"Avui, rock'n'roll", va advertir Chris Isaak al principi del concert al Poble Espanyol. També va haver-hi simpatia, una molt notable interpretació vocal i instrumental i diferents aproximacions al llibre de l'amor, concretament als capítols sobre cors trencats. A més a més, clàssics propis tocats amb elegància i pulcritud vintage, i versions de Roy Orbison, Elvis Presley i James Brown per refrendar la genealogia. En aquesta segona cita del Festival Alma després de la de Fito Páez, manava la sensació d'estar vivint en un refugi més enllà del temps. Només un parell de bromes a propòsit de Harry Styles, que a la mateixa hora estava cantant a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, van trencar l'encanteri d'estar vivint en una atemporalitat màgica.

El públic de Fito Páez canta molt, moltíssim. I crida "Oe, oe, oe, Fito". I s'entrega al melodrama poètic del músic argentí com si en aquell moment no hi hagués res més important al món, com si cançons com Tumbas de la gloria, Un vestido y un amor i Mariposa teknicolor fossin més grans que la vida. Així d'hiperbòlic va ser l'entusiasme amb què 5.000 persones van desafiar la xafogor barcelonina en el concert inaugural del Festival Alma, l'antic Festival Jardins de Pedralbes, que ja no es fa a Pedralbes sinó al Poble Espanyol. "El concert és una cerimònia tribal, i som aquí celebrant-la", va dir Páez al final d'una actuació de més de dues hores. Efectivament, una tribu majoritàriament argentina va omplir tots els racons de la plaça Major del Poble Espanyol, tothom unit pel poder d'algunes de les tornades més reeixides del rock argentí i sobretot pel record del disc El amor después del amor (1992), les cançons del qual són l'eix d'aquesta gira.