Alberto Núñez Feijóo és un personatge curiós que tan aviat és capaç de mentir sense que se li mogui una parpella (encara que sempre et queda el dubte de si realment sap el que diu) com de ser massa sincer i dir coses que pensa però no hauria de dir, com ara que Espanya és un estat plurinacional. Aquest diumenge, entrevistat a La Razón, el president del PP explica per què ha perdut les eleccions. I la resposta sembla que és sincera. Feijóo assenyala, en primer lloc, el vot dels pensionistes. "Hi ha hagut un 20% de l'electorat, que és pensionista, a qui el govern ha pujat la pensió un 8,5% al mateix temps que mentia dient que el PP la rebaixaria", es lamenta Feijóo (tot i que és cert que des del seu partit es va criticar la pujada).

Les eleccions deixen tres alternatives que la política ha de triar amb conseqüències força diferents.

¿Pensàvem que havíem superat les famoses dues Espanyes? Doncs aquí les tenim, potser més vives que mai. L’únic progrés és que ara les podem mesurar amb prou exactitud, però justament per comprovar que estan molt igualades. L’Espanya progressista (PSOE, Sumar, ERC, Bildu) ha arribat al 47,26% dels vots; l’Espanya que torna a ser negra –o que potser no ha deixat de ser-ho mai–, al 45,44% (PP, Vox). Els vots restants (7,3%) fan de mal situar en aquests blocs. I un 30% aproximadament de persones no s’han pronunciat, potser estan enfadades, potser tant se’ls en dona.

Hi ha dues maneres d'aprendre política. Una és estudiar la política com a ciència i una altra lluitar en la política entesa com a terreny de combat. Normalment, els politòlegs es dediquen a la primera, els dirigents i els militants de les organitzacions a la segona i els periodistes haurien d'estar a mig camí entre les dues maneres.

Les eleccions dels 23-J han deixat un panorama polític a Espanya que pot trigar setmanes a aclarir-se. Amb una dreta sense possibilitats d'aconseguir la majoria necessària per formar govern, Pedro Sánchez i Yolanda Díaz tenen l'oportunitat de constituir un pacte que trenqui amb la tendència imperant a Europa darrerament: l'arribada de les forces d'extrema dreta als governs nacionals de la Unió Europea. És una oportunitat que no es pot deixar passar, per la mateixa supervivència d'un projecte europeu que l'extrema dreta vol reduir, quan no eliminar. La UE pot canviar de tendència a partir de les eleccions espanyoles i aturar l'onada reaccionària que es temia per a les europees del 2024.

L’any 1969, Joan Fuster —un dels més rellevants intel·lectuals catalans del segle XX— escrivia una carta a Eulàlia Duran, responsable de la Gran Enciclopèdia Catalana juntament amb el seu espòs, Max Cahner, sobre la conveniència que l’aleshores naixent obra enciclopèdica, de la qual ell era assessor, inclogués els toreros valencians. Fuster era conscient que els toros, associats a l’espanyolisme ranci del franquisme, no eren particularment populars entre els catalanistes del Principat. “El vostre escassíssim entusiasme per la tauromàquia m’escandalitza –deia l’escriptor de Sueca– si tinc en compte que es converteix en entusiasme eminent quan es tracta de la boxa, del cine o de la poesia lírica. No trobo justa aquesta parcialitat”. I, atès que aleshores la Gran Enciclopèdia Catalana ja s’havia començat a publicar per fascicles, els apressava a reconsiderar l’oblit: “I convé que us espavileu. En la [lletra] B, entra (o hauria d’entrar-hi) don Vicent Barrera, que fou una mena d’Ausiàs March del capot i la muleta”.

La nova composició del Congrés de Diputats ens situa en una conjuntura política complexa. L’independentisme català, malgrat haver perdut més de 700.000 vots i 8 diputats –l’anàlisi d’aquestes dades la deixo per a una altra ocasió–, es troba davant d’una gran oportunitat política. El vot dels seus 14 diputats és determinant perquè Pedro Sánchez pugui formar govern amb el suport d’ERC i també amb el vot favorable, o l’abstenció, de Junts. S’obre el temps de les negociacions polítiques, però els acords no semblen fàcils.

Alguns vídeos electorals del 23-J ens van arribar en versió bilingüe. La còpia es delatava grinyolant en passatges on l’original funcionava. Comparant el del PSOE amb el del PSC, constataves com el grinyol de vegades no el provocava el calc sinó, ben al contrari, la por a fer-ho massa igual. Allà on el del PSOE deia "Hoy somos una España que cuida, [...]", Meritxell Batet deia "Avui som una Catalunya i una Espanya que té cura, [...]". Sobtava, d’entrada, que haver passat del subjecte singular (una España) al plural (una Catalunya i una Espanya) no comportés un verb en plural. Sobretot quan, tot seguit, "una España que avanza" sí que esdevenia "una Catalunya i una Espanya que avancen". Però ara vull centrar-me en el pas de "que cuida" a "que té cura". Sobre cuidar en el sentit de tenir cura hi pesa una ombra de castellanisme propiciada per Fabra. Una ombra que tant Moll i Coromines com el DIEC –la norma vigent– van esvair, però que, malgrat tot, ha estès la creença que, en bon català, cuidar ha de ser tenir cura, una forma més artificiosa i de vegades clarament abusiva, com a les frases (les copio de l’ésAdir): "No has tingut suficient cura de tu mateix" i "Tingues cura o cauràs", que en català genuí han de ser "No t’has cuidat prou" i "Vigila o cauràs".

Van passant els anys i les eleccions i el mapa polític dels resultats continua sent la millor manera d’explicar-li a un estranger, d’una manera que més gràfica és impossible, i amb dades objectives, que Catalunya és un altre país, amb la seva pròpia cultura política i el seu propi sistema de partits. És clarament visible aquesta ratlla al mapa, que coincideix amb les fronteres provincials, on queda clar on acaba Espanya i on comença Catalunya. Fins i tot en aquestes eleccions, que han tenyit el mapa de vermell socialista, el contrast amb el blau popular que regna des de l’Atlàntic fins al Mediterrani i del Cantàbric a l’estret de Gibraltar, passant per les dues Castelles, fa evident que aquí hi ha una diferència de prioritats electorals.

1. Un regal a Europa. “El rostre petri” de Feijóo en la seva aparició pública la nit electoral, en expressió del Financial Times, quedarà com a icona del 23-J. El líder del PP no es podia creure que el treball sistemàtic i amb coartada patriotera de l’aparell polític, mediàtic i empresarial que l’acompanyava hagués fracassat.

Mentre el PP es prepara per presentar-se com a víctima d'un robatori orquestrat per una conxorxa de perdedors, Vox ja es va instal·lar des de la nit del diumenge en la idea que han estat víctimes d'una conspiració per arraconar-los, al capdavant de la qual hi situen, justament, el PP. Mals perdedors: Abascal es va mostrar emprenyat i impotent, mentre que Feijóo va esperar més enllà de la mitjanit per oferir un discurset possibilista a unes masses de seguidors encara enardits que, davant de la seu del carrer Génova (aquella que Casado volia abandonar, perquè va ser pagada amb els diners en B de la comptabilitat extracomptable de la Gürtel), no podien aturar de cridar “Que te vote Txapote”. El globus punxava, molt lluny d'unes aspiracions que havien somiat fins i tot la majoria absoluta, com les que va aconseguir quatre vegades Feijóo a Galícia.

Només que vagis a Madrid un dia, un sol dia, com ha estat el meu cas, i enraonis amb tres taxistes, quatre cambreres, dos botiguers, t'adonaràs dels prejudicis. Un taxista jove, ahir, em deia que prohibiria el català “perquè ell no l’entén i a Espanya ens podem entendre en castellà”. Es va sorprendre quan li vaig dir que a mi el castellà, com el gallec o el francès, m’encanta, perquè m’encanten les llengües. Ell de veritat que es pensava que a Catalunya parlem el català per fotre’l. Em va sentir enraonar amb ma filla (que em va acompanyar) i va etzibar-me, amb perfecta innocència: “Ara mateix, vosaltres, per què parleu en català si hi soc jo?” El problema és que no veuen aquesta llengua “com qualsevol altra”. Els fa ràbia, no els sembla “natural”. La propaganda és sempre efectiva.

Més que Perro Sánchez, a partir d’ara els enemics –i els amics– del líder socialista espanyol haurien de començar a anomenar-lo Gato Sánchez, per les set vides que hom atribueix a aquells felins. Si la seva biografia política des del 2016 ja era una història remarcable de resiliència, de capacitat per sobreviure a circumstàncies dissenyades per liquidar-lo, aquest 23 de juliol el madrileny ha superat les fites anteriors: contra pràcticament tots els sondejos publicats des de fa mesos, contra una campanya mediàtica tan implacable com injuriosa, contra el boicot dels fòssils reaccionaris en què s’han convertit Felipe González i companyia, contra la seva pròpia derrota en el cara a cara amb Feijóo, Sánchez Pérez-Castejón ha aconseguit capgirar els auguris, mantenir les posicions i, com a mínim, bloquejar les possibilitats d’un govern de dreta extrema.

Des dels editorials de l'ARA sempre hem animat la ciutadania a exercir el seu dret democràtic al vot. Sempre i en cada ocasió. Des de consultes considerades il·legals per l'estat espanyol, com ara el 9-N o l'1-O, fins a totes les eleccions municipals, europees, al Parlament i també al Congrés i al Senat. I és que el cert és que aquesta és l'única via que té la societat catalana per expressar-se políticament i, en la mesura del possible, influir per canviar les coses. En el cas de les eleccions que se celebren aquest diumenge, no són uns comicis normals. L'amenaça ben real que un partit d'extrema dreta i ideologia neofranquista com Vox entri a formar part del consell de ministres –amb el seu programa de retallada de drets socials, desballestament de l'autogovern i arraconament de la llengua catalana– ens posa en una situació nova que ben bé podríem qualificar d'emergència nacional.

El govern que surti de la votació d’aquest diumenge tindrà al davant uns reptes molt diferents dels de l’executiu de Sánchez els últims anys. Les converses sobre la política estan canviant. Fins ara, la prioritat era donar resposta a l’avui, i ser capaços d’arribar al demà més immediat. Aportar solucions a una pandèmia letal, una guerra inesperada, o una inflació sense precedents. Gestionar la urgència del dia a dia, perquè ni l’economia ni les famílies col·lapsessin. 

Un president a l’exili. Un raper empresonat. I 550 persones pendents encara de judici en la fira macabra repressiva. I tot un sistema d’espionatge com Pegasus completament impune. I una infiltrada –i reblant el clau de la infàmia d’Estat, la mare de la infiltrada fent de sogra postissa–. I tres joves aquesta setmana al banc dels acusats de l’Audiència de Barcelona –com cada setmana, per si algú es descompta de la gota malaia autoritària– a qui demanen 14, 7 i 3 anys de presó respectivament. I un final de campanya despullat, amb un candidat a la presidència parlant en plata: "L’independentisme demanava amnistia i referèndum i no han tingut ni tindran cap de les dues coses". La cita no és del pinxo Abascal ni del mentider Feijóo. És d’ahir i és de Pedro Sánchez –mentre el Sumar de Yolanda Díaz li balla l’aigua bandejant el referèndum del programa electoral–. Però Pedro Sánchez encara és el mateix –i el contrari– que el desembre de 2018, amb el president Quim Torra en el marc de la trobada Generalitat-Estat, signava la Declaració de Pedralbes. Declaració que encara és penjada al web de la Moncloa i on encara es pot llegir: "Existència d’un conflicte sobre el futur de Catalunya", "resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya" o "diàleg efectiu". Diu més coses: "L’objectiu serà la recerca de respostes polítiques que atenyi un ampli suport de la societat catalana". El 77% de la societat catalana continua estant a favor d’un referèndum. I és precisament aquesta voluntat democràtica persistent i sostinguda la que es passa per l’arc del triomf, per l’eix Pegasus i per l’aqüeducte de la raó d’estat. Nega, denega i renega. Negar, denegar i renegar de l’opció majoritària de la societat catalana té exactament res a veure amb la cultura del diàleg i la resolució democràtica.

Manllevo el títol del conegut poema Oda a Espanya que Joan Maragall va escriure fa 125 anys. Ho faig en un moment proper a unes noves eleccions, però no amb la intenció de posicionar-me electoralment, sinó amb el propòsit de fer una reflexió sobre la salut de la relació entre Catalunya i Espanya. La conclusió resulta del tot evident, i encara més després de la darrera dècada d’allunyament i de confrontació: fa massa temps que Espanya no escolta Catalunya. Potser en sent la cridòria, però no n’escolta els arguments ni les raons.

Hi ha eleccions que es decideixen en funció dels programes econòmics o de la situació econòmica. No sembla, en absolut, que sigui el cas de les eleccions del proper diumenge. El govern sortint presenta un bon full de serveis en la gestió econòmica dels darrers quatre anys, amb elements que s’haurien pogut fer millor, però amb encerts i, en conjunt, una bona trajectòria si tenim en compte la pandèmia i la guerra d’Ucraïna. Però per més que el president en funcions s’escarrassi a defensar-ho, l’economia no importa.

El desllorigador dels resultats del proper 23-J ens el proporcionaria saber què s’hi votarà. No, no vull dir quins partits ni amb quines proporcions, sinó quina serà, o quines seran, les motivacions diguem-ne profundes dels electors. Dit d’una altra manera: els electors votaran principalment el que se’n sol dir “allò que importa a la gent”, o votaran “allò que alarma la gent”?

Fa uns dies, aquest diari publicava un reportatge ben interessant d'Anna Mascaró sobre quin serà el sentit del vot dels que fins ara eren votants de Ciutadans. Quasi desaparegut, el partit no concorre a les eleccions a aquestes generals després que, amb les municipals i autonòmiques del 28-M, afegís una altra trompada a les moltes que acumula d'ençà de les eleccions, també generals, del 2019. És oportú, per tant, preguntar-se què votaran ara aquells que fins ara votaven el partit taronja.