que retorna una vegada i una altra, des de La decadencia de Occidente d'Oswald Spengler, passant a la teoria del Xoc de civilitzacions de Samuel Huntington, fins a arribar a la retòrica de Make America great again. Amb la guerra de l'Iran, que molts comentaristes veuen com l'enèsima mostra d'Occident disparant-se un tret el peu i propiciant l'auge inexorable de la Xina, les rodes de la narrativa del declivi tornen a girar.
A grans trets, la història de la caiguda d'Occident té dues premisses fonamentals: que hem corromput les essències morals i culturals que ens van dur a l'auge, i que aquesta corrupció implosiona amb la invasió dels pobles bàrbars. És una barreja estranya de "tot és culpa nostra" i "tot és culpa dels altres", que va molt bé per obtenir al mateix temps els beneficis de criticar l'establishment i criticar els forasters, i que sempre acaba amb un mateix antídot contra el declivi: controlar les fronteres i estrènyer-nos el cinturó per tal de recuperar la puresa marcial que ens va dur a l'edat d'or originària.
Passa que aquesta història és molt vella i cada cop hi ha més evidències que la desmunten. Per fer-ho recomano ¿Por qué caen los imperios?, una col·laboració entre un arqueòleg especialista en Roma i un macroeconomista modern, Peter Heather i John Rapley, que fan servir nous descobriments dels camps respectius per oferir una explicació força més convincent que el mem de l'apocalipsi occidental que corre des del segle XVIII.
Segons la narrativa clàssica gibboniana, l’Imperi Romà cau perquè, després del segle d’or, es perd virtut cívica, hi ha una decadència moral i religiosa, i un seguit d'errors tàctics i estratègics dels mateixos romans. En canvi, per a Heather i Rapley la caiguda és sobretot l’efecte d’una lògica estructural: quan un imperi s’expandeix amb èxit, no només acumula riquesa al centre, sinó que també, inevitablement, crea abundància nova a les zones que explota o integra. Amb el temps, aquesta prosperitat perifèrica es converteix en poder militar, polític i tecnològic propi (com les confederacions germàniques en el cas de Roma) i comença a limitar, erosionar i disputar l’avantatge inicial del centre, de manera que el declivi relatiu de l’imperi és en bona part un resultat mecànic i no pas una cosa que es pugui revertir amb sermons sobre la virtut o crides a tornar a un passat pur quan la correlació de forces materials ja ha canviat.
Després hi ha la qüestió dels bàrbars, que se suposa que eren culturalment inferiors, violents i incompatibles amb els valors de la civilització romana i, tan bon punt van travessar les fronteres, van imposar els seus costums sobre un ordre romà excessivament refinat que ja no sabia defensar-se. Heather i Rapley, en canvi, sostenen que aquests bàrbars són una perifèria que Roma ha anat enriquint, armant i sofisticant durant segles a través del comerç, els subsidis i el reclutament, de manera que les seves victòries no són el triomf d’una cultura completament aliena, sinó l’efecte retardat de la mateixa expansió imperial, que acaba generant actors prou forts per disputar-li l’hegemonia i que, a més, han incorporat moltes maneres de fer i valors romans.
No cal dir que la cosa acaba amb un paral·lelisme entre Roma i l'Occident actual, que a través de la globalització hauria impulsat la industrialització i l’ascens de noves potències a la perifèria, com ara la Xina o l'Índia, que avui competeixen pels mateixos mercats, cadenes de subministrament i influència financera que abans monopolitzaven els Estats Units i Europa. I és igual d'evident que les narratives antiimmigració de la nova dreta repeteixen l’esquema dels relats tardoromans sobre gots i huns, posant l'èmfasi en una conspiració de substitució demogràfica i uns valors culturals suposadament incompatibles, en comptes d'explicar aquests fluxos migratoris com un subproducte de les asimetries de l'expansió econòmica occidental, o assenyalar que els problemes d'integració potser depenen més del volum d'aquests fluxos i el teixit econòmic que es troben quan arriben, i que no tot s'ha de reduir a les diferències culturals.
En definitiva, els imperis no moren per la corrupció moral, sinó perquè el seu èxit econòmic fa créixer el món que volen dominar de forma inevitable. I, per poc que es pensi una mica, ja es veu que un domini unilateral del món com el del 1999 hauria de ser més aviat l'excepció que la norma, i que el més normal és que la riquesa i el poder es reparteixin. Això no vol dir que la cultura no sigui important o que les societats no puguin trair els seus valors, sinó que potser hauríem de fiscalitzar quins valors emfatitzen i quins altres no interessen gens a aquells que ens expliquen una certa narrativa del declivi. Jo diria que no hi ha res d'antioccidental en assumir la pèrdua d’hegemonia com a inevitable i mirar de gestionar-la reforçant la cohesió interna i teixint aliances horitzontals amb la resta del món que puja, en comptes de voler continuar-los antagonitzant a còpia de guerres militars i econòmiques. Perquè el dramatisme de la narrativa de la decadència d'Occident va molt bé per justificar tota mena de retallades i estats d'excepció permanents en comptes de, per exemple, fixar-nos en com s’organitzen el poder i la riquesa a casa nostra.
