Quan Víctor Jou (1939-2023) va aixecar les persianes de la Sala Zeleste el 1973, ara fa cinquanta anys, segurament no s’imaginava que aquelles quatre parets testimoniejarien un bullici creatiu tan intens. “Va ser el caldo de cultiu de molts estils musicals, com el jazz de Tete Montoliu, la música clàssica moderna de Jordi Sabatés, la música llatina de l’Orquestra Plateria i la cançó d’autor de Jaume Sisa. I també la rumba catalana”, diu el saxofonista Alejandro Delgado, un dels programadors del Jamboree.

El contrabaixista i compositor Charles Mingus tenia la virtut de multiplicar-se sense deixar de ser ell mateix. “Soc tres homes i tots són reals”, va escriure al principi de la seva autobiografia, Menos que un perro. El mundo que compuse (Libros del Kultrum). “Soc un músic mestís que toca amb bellesa, amb lletjor, amb amor, masculinament, femeninament; que toca tots els sons, forts, suaus”. Aquest esperit polièdric, ple de llums i ombres, queda plasmat com enlloc a Epitafi, una obra simfònica colossal, volgudament pòstuma, que condensa tota una vida d’experimentació estilística. “Vaig escriure-la per a la meva làpida”, deia Mingus, que se sabia a l’altura de Duke Ellington, Thelonious Monk i els altres grans noms del jazz. La Clasijazz Orchestra, que encara no havia actuat mai a Barcelona, va inaugurar dijous la vintena edició del Mas i Mas Festival amb un concert esperadament apoteòsic: amb una formació de músics de primer nivell i una partitura tan enginyosa, era difícil que el Palau de la Música no es convertís en una festa del swing, en un esclat de ritme, en una celebració del so pel so.